(Maó, Menorca, 27 octubre 1902 – Madrid, 15 octubre 1984)
Professor, advocat i historiador. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Francesc. Fou un dels qui fundà, a Maó, el grup Nostra Parla, d’expansió de la llengua catalana.
Especialitzat en temes menorquins, en va publicar valuosos treballs erudits, especialment sobre la prehistòria i sobre la figura d’Orfila.
(València, 19 abril 1953 – )
Poeta. Cursà estudis de filosofia i de filologia i treballà com a professor de català i traductor.
Amb Llarg camí llarg (1977, premi V. Andrés Estellés), inicià una reflexió gairebé metafísica que evolucionà vers el record i la fragilitat de l’instant feliç. En Notícia de la tribu (1978) i Refugi absent (1979), expressa el seu rebuig de la societat actual, i esdevé més concís i narratiu.
És autor també de Materials per a una mort meditada, Exercici per a una sola veu (1983), Fira desolada (1991), L’illa amb llunes (1993), La lluna que riu i altres poemes, Versos per a Anna, Corrent de fons i Matèria d’ombra, aquest quatre últims publicats el 1999.
Ell mateix ha antologat un recull de la seva poesia a Tria personal (1976-1989) (1990) i ha publicat també el recull Poesia reunida 1976/1999 (2000).
Ha estat director de la col·lecció de poesia “Gregal” i dirigí la col·lecció “Poesia” de la Institució Alfons el Magnànim.
(València, 19 febrer 1907 – València d’Agen, França, 29 octubre 1993)
Escriptor. Professor d’història antiga, amb Lluís Pericot, a la Universitat de València. Membre d’Acció Cultural Valenciana, evolucionà cap al marxisme.
Formà part de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i col·laborà assíduament durant la guerra civil a la revista “Nueva Cultura”, de València, amb articles en català sobre qüestions nacionals. Fou membre de la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians (1937).
És autor de l’estudi El País Valencià i els altres (1972). Exiliat el 1939, residí a França.
(València, vers 1489 – Bordeus, França, 1551)
Humanista. Estudia a València i es doctorà en arts (1524), a París, on fou professor de filosofia.
El 1527 hi publicà De quinque universabilis, obra metodològicament tradicional, però aviat s’integrà en els moviments renovadors, fins al punt que esdevingué suspecte d’heretgia i es vinculà amb els valencians emigrats a París.
Renuncià ensenyar a les universitats de València i de Coimbra i ingressà, a París, al col·legi del cardenal Lemoine i, posteriorment, al de Guiena (Bordeus), del qual esdevingué principal (1547). Lluís Vives el considerà com un altre Aristòtil.
Pòstumament li foren publicades (1571) les seves cartes llatines a La Rochelle, precedides d’una biografia seva.
(València, 1618 – 1686)
Eclesiàstic i escriptor. Dominicà (1633), fou professor de teologia, teòleg, consultor del bisbe de Vic Francesc Crespí de Valldaura i prior del convent de València (1666).
Publicà, en castellà, una Memoria de la pesta de 1647-48 al Regne de València (1651), una Memoria de l’auxili de València a Tortosa contra el setge dels francesos (1651) i una Vida de sant Vicent Ferrer (1668).
(València, 1898 – 1974)
Escriptor i periodista. Des del 1923 residí a França molts anys. Molt lligat a Vicent Blasco i Ibáñez, escriví sobre aquest nombrosos treballs.
En francès i en castellà publicà poemes, biografies, assaigs literaris i obres de divulgació artística. En català fou autor del volum poètic Interiors (Montpeller, 1946).
Fou professor de diverses universitats europees i americanes.
(Villena, Alt Vinalopó, 1942 – València, 1986)
Historiador. A la Universitat de València es formà amb Joan Reglà. Fou professor agregat d’història moderna a la facultat d’història de València i vice-rector de la Universitat Literària de València.
És autor de nombrosos estudis sobre la història del País Valencià en l’època moderna entre els quals cal citar Els fonaments del País Valencià modern (1968), El patriarca Ribera y la extirpación del erasmimso valenciano (1977), Valencia y la Casa de Austria (1975), Bandolers, corsaris i moriscos (1980), el tercer volum de la Història del País Valencià (1975), en col·laboració amb altres autors.
Ha escrit també diversos articles en revistes especialitzades, comunicacions a congressos, etc. Tingué cura de l’edició de la Crónica de la inclita y coronada ciudad de Valencia, de Rafael Martí de Viciana.
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1760 – València, 1796)
Arquitecte. Deixeble de Vicent Gascó i Massot a la Universitat de València. Fou acadèmic de mèrit (1785), tinent director (1791) i professor de matemàtiques (1791-94) de l’Acadèmia de Sant Carles de València. També obtingué els càrrecs de mestre major de la ciutat i del capítol de la seu.
Projectà els banys de l’Hospital General de València, la casa del mestre de la catedral i altres residències particulars, i, encara, la capella del Sagrari de Manises, les esglésies de Benafer, Caudiel i Requena.
Traçà també la catedral d’Eivissa.
(València, segle XVI)
Teòleg i dominicà. Fou professor de la Universitat de València. És considerat com el monetarista més important de l’escola valenciana.
Publicà un notable Tratado utilísimo y muy general de todos los contratos, cuantos en los negocios humanos se suelen ofrecer (València, 1583; traduït a l’italià l’any 1596). En aquest tractat atorga preeminència a la utilitat com a causa del valor, en contraposició a l’escolàstica tradicional, que la xifrava en el cost. També és remarcable la relació de causalitat que estableix entre quantitat de moneda i preu.
(Llíria, Camp de Túria, 1944 – )
Polític i escriptor. Estudià ciències polítiques i dret a les universitats de València i Madrid i amplià estudis a la Sorbona, on es doctorà. Durant el curs 1969-70 donà classes sobre teoria de l’estat a la universitat de Madrid.
També fou professor a les universitats de Lovaina, Oxford, Bogotà i Santiago de Xile, on conegué Salvador Allende, de l’equip del qual fou assessor polític mentre Allende detingué la presidència de la República.
Coneixedor i testimoni de l’experiència de la Unidad Popular, ha escrit El estado y los problemas tácticos en el gobierno de Allende (1974). També és autor de Cuba: un enfoque de su sistema político (1967).
Dades dels Països Catalans 