Arxiu d'etiquetes: Reus (morts a)

Güell i Mercader, Josep

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 10 gener 1839 – 3 setembre 1905)

Periodista i polític. El 1859 fundà a Reus “El Eco del Centro de Lectura”, el 1860 el diari demòcrata “El Porvenir” i el 1862 l'”Àlbum d’Euterpe” (que passà a Barcelona el 1863 i a Madrid el 1864). Col·laborà també a la “Revista de Cataluña” i a “El Metrónomo”, de Barcelona. Anà a Madrid el 1864, on fou redactor de “La Democracia”, de Castelar. Tornà a Reus, on fundà i dirigí “La Redención del Pueblo” (1868 i 1871), òrgan ja del partit republicà federal.

El 1873 fou diputat a les corts per Reus i, a Madrid, dirigí “La Discusión”. El 1874, mort Clavé, dirigí un temps “El Eco de Euterpe”. Seguí Castelar els primers anys de la Restauració i el 1878 es féu càrrec d'”El Pueblo Español” de Madrid. Col·laborà també a “La Renaixença”, de la qual fou corresponsal a Madrid molts anys, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Ilustració Llevantina” i la revista “El Poble Català” (1905).

Fou un dels primers biògrafs de Marià Fortuny (Fortuny y sus cuadros, 1877, sèrie publicada a “El Eco del Centro de Lectura”). El 1883 publicà a Caracas Guzmán Blanco y su tiempo. Autor també d’El regionalismo de la nación (1889) i Coses de Reus (1900). Deixà inacabada una història de Reus. El 1922 seria publicat el seu estudi Evolución de la literatura dramática catalana.

Gargallo i Catalán, Pau

13 Respostes

(Maella, Matarranya, 5 gener 1881 – Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934)

Escultor. Germà de Francesc. Freqüentà els ambients modernistes de Barcelona i la taverna Els Quatre Gats i participà en l’ambient literari i artístic del moment.

A partir de 1903 entrà en contacte a París amb l’avantguarda artística europea. D’aquesta època són els seus treballs al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, al Palau de la Música Catalana i al Teatre del Bosc.

Impressionat per les propostes i les realitzacions del cubisme, la seva obra començà a reflectir una tensió entre un cert classicisme i una reestructuració de volums, mentre experimentava amb noves tècniques.

De les seves obres es destaquen especialment Noia de Casp (1919), El virtuós (1920), Bou basc (1930), Ballarina espanyola (1931), Marc Chagall (1932), El profeta (1933), etc.

Font i de Rubinat, Pau

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)

Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.

Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).

Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.

Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).

Fou germà seu Felip Font i de Rubinat  (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894)  Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.

Benavent de Barberà i Abelló, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)

Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).

Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).

Barnils i Folguera, Ramon

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 13 octubre 1940 – Reus, Baix Camp, 14 març 2001)

Periodista. Ha exercit de professor a l’Escola de Periodisme de l’Església, a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Escola Eina de disseny, als Estudis de Formació Continuada de la Universitat de Barcelona i a l’Aula de Lletres.

“Catalunya té dues tares: una llei dictatorial, repressiva, ara en diuen Constitució; i uns polítics mediocres i connivents i mamellons”. (Ramon Barnils i Folguera)

En premsa, ha treballat per a diversos setmanaris, diaris i revistes, així com a les agències d’informació Europa Press i Efe. En ràdio, ha treballat a Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

Ha conreat la traducció i també ha col·laborat en els llibres La torna de la torna, Salvador Puig Antich i el MIL, Les entrevistes del lloro i Com guanyar amics.

Anguera i Nolla, Pere

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 18 novembre 1953 – 4 gener 2010)

Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme.

És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1987), A bodes em convides. Estudis d’història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), i director del volum 7è de l’obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996).