(Tortosa, Baix Ebre, 1642 – Reus, Baix Camp, 10 agost 1718)
Cronista. Religiós carmelità descalç (1661), fou professor de filosofia (1669) al col·legi carmelità de Lleida, del qual també fou rector (1676-79 i 1688-91), provincial de Catalunya (1658-88) i prior del convent de Barcelona.
És autor d’Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Joseph en el Principado de Cataluña (manuscrit), única font d’informació sobre la història de l’orde a Catalunya del 1586 al 1707.
(Barcelona, 14 octubre 1849 – Reus, Baix Camp, 1929)
Escriptor. Fou catedràtic dels instituts de Maó i de Reus i president del Centre de Lectura de Reus.
Autor de diverses obres de caràcter didàctic, de diversos estudis d’història local gironina i de col·laboracions a la “Revista de Gerona”.
Prengué part, més tard, en el moviment renaixentista barceloní i fou un dels fundadors i president de la secció de literatura de la Jove Catalunya.
Deixà inèdits uns volums d’efemèrides reusenques i de biografies de fills il·lustres de Reus.
(Barcelona, 1687 – Reus, Baix Camp, 1750)
Eclesiàstic. Degà del capítol barceloní, defensà la submissió a Felip V de Borbó.
Li fou confiat pel duc de Berwick el càrrec de vicari general castrense i fou nomenat vicari general de la diòcesi de Barcelona.
Fou inquisidor de Catalunya i Mallorca i bisbe de Girona (1729).
(Reus, Baix Camp, juliol 1809 – 12 desembre 1873)
Tècnic mecànic. Fill de Jaume Ardèvol i Cabrer.
Emigrà el 1813 amb el seu pare, a causa de les idees liberals d’aquest, féu a París la carrera de medicina, en tornar (1834), s’establí a Barcelona i participà activament en el muntatge i funcionament de la primera màquina de vapor construïda a Espanya.
Dirigí dos importants establiments, que en fusionar-se constituïren la Maquinista Terrestre y Marítima.
Escriví diversos opuscles sobre mecànica.
(Reus, Baix Camp, 7 abril 1923 – 18 juliol 2022)
Escriptor i poeta. Ha estat un dels principals promotors de les activitats culturals a Reus, sobretot al Centre de Lectura.
Poeta realista, reflecteix el món, de vegades ferreny o desolat, de cada dia. Ha publicat diversos llibres de poesia.
En prosa, és autor de L’agulla en un paller (1981), l’assaig No hi ha festa que valgui (1984), els reculls d’articles De Reus estant (1995) i Tomb de ravals (1998), la peça de teatre Història sentimental (1993), la novel·la El camí dels morts (1996) i les narracions Històries de la plaça de Prim (1997) i Història gràfica del Reus contemporani (1987).
De 1986 a 1993 va ser senador.
(Reus, Baix Camp, 16 gener 1925 – 16 setembre 2011)
Escriptor. Amb Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna publicà la tercera edició de la guia Les muntanyes de Prades, el Montsant i serra la Llena (1906).
S’ha especialitzat en l’aplec de la toponímia de diversos termes: Reus (1957), la Mussara (1963), Castellvell del Camp i Almoster (1968), Constantí (1968), Vilallonga del Camp, Vila-seca de Solcina (1978), Prades (1985).
Fou president del Centre de Lectura de Reus.
L’any 1997 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Reus, Baix Camp, 30 octubre 1856 – 19 gener 1929)
Sindicalista i polític. Obrer boter, el 1875 fou elegit president de la societat de boters de Reus.
Prengué part en més de vint congressos obrers. L’any 1871 ingressà al partit republicà.
El 1909 fou elegit regidor de l’ajuntament de Reus i reelegit el 1912. Dos anys més tard fou designat alcalde de la ciutat.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(Xerta, Baix Ebre, 1749 – Reus, Baix Camp, segle XVIII)
Teòric musical. Estudià a Valladolid, a València i a Osca.
Era advocat i va escriure diversos tractats legals.
Residí la major part de la seva vida a Reus, on hi publicà, el 1792, un tractat de cant.
(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)
Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).
En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.
Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).
Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.
Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.
Dades dels Països Catalans 