Arxiu d'etiquetes: poetes/ses

Llòria, Matilde

(Almansa, Castella, 23 octubre 1912 – València, 16 maig 2002)

(Matilde González i Palau)  Poetessa. Residí a València.

Escriví diversos llibres en català, dels quals ha estat editat Altíssim regne (1965), premi València de literatura del 1960.

Després anà a residir a Ourense.

Llorente i Olivares, Teodor

(València, 7 gener 1836 – 2 juliol 1911)

Poeta, periodista i polític. Germà de Felicíssim. Procedent de família d’advocats i regidors de València, estudià dret en aquesta ciutat, on es llicencià l’any 1858, moment en que ja s’havia donat a conèixer com a literat.

D’entre les seves primeres obres, escrites en llengua castellana, sobresurt el drama Delirios de amor, compost a disset anys. En la seva joventut mantingué relacions amb escriptors madrilenys, com Alarcón, el qual l’impulsà a editar les traduccions de Víctor Hugo amb el pròleg d’Emilio Castelar.

Traduïdes també en castellà, contribuí a donar a conèixer obres de lord Byron, Goethe i d’altres, alhora que apareixien les seves primeres poesies en el llibre Versos de Juventud (1907). Les primeres composicions poètiques d’aquest autor en català foren publicades a “El Conciliador” i premiades dos anys més tard als Jocs Florals de València.

Decidit en aquesta època a dedicar-se totalment a les lletres, ingressà de ple en el periodisme. Assumí la direcció del diari “La Opinión”, que en un principi adquirí el marquès de Campo i que passà el 1865 a Llorente, el qual li canvià el nom pel de “Las Provincias” (1866).

Participà com a col·laborador en el “Calendari Català” (1865-74), “L’Atlàntida” (1896-1900), “La Ilustració Llevantina” (1900-01), “Occitània” (1905) i “Terra Valenciana” (1908-09).

El fet d’exercir, el 1866, de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el posà en contacte amb els escriptors de la Renaixença de Catalunya i li brindà l’ocasió de prendre part en les jornades de germanor celebrades a Montserrat, on conegué Frederic Mistral.

L’obra literària en llengua catalana consistí en col·laboracions als periòdics i altres activitats. En el seu Llibret de versos (1885), dedicat a Marià Aguiló, recollia la seva producció poètica catalana.

Nomenat cronista de la ciutat de València el 1890, el mateix any era elegit diputat a les corts espanyoles per Sueca. Milità en el partit conservador seguint Silvela, que arribà a dirigir el País Valencià, i fou més tard diputat per Llíria i per València. El 1896 fou designat senador.

El 1902 aparegué el Nou llibret de versos, alhora que “L’Avenç” li publicava l’antologia Poesies triades (1906). Pòstumament, l’any 1936, sota el títol de Poesies valencianes, fou reunit tot el material d’aquest autor en llengua catalana.

Com a poeta oficial de València, poetitzà diferents activitats de la vida civil amb peces de to senzill i familiar. En són exemples La barraca, Vora el barranc dels Algadins i La cançó dels Teuladins.

Fou membre fundador, i president, de Lo Rat Penat. Promotor de la Renaixença valenciana, fou contrari a la politització catalanista, però defensà la vinculació cultural de les terres de parla catalana.

Fou el pare del periodista i escriptor Teodor Llorente i Falcó.

Llompard, Miquel

(Llucmajor, Mallorca, segle XVIII – la Bau ?, Mallorca, 1840)

Poeta popular. Fou més conegut pel sobrenom de Coix de la Bau.

Era pastor i analfabet, així i tot, compongué algunes poesies remarcables per la seva fluïdesa i espontaneïtat, de les quals existeixen còpies.

Lledesma, Manuel

(València, segle XVI)

Poeta. Membre de l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom de Recogimiento (1591), on presentà nombroses poesies i discursos.

És autor d’una Apología en defensa de la astrología (1599).

Lesfargues, Bernat

(Brageirac, Occitània, 27 juliol 1924 – 23 febrer 2018)

Poeta i escriptor. Ha traduït algunes novel·les catalanes al francès, com Incerta glòria, de Joan Sales, així com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó, entre d’altres.

Influït per la literatura catalana -sobretot de Josep Sebastià Pons-, la seva obra, que s’inicià amb un humanisme naturalista, franciscà, ha evolucionat cap a continguts polèmics de reivindicació occitanista.

Les seves obres principals són: Cap de l’aiga (1952) i Cor prendre (1965).

Lazerme, Carles de

(Perpinyà, 1873 – Elna, Rosselló, 1936)

Escriptor i poeta en francès. Pertangué al grup de Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil. De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles VII de Borbó.

Es caracteritza, com a poeta, per la melancolia i la ironia. Autor dels reculls Les jours passés (1920), Tendre Paris (1921), Eaux vives (1922), Bucoliques et almanach (1927) i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos (1920), de la novel·la fantasiosa i satírica La veuve de minuit (1926) i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes (1937).

Fou col·laborador de publicacions com “La Tramontane”, “Le Roussillon” i “Le Coq Catalan”.

Laporta i Bort, Lluís

(Aielo de Malferit, Vall d’Albaida, 1905 – València, 1955)

Cirurgià i poeta. Obtingué diversos premis als Jocs Florals de Lo Rat Penat, entre ells l’Englantina de 1950 i la Flor Natural de 1951.

El 1948 aparegué el seu recull Flors humils del meu jardí.

Lacomba i Guillot, Joan

(el Cabanyal, València, 8 desembre 1900 – València, 20 febrer 1964)

Poeta. Mestre i col·laborador, com a crític d’art, de la premsa valenciana de l’època.

Publicà diversos llibres de poemes, alguns en castellà: Los niños cantan (1936), Libertad feliz (1937), Los cuatro horizontes (1938), Desnuda verdad (1939), Primavera sencilla (1939), Viento del destino (1954), etc, i en català: Jocs d’alfils, 1935; Els poemes quotidians, 1950, i l’Any, 1960).

Escriví també teatre: farses i passos en Hombre en el sueño (1938) i Teatro épico infantil (1938). Fou autor de les notes Aportación valenciana a la poesía de este siglo (1952).

Labaila i González, Jacint

(València, 11 setembre 1833 – 23 febrer 1895)

Poeta i escriptor. Va prendre part en el moviment de la Renaixença, del qual fou un dels primers impulsors a València, i col·laborà al “Calendari Català”, “Lo Gai Saber”, de Barcelona, i “Lo Rat Penat” i “La Pella Valenciana”, de València. Fou president de Lo Rat Penat.

Utilitzà la llengua catalana com a poeta i dramaturg (també estrenà teatre en llengua castellana), a diferència de la novel·la, per a la qual es valgué del castellà.

És autor dels reculls poètics Flors del Túria (1868) i Flors del meu hort (1882).

Jofre, Antoni

(Arles, Vallespir, 13 juny 1801 – 12 juny 1864)

Prevere i poeta. Fou rector de Montalbà de l’Església i un dels precedents de la Renaixença de la Catalunya Nord. Com a eclesiàstic fou professor de teologia i d’escriptura fora de la terra nadiua.

Fins al 1882 no foren publicades un recull de les seves poesies per Josep Bonafont (Arles, vila fortunada, La dona forta, etc).