(Perpinyà, 1824 – Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1886)
Expert en silvicultura. La seva família originària del Carcí, era establerta a Perpinyà des de la fi del segle XVII.
És autor, entre altres treballs, de Les considerations sur le régime forestier dans les Pyrenées Orientales (1869).
El seu avi fou Josep Esteve Després (Perpinyà, 1753 – 1834) Baró. Fou membre del Consell Sobirà del Rosselló (1777-89) i maire de Perpinyà (1818-27).
(Perpinyà, 1620 – 1676)
Eclesiàstic jesuïta. Fou rector del col·legi de Perpinyà. Quan el Rosselló fou incorporat a França (1659) col·laborà a difondre-hi la cultura francesa i fou el primer que predicà en aquesta llengua a la catedral de Perpinyà (1676).
Fou professor de l’Estudi General de la ciutat i escriví Congregació de la Verge Maria dels Socors (1666) i Vida del venerable padre Francisco Suárez (1671).
(Perpinyà, 25 juny 1854 – Lió, França, 18 maig 1929)
Geòleg i paleontòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i professor i degà de l’Acadèmia de Ciències de Lió. Va elaborar una classificació del quaternari basada en l’eustatisme.
Publicà Description géologique du bassin tertiaire de Roussillon (1890), en col·laboració amb A. Donnezan, i Monographie des pectinides neogènes de l’Europe (1902-05).
(Perpinyà, 21 maig 1913 – 22 maig 1990)
Folklorista. Fundador (1963) i conservador de la Casa Pairal, Museu Català de les Arts i Tradicions Populars de Perpinyà.
Ha participat activament en els diversos moviments catalanistes: “Germanor”, Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, Orfeó Català.
És autor de Goigs del Rosselló (1951) i de diversos estudis d’etnografia rossellonesa.
(Perpinyà, 24 febrer 1818 – 27 setembre 1896)
Musicògraf. Escriví articles sobre temes musicals catalans: Noëls catalans (1862) i Histoire de l’harmonie religieuse aux XV et XVI siècles en Roussillon (1868).
És autor del mètode Principes de plain-chant (1864) i del treball De la musique religieuse.
(Perpinyà, 1847 – 1904)
Jurista. Es llicencià en dret a Tolosa de Llenguadoc. Fou jutge del tribunal superior d’Andorra a Perpinyà i alcalde d’aquesta ciutat (1890-92).
Representà els Pirineus Orientals al senat francès, lloc en el qual succeí Manuel Aragó (1897-1903).
(Perpinyà, 1582 – 1639)
Matemàtic i cirurgià.
Deixà inèdites unes Memòries sobre fets rellevants o curiosos que s’esdevenien a la seva contrada.
(Perpinyà, 26 març 1903 – Ceret, Vallespir, 25 agost 1983)
Periodista i assagista. Estudià a París, on fou redactor en cap de la revista “Clarté” i col·laborà a “L’Humanité” i “Philosophie”. El 1925 escriví, amb Louis Aragon, La révolution d’abord et toujours, manifest surrealista.
S’instal·là al Vallespir, on fou mestre d’escola (1926-58). Ha col·laborat a “Revista de Catalunya”.
Autor de Catalogne, des Corbières à l’Ebre (1959) i d’assaigs, com Manolo (1932), La naissance du cubisme (1948), André Breton (1952), Le myte du Greco (1961) i Trilogie surréaliste (1971).
(Perpinyà, 16 octubre 1862 – París, França, 7 febrer 1944)
Escriptor i periodista. Col·laborador de “La Dépéche” de Tolosa (Llenguadoc).
Ha publicat moltes novel·les, entre les quals George Sauvageon, on evoca els seus records de jovenesa al Rosselló, llibres de viatges i un estudi sobre el pintor Ribera.
(Perpinyà, 1632 – 1653)
Poetessa. Als dotze anys, quan era alumna del convent de Sant Salvador, compongué en llengua catalana unes Lires d’inspiració religiosa.
Dades dels Països Catalans 