(Rosselló, segle XVII)
Noble. Fill de Joan de Llupià i de Saragossa. Governador de Catalunya i alcaid de Perpinyà.
Durant la guerra dels Trenta Anys participà en el setge de Salses (1639), i durant la guerra dels Segadors es posà al servei de Felip IV i ocupà Agramunt (1644). El monarca el recompensà amb el càrrec de governador.
Fou el pare de Manuel de Llupià i de Ballaró.
(Rosselló, segle XVI – 1634)
Baró de Llupià i de Castellnou. Fill de Carles (I) de Llupià i de Llupià, i germà de Joan (III) i de Carles (II). Fou portaveu del lloctinent general de Catalunya.
Fou succeït pels seus fills:
Gaspar (II) de Llupià i de Vilanova (Rosselló, segle XVII – 1642) Baró de Llupià i de Castellnou. Successor del seu pare, el seu germà el succeí al morir sense fills.
Carles (III) de Llupià i de Vilanova (Rosselló, segle XVII – 1695) Baró de Llupià i de Castellnou, i senyor de Vilarmilà, Gallifa, Rocacrespa i Bellpuig. Li foren confiscats els béns del Rosselló el 1653, el 1667 i el 1668. Fou succeït pels seus fills Felip (I), Carles (IV) i Francesc (I) de Llupià i Roger.
(Rosselló, vers 1340 – 1420)
(dit Ramon de Bages) Cavaller. Germà d’Hug. Era senyor de Bages de Rosselló i de Sant Joan de Pladecorts (Vallespir). Fou un dels millors capitans catalans del seu temps.
Prengué part, vers el 1366, en la guerra civil castellana, al costat dels Trastàmara, el 1374 intervingué en la defensa de Catalunya contra l’infant Jaume IV de Mallorca, el 1385 en la incursió contra les companyies mercenàries acampades a Durban, acompanyant l’infant Joan, del qual era conseller i algutzir, en 1389-90 en la defensa de Catalunya, envaïda per les tropes dels Armanyac, etc.
El 1392 acompanyà l’infant Martí, després rei, en l’expedició a Sicília. Caigué presoner el 1394, però fou alliberat aviat. El 1397 retornà a Catalunya, prop de Martí I l’Humà, del qual fou conseller i camarlenc.
El 1402 tornà a Sicília, amb tropes, per reforçar la posició de Martí I el Jove, després de la mort de la reina Maria I de Sicília. Prengué part, el 1403, en les parcialitats entre l’alta noblesa catalano-aragonesa a Sicília, a favor de Bernat IV de Cabrera. Detingué els càrrecs de conseller reial i mariscal de Sicília fins cap al 1405; després d’aquesta data retornà a Catalunya.
Durant l’interregne es decantà per la candidatura del comte Jaume II d’Urgell. Formà part de la comissió del parlament català que negocià la qüestió successòria amb el parlament aragonès.
Quan es produí l’alçament del comte d’Urgell, el 1413, es mantingué fidel al nou rei Ferran I d’Antequera, i participà en el setge de Balaguer. El rei premià la seva adhesió amb la donació del castell de Montmagastre (Noguera), confiscat al comte d’Urgell.
Havia augmentat, a més, el seu patrimoni amb el castell de Montclar (Berguedà) i el lloc de la Bastida (Rosselló), per donació de Joan I el Caçador, i amb el feu de Caltavuturo, a Sicília (venut el 1406), per donació de Martí I l’Humà. Posseïa també el castell de Montoriol d’Amunt (Rosselló) i la castellania del castell de Xàtiva, concedida pel rei Martí.
(Rosselló, segle XV)
Noble. Pel seu matrimoni amb Maria d’Oms i de Sarriera, baronessa de Corbera, aquest feu passà als Llupià, i llurs descendents -barons de Corbera, senyors de Vilanova de Raó, de Villerac i del Vilar de Caselles (de Cerdanya)- empraren també com a primer cognom el d’Oms.
La línia restà extingida amb llurs néts, i l’herència passà als Sacirera, senyors de Sant Guim de la Plana, que també es cognomenaren de Llupià o d’Oms.
