(Alzira, Ribera Alta, 1058 – 1139)
Poeta andalusí. D’origen benestant, fou independent dels senyors de l’època i visqué sempre a les possessions familiars valencianes.
Rebé el sobrenom d’al-Yannan (el jardiner) pels seus poemes a la natura, aplegats a la major part de les antologies poètiques del món musulmà. Se’n conserva l’obra completa (Diwan).
(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
(Granada, Andalusia, 1074 – Oriola, Baix Segura, vers 1162)
Poeta i historiador andalusí. Cadí de València.
Ultra la seva abundant obra poètica, és notable per la seva història de la dinastia almoràvit, Ta’rïh al-dawla al·lamtüniyya, avui perduda, però conservada fragmentàriament al Bayän al-mugrib d’Ibn ‘Idärï.
(València, 1199 – Tunísia, 1260)
Historiador, tradicionista i poeta. De família originària d’Onda, fou secretari dels governadors almohades de València.
Durant el setge cristià se n’anà a la cort hàfsida de Tunísia per a demanar ajuda i, perduda la ciutat, hi tornà per ocupar el càrrec de cap de la cancelleria (1238). Caigut en desgràcia, morí executat, i la seva obra fou cremada.
És autor de la Takmilat li-kitäb al-Sila, continuació de la Sila d’Ibn Baskuwäl, i d’una col·lecció de biografies, al-Hulla al-Siyarä. Escriví planyents poemes sobre la pèrdua de València.
(Campos, Mallorca, 10 juny 1946 – 19 juliol 1996)
Poeta. Deixeble del poeta Blai Bonet. Dedicat a l’ofici de la construcció, crític de cinema i animador de diverses publicacions poètiques, els seus primers llibres l’acosten al realisme líric amb influències cinematogràfiques importants.
A partir del 1976 inicia una poesia molt més lliure, deseixida i agressiva, de veritable catarsi personal i col·lectiva. Després del 1979 obrí una etapa eròtica i formalment epigramàtica, que donà pas a provatures visuals.
També creà la col·lecció “Quaderns Campaners”, on acollí els texts d’avantguarda.
(Illes Balears, 1906)
Obra de Miquel Costa i Llobera. Recull 16 composicions, dues de les quals –A Horaci i Calma (traducció de l’obra XVI del llibre II d’Horaci)- foren escrites el 1880, bé que després retocades, i les restants entre el 1905 i el 1906.
Fruit de la seva admiració per l’obra d’Horaci, Costa -seguint els exemples de Manuel de Cabanyes i Carducci-, de qui prengué el procediment d’adaptació dels metres antics- volgué introduir les formes clàssiques a la poesia catalana (estrofes sàfica i alcaica, entre altres).
L’obra, que, malgrat la seva rigor clàssica, té encara un fons romàntic, tingué una extraordinària acollida i un gran èxit de crítica (fou editada dues vegades el mateix any).
Hom l’ha considerada, per la novetat de la mètrica i per la perfecció del llenguatge, una de les aportacions més valuoses al moment cultural del país.
(Illes Balears, segle XVI)
Poeta. És autor, entre altres obres, de la Devota contemplació del Cor Sagrat de Jesucrist (1591).
(Perpinyà, segle XV)
Poeta hebreu. Excel·lí a la darreria del segle XV.
Gaudí d’especial fama el seu poema Vas d’argent, traduït al llatí per Reuchlin.
(Palma de Mallorca, 10 juny 1845 – 27 abril 1911)
Poetessa. Començà escrivint en castellà i després ho féu en català. Conreà una línia netament costumista i dialectal.
Figura entre les escriptores a les quals fou dedicat el primer número monogràfic de la revista catalana “La Llumanera de Nova York” (1879).
S’oposà sempre a editar en volum els seus poemes, molts dels quals aparegueren a les pàgines de diverses publicacions periòdiques.
(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)
“Miguel Hernández” Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirigía Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).
Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.
El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.
Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).
Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).
Dades dels Països Catalans 