(Tremp, Pallars Jussà, 17 setembre 1949 – )
Novel·lista. Professora d’institut.
El 1984 guanyà el premi Joaquim Ruyra, però és dóna a conèixer amb Pedra de tartera (1985, premi Joan Crexells), que reflecteix la seva preocupació pel Pallars que la va veure néixer.
Altres obres: La mort de Teresa (1986), Mel i metxines (1990), Càmfora (1992, premis 1993 de la Crítica i Nacional de Literatura), Escrivia cartes al cel (1996), Ulleres de sol (1997) i el recull de contes Bari (1998).
(Valls, Alt Camp, 15 novembre 1885 – Barcelona, 1959)
Escriptor. Féu estudis eclesiàstics, inacabats, a Tarragona. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona, on s’hi establí per dedicar-se a l’ensenyament. Col·laborà a “La Crònica de Valls” i a “Pàtria”.
Sobresortí com a llatinista. És autor de traduccions: Tibul fou feta en col·laboració amb Joan Mínguez i per a la Fundació Bernat Metge, amb extensa introducció escrita per Magrinyà.
Poeta postsimbolista, publicà Esteles de llum (1920) i El meu hort ha florit (1927).
(Arenys de Mar, Maresme, 31 maig 1740 – 1829)
Navegant i professor de nàutica. Membre d’una família de mariners, germà d’Ignasi, navegà en la carrera d’Índies i, mobilitzat per la marina reial espanyola, aconseguí títols honorífics.
Obert el comerç de Catalunya amb Amèrica per Carles III de Borbó i autoritzada la creació d’una escola de nàutica, fou l’impulsor i primer director de l’Estudi dels Pilots d’Arenys de Mar, per tal d’ensenyar científicament l’art de navegar.
El 1802 rebé el títol de tinent de navili.
(Barcelona, 1854 – 1903)
Excursionista i escriptor. Professor mercantil, fou un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques.
Col·laborador de la revista “L’Excursionista”, i de l’Album Monumental-Pintoresc de Catalunya (1879). Publicà diverses monografies, com La Seu de Tarragona, Lo castell de Burriach i Lo monestir de Santes Creus.
(Vic, Osona, 9 maig 1852 – Madrid, 1934)
Enginyer militar i escriptor. Prengué part en la tercera guerra carlina i fou ascendit a capità. Amb el grau de coronel (1877), fou nomenat professor d’història militar a Guadalajara.
És autor de l’obra Estudios de arte e historia militar (1881-84), que consta de tres parts (Política de guerra, Política militar i Creación y organización de los ejércitos), i que constitueix un important estudi teòric i pràctic sobre la guerra.
Altres obres: Minas militares (1886), Historia de la guerra de 1914 (1922) i Expedición de catalanes y aragoneses a Oriente a principios del siglo XIV (1929).
(Peralada, Alt Empordà, 1879 – Barcelona, 1959)
Gramàtic. Professor de català. Llicenciat en filosofia i lletres, treballà de corrector a les oficines de la Generalitat.
Entre el 1932 i el 1936 emeté per ràdio 96 Lliçons de Català (Les converses del Míliu), que tingueren molta acceptació i foren publicades en fascicles.
Escriví algunes obres de teatre, com La Malcasada, representada el 1953.
Després de la guerra civil, continuà exercint de professor de català, tasca que no abandonà fins que morí.
(Barcelona, 1747 – 21 octubre 1821)
Gramàtic i pedagog. Graduat en teologia, fou professor de retòrica i, ja madur, ordenat sacerdot.
És autor d’obres didàctiques i pedagògiques i de tractats de gramàtica llatina i castellana (Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana).
Considerat avui un dels inductors de la Renaixença per la seva preocupació i el seu esforç en el redreçament català, intervingué en la polèmica sobre l’ortografia catalana al “Diario de Barcelona”.
Publicà la primera gramàtica catalana moderna, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, estampada el 1815 (reeditada modernament) i finançada per la Junta de Comerç de Barcelona, que, dividida en quatre parts (Analogia, Sintaxi, Ortografia i Prosòdia) i, encara, completada amb un Prefaci apologètic, un estudi sobre l’Origen de la llengua, una selecció de textos i un vocabulari català-llatí, és tinguda per un dels primers precedents del redreçament lingüístic i la consciència nacional que portaren a la Renaixença.
(Girona, 1916 – les Borges del Camp, Baix Camp, 9 març 1993)
Escriptor. Es llicencià en filosofia i lletres el 1939. El 1950 es doctorà en història. Des de 1954 fou professor adjunt de la Universitat de Barcelona.
Ha publicat: El historiador Shakespeare (1945), Historia Universal, Historia de la civilización, Forjadores del siglo XX, Historia de Roma, Grandes enigmas de la historia, Validos y favoritas, Historia de la Humanidad i Veintiocho siglos de creencias religiosas.
Ha traduït diverses obres històriques i ha fet traduccions bilingües de Shakespeare.
Sovintejà les conferències i les col·laboracions a revistes.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1858 – Barcelona, 1915)
Eclesiàstic. Ensenyà filosofia i teologia al seminari de Barcelona, ciutat on fou canonge penitencier.
Escriví obres originals i traduïdes. El 1909 redactà, per encàrrec del cardenal Salvador Casañas, una biografia de sant Josep Oriol, arran de la canonització d’aquest.
(Barcelona, 27 juny 1919 – 5 abril 2005)
Químic. Professor de les universitats de Harvard (EUA) i Barcelona, i director de l’Instituto de Química Orgánica Aplicada del CSIC.
Entre les investigacions que ha portat a terme destaquen: l’inici i el descobriment de la química percloorgànica, el descobriment de la llei lineal pels derivats benzènics, el descobriment i desenvolupament dels radicals lliures inerts i el descobriment del bescanvi spin-càrrega.
Ha obtingut el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tecnològica (1982).
Dades dels Països Catalans 