(Barcelona ?, segle XIX – segle XX)
Advocat i publicista. Nebot de Josep M. Vallès i Ribot.
Del partit republicà federal, s’adherí el 1906 al republicanisme antisolidari de Lerroux, i posteriorment fou regidor de Barcelona (1909-13).
En 1911-15 encapçalà una escissió del Partit Republicà Radical, especialment adreçada contra Emiliano Iglesias, i fundà i dirigí “El Intransigente”.
(Barcelona, 23 gener 1902 – 25 desembre 1962)
Escriptor i propagandista catòlic.
Publicà els contes La guerra tal com és, Egoismes, L’home que no sabia estimar (1931), l’assaig Els dos poders (1929) i, en poesia, Llibret de sant Josep Oriol (1950) i En tot lloc i en tot moment (1952).
(Tarragona, 1907 – segle XX)
Publicista. Fundà a Tarragona l’Agrupació d’Autors Novells (1925) i la revista “El Temps” (1929).
Desvetllà bon nombre d’iniciatives culturals, sobretot pel que fa amb les relacionades amb l’ensenyament de la llengua catalana.
Després col·laborà a algunes publicacions periòdiques.
(Agramunt, Urgell, 22 gener 1834 – Granada, Andalusia, 7 juliol 1918)
Eclesiàstic i publicista. Féu estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona.
El 1861 fou empresonat pels seus escrits de temàtica religiosa, molt polèmics.
Traslladat a Granada, hi fixà la seva residència. Allí es llicencià en teologia (1886) i obtingué una canongia al Sacromonte.
Fundà associacions piadoses i algun col·legi.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 15 gener 1877 – Barcelona, 13 setembre 1952)
Publicista. Perit agrícola, doctorat en dret (1897) i llicenciat en ciències i en farmàcia (1911).
Director (des del 1918) de la “Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre” i de la biblioteca d’aquesta institució. El 1928 fou president i vicepresident de la Federació Agrícola Catalano-Balear.
Col·laborà a la fundació de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i creà, al Masnou, la col·lecció ampelogràfica per al millorament de les diverses varietats de ceps.
Fou desposseït per la Dictadura de Primo de Rivera de la càtedra de comptabilitat agrícola de la Universitat Nova de la Mancomunitat (1924).
Publicà dues novel·les: La plaça de Sacanell (1899) i El meu amic Modest (1933). La seva bibliografia de temes agrícoles comprèn els títols Compendio de agricultura moderna, Vocabulari català d’Agricultura i Indústries, La “rabassa morta”, su historia, conflictos y soluciones i Lecciones de viticultura y enología.
(Barcelona, 12 abril 1941 – )
Economista i publicista. Coautor, amb Ernest Lluch, de L’economia del Baix Ebre (1967) i de L’economia de la regió de Tarragona.
Ha escrit també La població catalana, apèndix de la versió catalana de La població (1964), d’Alfred Sauvy, i és coautor de l’obra col·lectiva Economia crítica. Una perspectiva catalana (1972).
Fou professor de l’Escola de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
(Montblanc, Conca de Barberà, 1881 – Lleida, 1922)
Eclesiàstic i publicista. Doctor en teologia i remarcable predicador.
Fou canonge magistral de Tortosa (1907) i canonge arxiver de Lleida (1908), on desplegà la seva activitat com a ordenador de l’arxiu i desvetllà, amb conferències i articles, l’interès per l’abandonada Seu Vella a partir de l’any 1913.
(Capellades, Anoia, 1829 – Barcelona, 1897)
Publicista, polític i escriptor. Republicà federal, fou president del Comitè Regional de Catalunya. Sostingué correspondència amb el general Prim (1858-69). En proclamar-se la I República, refusà un ministeri.
Inventà un sistema perquè els analfabets coneguessin els estats de caixa. Escriví diverses novel·les, un diccionari castellà-francès, el manual El escritor práctico i una Historia de Sabadell.
Fou el pare de la compositora i pedagoga Narcisa Freixas i Cruells.
(Olost, Osona, 1813 – Vic, Osona, 1843)
Jurista i publicista. El 1838 obtingué la càtedra de dret natural de la Universitat de Barcelona, any en què fundà el diari d’idees moderades “La Paz”.
L’any següent traduí, en col·laboració, Historia general de la civilización europea, de F. Guizot, i començà la publicació de la “Biblioteca de l’Advocat”, que edità nou volums. Fou editor d’una nova edició de les Partides (1840) i col·laborà a “La Civilización”.
Amic íntim de Jaume Llucià Balmes, amb qui mantingué una extensa correspondència, formà part de l’Escola Apologètica Catalana.
(Barcelona, octubre-novembre 1646 – 14 febrer 1712)
Advocat, publicista i historiador. Fill de Narcís Feliu i germà de Salvador. Assolí el grau de doctor en lleis. Fou l’home que centrà la recuperació econòmica catalana durant el darrer quart del segle XVII i el primer del XVIII, fins al 1714.
Tant en el camp de l’acció pràctica com en els seus escrits intentà d’introduir a Catalunya el marcantilisme comercial dels grans ports europeus. Portaveu dels gremis, aviat es convertí en l’home més important del grup actiu i progressista de la burgesia, que, d’ençà del 1680, començà a plantejar-se la recuperació del floriment de l’antic comerç català.
Membre destacat de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1681 va publicar Político discurso en defensa de comercio y las artes de Cataluña, a petició dels gremis tèxtils barcelonins. Va publicar també Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas (1683), l’obra més representativa del moment històric i de l’ideari de Feliu i del seu col·laborador Martí Piles.
El 1691 féu publicar, sota el nom de Phesio Mayo, un Ramellet de tintures. El 1709 publicà Anales de Cataluña y epílogo de los hechos de la Nación catalana desde la primera población de España hasta el presente año (3 volums).
Les seves obres són escrites en castellà, bé que declara fer-ho per raons de propaganda.
Defensor de les pretensions dinàstiques de Carles d’Àustria, va ésser perseguit i empresonat per les autoritats borbòniques durant el període 1704-05. Després va ésser advocat del rei Carles III, que li va concedir l’hàbit de l’orde de Sant Jaume.
Dades dels Països Catalans 