(València, 13 novembre 1888 – 29 juliol 1972)
Dramaturg i poeta. Un dels fundadors de “Nostra Novel·la” (1930).
Destacat autor de sainets, va ésser redactor en cap d’“El Cuento del Dumenche” (1914-19), on va publicar narracions breus.
(València, segle XV)
Poeta. Notari. El Cançoner de París conté una poesia seva, a honor del rei Alfons IV el Magnànim, coneguda també per altres reculls.
(Catarroja, Horta, 2 juny 1959 – 20 setembre 2024)
Poeta, narrador i assagista. Ha publicat diverses obres de poesia, de narració i infantils, algunes de les quals han guanyat importants premis.
Destaca sobretot en la seva faceta poètica, en què l’ofici de poeta és concebut com un rescat d’ombres en paisatges silenciosos i freds, d’imatgeria mortuòria.
Cal fer-ne ressaltar, també, la contenció metafòrica i estructural, amb una reflexió sobre el fet poètic mateix, en sintonia amb les arrels simbolistes.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1557 – Alcalá de Henares, Madrid, 1600)
Poeta. Mestre en arts (1578), catedràtic d’oratòria a la Universitat de València (1579-81), en fou expulsat per la seva conducta insolent.
El 1585, amb motiu de l’anada a València de Felip II, escriví una mordaç Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans de sa majestat, en metre de Jaume Roig.
El 1586 fou tanmateix readmès a la universitat, però, exclòs de nou el 1590, es traslladà a Alcalá, on ensenyà retòrica.
Deixà manuscrites diverses Oracions llatines, que recità a la universitat valenciana, i sembla que traduí al llatí Lo llibre de consells de Jaume Roig.
(València, 1879 – 1950)
Periodista i poeta. Formà part de la redacció de “La Voz de Valencia” i col·laborà amb articles i poemes, en català i castellà, a la premsa valenciana.
Escriví el sainet Cento i Tomasa (1901) i nombrosos llibrets de falla. Fou secretari de Lo Rat Penat i bibliòfil.
Fou el pare de Guillem Guastavino i Gallent.
(València, 2 febrer 1902 – 26 agost 1986)
Poeta i assagista. Llicenciat en filosofia i lletres i catedràtic.
Ha escrit crítica literària i narracions, així com traduccions poètiques. Una d’aquestes és el Libro de Canciones, de Heine. Obres de poesia originals seves són Floracions (1924), Cançons de terra i de mar (1936) i Recança de tardor (1948).
En la resta de la seva producció destaquen Pensamientos de Luis Vives (1940), Suerte castellana de una estrofa de Ausias March (1944) i una versió actualitzada del Poema del Mío Cid.
Ha preparat les edicions de les obres de Vicent Venceslau Querol: Obres valencianes completes (1958) i Poesías (1964).
(Palma de Mallorca, 1594 – 1655)
Poeta en castellà. Doctor en teologia, fou capellà i secretari del virrei de Nàpols i duc de Medina de las Torres. Nomenat canceller del seu bisbat, retornà a Mallorca, on obtingué una canongia (1644).
Publicà diversos poemes, com La Oronta (Nàpols, 1637), El Cadmo (1639), Marte en la paz (Palma de Mallorca, 1646), extens poema heroic, i El ensayo de la muerte (1650, 1765, 1812).
(València, 19 abril 1953 – )
Poeta. Cursà estudis de filosofia i de filologia i treballà com a professor de català i traductor.
Amb Llarg camí llarg (1977, premi V. Andrés Estellés), inicià una reflexió gairebé metafísica que evolucionà vers el record i la fragilitat de l’instant feliç. En Notícia de la tribu (1978) i Refugi absent (1979), expressa el seu rebuig de la societat actual, i esdevé més concís i narratiu.
És autor també de Materials per a una mort meditada, Exercici per a una sola veu (1983), Fira desolada (1991), L’illa amb llunes (1993), La lluna que riu i altres poemes, Versos per a Anna, Corrent de fons i Matèria d’ombra, aquest quatre últims publicats el 1999.
Ell mateix ha antologat un recull de la seva poesia a Tria personal (1976-1989) (1990) i ha publicat també el recull Poesia reunida 1976/1999 (2000).
Ha estat director de la col·lecció de poesia “Gregal” i dirigí la col·lecció “Poesia” de la Institució Alfons el Magnànim.
(Tuïr, Rosselló, 30 març 1889 – Perpinyà, 8 abril 1975)
Poeta i escriptor. Membre de la Colla del Rosselló, fou un dels fundadors de la Companyia dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or (1924), i secretari general de la Societat d’Estudis Catalans (1915-21), on s’ocupà de l’òrgan de l’entitat “La Revue Catalane”.
Poeta popularitzant, bon coneixedor del vocabulari del país, publicà, entre d’altres, El clam roig (1917), Fa sol i plou (1932) i Jocs de miralls (1963).
També escriví teatre costumista: Amos i domèstics (1912), Aqueixa mainada (1913), L’àvia (1962); de monòlegs i proses recollits en els quaderns Fariboles (1917), Gatimells (1918), de notes de folklore i de conferència, i de diversos treballs sobre el parlar rossellonès: El subdialecte català del Rosselló, premi de l’IEC (1917), i Vocabulari rossellonès (uns 750 mots) publicat en la Miscel·lània Fabra el 1943.
Fou germà seu Renat Grandó (Tuïr, Rosselló, 1897 – Perpinyà, 1973) Poeta i escriptor. en francès. Fundà la revista “Art et Action”, col·laborà en diverses revistes, entre les quals “Pantagruel” (París), i publicà el recull Pourpres et ors (Perpinyà 1919).
(Sant Feliu d’Amunt, Rosselló, 15 març 1908 – ? , 1987)
Poeta en francès. Ha publicat Primavères (1927), Ce village oú meurent les fontaines (1968), Clariana (1971) i Ces joies que l’on appelle intérieures (1974).
Ha col·laborat a nombroses revistes, com “Les Marges”, “Ars Carminia” i “La Tramontane”.
Dades dels Països Catalans 