(Palafrugell, Baix Empordà, 1892 – Tolosa de Llenguadoc, França, 1971)
Periodista i dibuixant. Fou un personatge bohemi i dispers, que es distingí per un humorisme innovador.
Fou redactor de “La Publicidad”, “La Publicitat”, “El Be Negre”, “D’Ací i d’Allà” i “El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses”. És autor d’un llibre per a infants: 3 al Pol.
Un cop exiliat el 1939, fou presoner dels nazis.
Va col·laborar a “Vida Nova”, revista de Montpeller.
(Barcelona, novembre 1846 – 11 setembre 1917)
Periodista i polític. Germà de Josep. Es llicencià en dret.
Milità de molt jove, en el partit republicà federal i participà en diverses campanyes amb Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueras.
Col·laborador de diversos periòdics i un dels redactors fundadors d’“El Estado Catalán” i del “Diari Català”, de V. Almirall. Més tard passà a la redacció d’“El Diluvio”.
Escriví unes Memorias de un veterano de la República, que no acabà.
Un altre germà seu fou Joan Feliu i Codina (Barcelona, 1848 – segle XIX) Escriptor. Fou rellotger d’ofici i autor d’una monografia sobre l’art de la rellotgeria. Col·laborà a diverses publicacions. Estrenà els drames La juiciosa (1894) i Sol ponent (1898).
(Catalunya, 1923 – 1934)
Entitat periodística. Fundada per iniciativa de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona. Tingué més de vint associacions adherides.
Pretenia de representar professionalment tots els periodistes que actuaven a Catalunya i a les Balears.
Creà uns serveis assistencials, celebrà congressos i edità un butlletí.
(Barcelona, 8 setembre 1932 – 6 octubre 2006)
Periodista i crític literari. Llicenciat en dret i en filologia catalana.
Ha col·laborat en diverses publicacions, principalment al “Diario de Barcelona” (1962-76) i ha estat director del diari “Avui” (1976-77 i 1986-87).
Secretari dels mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona des del 1980, fou nomenat l’any 1981, cap de premsa de la Generalitat.
Ha publicat Costa Brava (1965), Els nous mossens (1965), Vida de Joan Prim (1966), Calaix de crític (1973), Notes sobre l’any 1906 (1973), L’interludi tràgic 1939-1975 (1981), Premis literaris catalans (1983), Convergència és així (1992) i Diccionari de catalans de ficció (1995).
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(València, 1923 – Madrid, 18 juliol 2005)
Advocat i periodista. Treballà a “La Vanguardia” (1952) i fou professor de l’Escola de Periodisme de Barcelona. Director de Ràdio Nacional a aquesta ciutat (1958-59).
Quan es creà la televisió a Barcelona en fou el primer director i aconseguí la instal·lació dels estudis a Miramar (1959).
Fou sotsdirector general i director dels estudis de televisió a Madrid, i ostentà els càrrecs de vicepresident de la Unió Europea de Radiodifusió i de l’Organització de Televisió Iberoamericana.
Posteriorment passà a la direcció d’Antena 3 Ràdio i d’Antena 3 Televisió.
(Manresa, Bages, 1 desembre 1871 – 1895)
Periodista i polític. Fou director, des del 1890, del “Setmanari Català” de Manresa, des del qual defensà postures regionalistes. Prengué part en els treballs preparatoris de les Bases de Manresa.
A la seva mort fou publicat un recull en prosa i en vers de la seva producció (Escrits, 1895).
(Catalunya, 1895)
Recull d’articles periodístics de Jacint Verdaguer.
Escrits arran de la polèmica suscitada pel “cas Verdaguer”, quan el poeta, suspès a divinis i perdut el favor de la casa de Comillas, de la qual era almoiner, a causa de la relació que el poeta va tenir amb un grup exorcista, fou desterrat al santuari de la Gleva.
(Tarragona, 27 maig 1880 – Barcelona, 28 gener 1944)
Periodista. Destacà en l’especialitat esportiva, que li donà una àmplia popularitat.
Amb el pseudònim de Corredisses fou l’encarregat de la secció d’esports de “La Veu de Catalunya” durant més de trenta anys.
Contribuí a la creació del Club de Natació Barcelona i a la construcció de l’estadi de Montjuïc.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1891 – 8 agost 1968)
Escriptor i periodista. Amb una tècnica emparentada amb el naturalisme, la seva obra manifesta una marcada intenció social.
Es destacà com a novel·lista: Els quatre amics (1930), Homes i màquines (1933), anàlisi de problemes socials, Vida triomfal (1935) i Auli, fill de Pilat (1954).
Es dedicà també a la pintura.
