(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(Perpinyà, 29 gener 1861 – 30 agost 1930)
Periodista satíric i humorista. Director i redactor en cap de “L’Indépendant” a partir del 1893, procurà de mantenir el programa “ni réaction, ni révolution”, defensant la llibertat i la justícia, sense confiar, però, en el moviment socialista.
En la seva crònica diària combaté el diari clerical i de dreta “Le Roussillon”.
Un recull de reportatges seus fou publicat sota el títol de Carnets de route de Jean-Paul (1931).
(Perpinyà, 1768 – 1852)
Comerciant i polític. Fundador d’una important empresa comercial a Perpinyà (1796), amb sucursals a diverses ciutats franceses i a Barcelona.
Durant la guerra del Francès fou un dels més afavorits per la provisió de queviures a les tropes franceses.
Des del 1816 fins al 1830 exercí diversos càrrecs polítics i, posteriorment, es dedicà a l’exportació de vins a Anglaterra i a les seves colònies, i als EUA.
(Perpinyà, 14 octubre 1846 – 1 maig 1914)
Metge i investigador. Director de la secció de ciències de la Societat Agrícola, Científica i Literària del Rosselló, de la qual fou president (1905-14).
Excavà el serrat d’en Vaquer, a partir del 1887, on descobrí la tortuga gegantina que rebé el nom de Testudo Perpiniana, i publicà les seves descobertes als butlletins de la SACL i de l’Association Française pour l’Avancement des Sciences (1894).
(Perpinyà, 1824 – Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1886)
Expert en silvicultura. La seva família originària del Carcí, era establerta a Perpinyà des de la fi del segle XVII.
És autor, entre altres treballs, de Les considerations sur le régime forestier dans les Pyrenées Orientales (1869).
El seu avi fou Josep Esteve Després (Perpinyà, 1753 – 1834) Baró. Fou membre del Consell Sobirà del Rosselló (1777-89) i maire de Perpinyà (1818-27).
(Perpinyà, 1620 – 1676)
Eclesiàstic jesuïta. Fou rector del col·legi de Perpinyà. Quan el Rosselló fou incorporat a França (1659) col·laborà a difondre-hi la cultura francesa i fou el primer que predicà en aquesta llengua a la catedral de Perpinyà (1676).
Fou professor de l’Estudi General de la ciutat i escriví Congregació de la Verge Maria dels Socors (1666) i Vida del venerable padre Francisco Suárez (1671).
(Perpinyà, 25 juny 1854 – Lió, França, 18 maig 1929)
Geòleg i paleontòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i professor i degà de l’Acadèmia de Ciències de Lió. Va elaborar una classificació del quaternari basada en l’eustatisme.
Publicà Description géologique du bassin tertiaire de Roussillon (1890), en col·laboració amb A. Donnezan, i Monographie des pectinides neogènes de l’Europe (1902-05).
(Perpinyà, 21 maig 1913 – 22 maig 1990)
Folklorista. Fundador (1963) i conservador de la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars de Perpinyà.
Ha participat activament en els diversos moviments catalanistes: “Germanor”, Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, Orfeó Català.
És autor de Goigs del Rosselló (1951) i de diversos estudis d’etnografia rossellonesa.
(Perpinyà, 24 febrer 1818 – 27 setembre 1896)
Musicògraf. Escriví articles sobre temes musicals catalans: Noëls catalans (1862) i Histoire de l’harmonie religieuse aux XV et XVI siècles en Roussillon (1868).
És autor del mètode Principes de plain-chant (1864) i del treball De la musique religieuse.
(Perpinyà, 1847 – 1904)
Jurista. Es llicencià en dret a Tolosa de Llenguadoc. Fou jutge del tribunal superior d’Andorra a Perpinyà i alcalde d’aquesta ciutat (1890-92).
Representà els Pirineus Orientals al senat francès, lloc en el qual succeí Manuel Aragó (1897-1903).
Dades dels Països Catalans 