(Rosselló, segle XVII – abans 1687)
Militar. Senyor de Nyer (Conflent). Perseguit per les autoritats castellanes des del 1635, lluità al costat de la Generalitat el 1640.
Posteriorment, i després del tractat de la pau dels Pirineus (1659), s’oposà a la dominació francesa del Rosselló (conspiració del 1674).
(Aragó ?, segle XIV – Rosselló ?, segle XIV)
Dama. Sembla que és la mateixa que es casà en primeres núpcies amb Hugh Calverley, oficial de les Companyies Blanques que lluitaren contra Pere el Cruel de Castella.
Més tard fou muller del famós almirall i diplomàtic Francesc de Perellós, vescomte de Rueda. Exercí amb ell una gran influència a la cort del duc de Girona, el futur Joan I. Les seves relacions foren molt tibants, en canvi, amb Sibil·la de Fortià, la darrera muller de Pere III el Cerimoniós.
Es negà obertament a entrar al servei de la reina Sibil·la, fet que motivà que l’anés a recollir a València, per ordre reial, el seu cosí Antoni de Vilaragut. D’aquesta feta prové l’aferrissada hostilitat de Pere III per aquesta dama. El monarca pretengué repetidament la seva expulsió de la cort ducal del príncep Joan, i li obrí un procés per suposades irregularitats, comeses gràcies al favoritisme de què la voltava Violant de Bar, la muller del primogènit.
Constança restà vídua en 1385. El príncep Joan i la princesa Violant la protegiren de la còlera de Pere III. Li facilitaren encara un tercer i avantatjós casament, amb Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i Canet.
(Rosselló, segle XIV)
Prohom. Nomenat procurador general del Rosselló i de la Cerdanya per Jaume III de Mallorca-Rosselló en 1339.
Es passà al bàndol de Pere III el Cerimoniós. Aquest li conservà el càrrec quan, en 1344, acabà d’incorporar-se els dominis de Jaume.
(Rosselló, segle XV)
Militar. Senyor de Ponts i d’Agramunt; serví Joan II el Sense Fe durant la revolta catalana. Proposat com a governador de Catalunya el desembre del 1461, fou rebutjat per la ciutat de Barcelona.
En esclatar la revolta era capità del castell de la Força-ral, un dels castells-clau dels comtats de Rosselló i de Cerdanya; contribuí al retorn de Perpinyà a l’obediència de Joan II.
El rei l’envià el 1463 al duc de Borgonya, Felip el Bo; també el 1459 l’havia nomenat ambaixador davant el sobirà francès Carles VII. Anys després fou empresonat a França.
El 1494, Ferran II el Catòlic s’interessà a favor d’ell prop de Carles VIII, sobre el plet pendent amb Guillem de Caramany, vescomte de Lautrec, antic lloctinent del governador francès als comtats de Rosselló i de Cerdanya.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.
Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.
Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1518)
Noble. Estigué al servei del duc de Borgonya per lluitar contra França.
El 1477 el duc el trameté com a ambaixador a Joan II de Catalunya, tractant que aquest l’ajudés contra França a la defensa de Borgonya i de Flandes.
Es casà amb Constança de Gualbes i foren pares de:
Margarida de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1568) Muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera, foren fills seus: Tomàs, Lluïsa, Pere (I) i Carles (I) de Llupià i de Llupià.
Joan (I) de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI) Senyor de Llupià i de Vilarmilà. Lluís XI de França li confiscà els béns. Fou el pare de:
(Catalunya, segle XIV)
Tresorer de Joan I el Caçador. Col·locà a la cort el seu germà i el seu fill.
En 1392 anà a Sardenya per tractar d’obtenir una treva amb els rebels. No tingué èxit.
En 1396 figurà entre els cortesans subjectes a procés després de la mort del rei. Fou acusat principalment d’haver intervingut al contracte desavantatjós de les rendes de Mallorca, per bé que li foren imputats d’altres delictes.
Així i tot, s’acollí, com els altres processats, al perdó general atorgat pel rei Martí I l’Humà.
Fou el pare de Joan Garrius (Rosselló, segle XIV – segle XV) Funcionari reial. Fou nomenat procurador reial el 1393. Fou, també, senyor de Formigueres i de Matamala. Estigué implicat en el procés anomenat del procés del Consell de Joan, a la mort de Joan I de Catalunya.
(Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1555)
Pintor. Estigué actiu a Perpinyà des de l’any 1516 fins al 1527 i, posteriorment, s’establí a Barcelona.
És autor del retaule de Santa Peronella, a la seu de Perpinyà (1524), el de Sant Quirze de Colera (1531), el de la parròquia de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, el de Santa Agnès de Malanyanes (1535-36, Museu Diocesà de Barcelona), el de Sant Vicenç de Malla (1553) i probablement de l’antic del Vinyet de Sitges (1544), avui a l’hospital de la vila.
El seu estil és plenament renaixentista, amb uns trets arcaïtzants que el fan més popular.
Fou el pare de Jaume Forner (Catalunya, segle XVI) Pintor. Decorà, sol o en col·laboració, nombrosos temples del país.
(Rosselló, segle XII – )
Llinatge noble. Establert a Tortosa en ésser conquerida el 1148. Al segle XIII detenia la senyoria de Paüls.
Una línia s’establí a Xàtiva i posseí la senyoria d’Alcàntera (Ribera Alta), i una altra passà a Mallorca arran de la conquesta.
La línia de Mallorca fou iniciada per Guillem Despuig.
Dades dels Països Catalans 