(País Valencià, segle XV)
Poeta. És autor d’una demanda adreçada als trobadors de València, que fou contestada per Francesc Ferrer i un cert mestre Joan Rocafort, i de dues poesies presentades al certamen de Sant Cristòfol celebrat a València el 1488.
Amb Bernat Fenollar, Joan Escrivà de Romaní i Joan Roís de Corella, és coautor de La passi en cobles, obra editada el 1493 i escrita alguns anys abans.
(Alcoi, Alcoià, 1872 – Sabadell, Valles Occidental, 1956)
Autor teatral i poeta. És autor del recull poètic Poncells (1881), de les comèdies Sang per sang (1888) i Proves canten (1889), del monòleg Fins al cel! i d’altres obres.
(València, 18 febrer 1571 – Madrid, 1 maig 1642)
Humanista. Poeta en llatí i en grec, d’una gran habilitat i una gran prolixitat. Estudià a València, i fou bibliotecari de la biblioteca d’El Escorial.
La seva obra, pràcticament inèdita, consta de 34 volums. Una petita part fou publicada a Tournon, el 1633, amb el títol Opera omnia poetica et oratoria, que inclou, a més de molts panegírics circumstancials dedicats a reis i a altes personalitats -de qui, en va, esperà favors-, una elegant versió llatina en dístics elegíacs dels cants d’Amor d’Ausiàs Marc.
Traduí del grec al llatí, sovint en vers, Homer, Hesíode, Píndar, Sòfocles, Eurípides, Apol·loni de Rodes, Teòcrit, etc, i del grec al castellà quasi tota l’obra d’Aristòtil i Arrià.
Fou elogiat per Lope de Vega i, sobretot, per Quevedo, que fou el seu únic mecenes. Dels 350.000 versos llatins i grecs que deixà, n’han estat conservats més de 271.000. Deixà, també inèdita, una història de l’imperi peruà, en llatí.
Humanista desplaçat ja del seu temps, no aconseguí, ni de la cort ni de l’alta noblesa per a la qual escriví la seva obra original, cap càrrec substanciós, i morí, finalment, en la misèria.
(Castelló de la Plana, segle XVIII – València, 1796)
Poeta. Escriví La rani-ratiguerra (1790), Versos a los terremotos de Orán, Égloga a la muerte de la duquesa de Frías, la sàtira La opinión i les tragèdies Raquel i Ilphis y Zulia.
Traduí poemes francesos i alemanys de l’època, i aconseguí que el “Diario de Valencia” publiqués (1791-95) les Trobes de Jaume Febrer.
(l’Alguer, 24 novembre 1928 – 13 gener 1995)
Poeta i sacerdot. Guanyador de la primera beca Recasens (1959) per a una estada al Principat. Dirigí un seminari de missions al Brasil.
Autor, en col·laboració amb Josep Sanna, del Catecisme alguerès (1964). Ha publicat poemes lírics (Les veus, 1970).
(País Valencià, segle XVII)
Dramaturg i poeta líric. Fou alcaid de la Casa de les Comèdies.
Compongué un bon nombre de peces teatrals menors i escriví comèdies, una de les quals fou la titulada Nuestra Señora de los Desamparados (1669), en col·laboració amb Marc Antoni Ortí.
Autor de llibres de poemes, entre els quals cal esmentar el Tropezón de la risa (1629 o 1674), que, a més a més de romanços i sàtires, conté unes endechas en català, considerades com una de les obres més remarcables de la poesia lírica barroca catalana.
(València, 1184 – Tunísia, 1258)
Historiador, jurista i poeta andalusí. D’una família originària d’Alzira, fou cadí de Xàtiva i de Palma de Mallorca (1229-30).
També fou testimoni de l’entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magreb, on fou secretari d’estat i cadí (Salé, Meknès). S’acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadí, a Lorbens i Gadès.
És autor d’una història de Mallorca (Kitäb ‘ankä’inat Mayyürqa), utilitzada per al-Maqqarï.
(Sevilla, Andalusia, 26 juliol 1875 – Cotlliure, Rosselló, 22 febrer 1939)
Poeta. Hom sol adscriure’l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l’actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren.
Durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener de 1939 s’exilià al Rosselló.
Dades dels Països Catalans 