Arxiu d'etiquetes: Rosselló (bio)

Desllor, Roger

1 Resposta

(Rosselló, segle XIII – Salona, Grècia, 1318)

Cavaller. Al servei del duc francès d’Atenes, Gautier de Brienne (1301-11), contractà la Gran Companyia Catalana (1310) contra els atacs del despota de l’Epir i del senyor de Blàquia.

Un cop rebutjats els enemics, el duc llicencià una part de la Companyia. Les dissensions provocades per l’actitud del duc no foren resoltes, malgrat els bons oficis de Desllor, el qual captà les simpaties dels catalans.

Les hostilitats acabaren amb la victòria catalana del Cefís (1311) i el ducat d’Atenes passà al domini de la Companyia Catalana, que nomenà Desllor comandant suprem.

Governà el ducat fins a l’arribada de Berenguer Estanyol (1312), vicari general en representació del nou duc Manfred I d’Atenes.

Copons i de Tamarit, Felip de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Rosselló, 1686)

Polític. Fill de Felip de Copons i Malet, senyor de Puig-roig. Jutge de l’audiència de Barcelona, durant la Guerra dels Segadors fou partidari de França.

Vers el 1652 s’establí al Rosselló, on cooperà eficaçment a la imposició del règim francès: el 1660 fou nomenat conseller del Consell Sobirà del Rosselló, i més tard, president, càrrec que també ocuparen el seu nét Francesc de Copons i de Reard el 1719, i el fill d’aquest, Francesc Copons i d’Oms (1715-86), des del 1748.

Castellnou, Estel·la de

Deixa un comentari

(Rosselló, segle XIII – Catalunya, segle XIII)

Dama. El 1285, arran de la invasió francesa de Catalunya, amb la complicitat de Jaume II de Mallorca, es declarà fidel als interessos catalans de Pere II el Gran.

En un castell de la seva propietat organitzà una coratjosa resistència, tot i trobar-se en terra rossellonesa lliurada als francesos. Degué acabar perdent aquell castell.

Es traslladà aleshores al Principat, on visqué com a exiliada.

El 1290, Alfons II el Franc, successor del rei Pere, ordenà al seu favor el pagament d’una indemnització que la compensés dels béns perduts.

Calmell, Llorenç

Deixa un comentari

(Besalú, Garrotxa, segle XVI – Rosselló ?, segle XVII)

Jove bruixot. Pretenia de tenir el do de reconèixer les bruixes.

Cridat, cap al 1619, per diverses autoritats dels pobles del Rosselló, fou la causa d’arrest i condemna de bon nombre de dones, acusades per ell d’ésser bruixes, fins que, havent inculpat un membre de la burgesia perpinyanesa, la inquisició atallà les seves activitats.

Boscà i Pasqual, Manuel

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Rosselló, segle XVIII)

Militar. El 1705 era capità d’infanteria. Fou un dels pocs militars professionals amb que comptà la insurrecció antiborbònica de Vic d’aquell any, que precedí al desembarcament de Carles d’Àustria al Pla de Barcelona.

El mateix any fou nomenat alferes amb grau de sergent major del nou regiment de Guàrdies catalanes. Féu amb aquesta unitat la guerra de Successió. S’hi distingí especialment a la presa de Borja (1706). El 1713 havia assolit el grau de tinent coronel.

No consta com a combatent al setge de Barcelona en 1713-14. Potser li ho impedí alguna incapacitat física, ja que restà a la ciutat i s’hi manifestà com a declarat partidari de la resistència, com ho demostra el fet que els borbònics li confisquessin els béns i ell s’exiliés com a militar.

Bessières, Georges

Deixa un comentari

(Rosselló ?, 1780 – Molina de Aragón, Aragó, 26 agost 1825)

Aventurer. Entrà a la península ibèrica amb els exèrcits de Napoleó, serví d’espia a favor dels revoltats i romangué a Barcelona acabada la guerra del Francès.

El 1821 organitzà un complot republicà en aquesta ciutat; descobert, fou condemnat a mort; amnistiat, però, a última hora, es convertí en capitost absolutista.

Actuà a Catalunya occidental i a Aragó (conquerí i retingué el castell de Montsó).

Morí afusellat pel comte d’Espanya.

Armendaris, Bertran d’

5 Respostes

(Navarra, segle XV – Rosselló ?, 1474)

Militar i senyor de Palafolls (Maresme). Amb Joan de Beaumont passà a Catalunya, on esdevingué un notable cap militar en la revolta contra Joan II.

Sobresortí en la defensa de Lleida (1463-64) i en la batalla entre Calaf i els Prats de Rei (1464). Entre altres fets militars, contribuí a abastar Cervera, assetjada per Joan II, i la defensà fins a la rendició (1465).

Pere IV de Catalunya li concedí la senyoria de Palafolls; el matrimoni amb Joana Estefania de Pinós li donà opció al patrimoni dels vescomtes d’Illa i de Canet.

El 1466 fou nomenat capità de l’Empordà proindiviso amb el seu germà Joan i amb Pere Joan Ferrer i també del bisbat de Girona.

Mort Joan de Lorena, es passà a Joan II, i signà a Saragossa el conveni que li restituïa el nord del Principat (1471). Amb Joan Sarriera conquerí Blanes, des d’on es deseixí del rei Renat I i del lloctinent d’aquest a Catalunya; a Barcelona hom incoà procés contra Bertran d’Armendaris, que fou executat per traïdor en efígie.

Joan II li confirmà la capitania de l’Empordà i la senyoria de Palafolls (1472). Al capdavant d’un exèrcit precedí el rei al Rosselló, el qual entrà a Perpinyà l’1 de febrer de 1473; rebutjà les tropes franceses que assetjaven la ciutat i aconseguí una notable victòria a Palau del Vidre.