(Rosselló, segle XII – segle XVIII)
Important llinatge noble, que deu el nom al castell de Llupià, dins el vescomtat de Castellnou.
El genearca conegut fou Arnau de Llupià (Rosselló, segle XI) Pare de:
Berenguer de Llupià (Rosselló, segle XI) Esmentat com a senyor del castell de Llupià del 1082 al 1091. Fou pare de:
Bernat de Llupià (Rosselló, segle XI – després 1139) Senyor de Llupià. Fou vescomte de Tatzó pel seu matrimoni amb Jordana de Tatzó, filla del vescomte Hug. Foren pares d’Hug, Berenguer, Ponç, Bliger i Patau de Tatzó i de:
Bernat de Llupià (Rosselló, segle XII – després 1193) Vescomte de Tatzó, dit també de Tatzó. Fou testimoni en el testament del comte Gausfred III de Rosselló (1164) i sembla que fou el continuador del llinatge. Possiblement foren descendents seus els esposos Galceran de Ceret i Fina, els quals foren pares de:
(Rosselló, segle XIII)
Cavaller. Era senyaler del comte Nunyó Sanç I de Rosselló. El seguí a la conquesta de Mallorca, el 1229.
El Llibre dels Feits o Crònica de Jaume I el Conqueridor l’esmenta en la seva actuació a la batalla de Portopí.
(Rosselló, segle XII – 1164)
(o Jofre III) Comte de Rosselló (1113-64). Fill de Girard I i d’Agnès. A la mort del seu pare (1113 o 1115), l’heretà essent encara menor. Durant la seva minoritat regentà el comtat Arnau Jofre, oncle del seu pare, que ja havia estat regent durant la segona anada de Girard I a la croada. Tingué topades amb el bel·licós Ponç Hug II d’Empúries. Les costes rosselloneses foren durament castigades pels pirates sarraïns.
Es casá amb Ermengarda de Besiers i la repudià després per tornar-se a casar. Això li valgué l’excomunió. El seu cunyat Ramon Trencavel de Besiers l’envaí a sang i foc. El seu fill Girard, que ja actuava com a vescomte, s’alçà també en rebel·lió. Tot el Rosselló fou devastat per la guerra.
Jofre III arribà a dominar la situació gràcies a l’ajut d’Hug III d’Empúries. Devers el 1161 s’establí la pau. Jofre III i el seu fill Girard es reconciliaren. A la seva mort deixà hereu Girard, que seria el segon d’aquest nom al casal rossellonès.
(Rosselló, segle XI – 1074)
(o Jofre II) Comte de Rosselló (1013-74). Fill de Guislabert I, a la mort del qual (vers 1014) sofrí la invasió del seu oncle Hug I d’Empúries, que pretenia unir com en temps passat els dos comtats. Bernat Tallaferro de Besalú l’ajudà a defensar-se’n.
El germà de Tallaferro, el famós bisbe Oliba, aconseguí de posar pau (1020). Aquesta pau anà acompanyada per una gran prosperitat i un notable creixement demogràfic. El seu govern fou molt llarg.
Fou succeït pel seu fill Guislabert II.
(Rosselló, segle XV – 1494)
Cavaller i baró d’Ortafà. Fill de Pere d’Hortafà i de Cruïlles, i germà de Caterina.
Prengué part en la guerra civil catalana a favor del rei Joan II el Sense Fe, i defensà la ciutat de Perpinyà contra els francesos (1475).
Fou nomenat governador dels comtats de Rosselló i de Cerdanya el 1494.
(Rosselló, segle XV)
Dama noble. Filla de Pere d’Hortafà i de Cruïlles, i germana de Pere. Es casà amb Pere de Rocabertí i d’Erill, baró de Sant Mori, partidari del rei Joan II el Sense Fe i capità de Girona en les lluites civils del país.
Per la seva caritat envers un cavaller lorenès ferit de mort a Girona (1467), obtingué de l’enemic de poder treure (1468) de la ciutat de Girona, assetjada pels angevins, tots els béns.
Participà heroicament en la defensa de Canet de Rosselló contra les tropes franceses (1474).
Dades dels Països Catalans 