(Madrid, 8 maig 1837 – Barcelona, 10 juny 1902)
Polític i periodista carlí. Besnebot del general Manuel de Llauder.
Dirigí “El Criterio Católico”, “La Convicción”. Fundador d’“El Correo Catalán” (1876), del qual fou propietari i director. També fundà “La Hormiga de Oro”.
Publicà alguns opuscles d’intenció política, com El desenlace de la revolución española (1869).
El duc de Madrid li concedí el marquesat de Valldeix (1898).
(Barcelona, 28 desembre 1841 – 10 desembre 1915)
Comediògraf i periodista. Progressista a ultrança, va militar en els grups liberals més revolucionaris.
Després d’un fracàs com a empresari teatral, el 1865 fou un dels fundadors i director de la primera revista d’humor en llengua catalana “Un tros de paper”. El 1868 dirigí “La Alianza de los Pueblos”, portaveu de les idees federalistes.
Prototipus de la bohèmia barcelonina, va escriure una sèrie de comèdies costumistes i d’humor satíric: L’anada a Montserrat (1881), El marquès de Santa Llúcia (1885), Vés-te’n Anton… (1889), Don Gonzalo o l’orgull del gec (1891), La germana gran (1891), Perdiu per garsa (1910), etc.
També publicà Trenta anys de teatre (1901), recull dels articles que publicà a “La Veu de Catalunya”, i diversos llibres d’humor en que recollia acudits i pensaments humorístics, com els aforismes Una grossa de pensaments en vers (1895).
(Barcelona, 28 agost 1793 – Madrid, 21 abril 1854)
Diplomàtic, escriptor i periodista. Lluità a la guerra del Francès i fou perseguit per la Inquisició.
Fundà els periòdics liberals “El Constitucional” i “Minerva Española”.
Fou cònsol a Florida Oriental i, exiliat, visqué a Bèlgica, però com a diplomàtic nord-americà.
Escriví sobre diplomàcia i publicà la novel·la històrica Josefina de Comerford.
(Barcelona, 24 desembre 1830 – 20 febrer 1901)
Periodista i escriptor. Fundador del Centre Català.
Col·laborà en molts periòdics, especialment satírics. Entre altres, dirigí “El Telégrafo” i fundà “El Diluvio”.
Publicà novel·les de fons històric o de caire romàntic: Las iras de su padre (1894), Maridada (1888), obres de teatre en col·laboració amb Frederic Soler “Pitarra” (La creu de la masia, 1873, etc) i els poemes Divagacions (1881).
(Barcelona, 19 març 1857 – 20 abril 1921)
Escriptor, periodista i autor teatral. Casat amb l’escriptora Carme Karr, foren els pares de l’enginyer Joan de Lasarte i Karr.
Fou un dels fundadors del Centre Català.
Publicà obres diverses i desiguals: Regional (1888), en poesia; L’as d’oros (1881) i Justícia catalana (1887, en col·laboració), en teatre, i la sarsuela El rei de la broma (1881).
(Barcelona, 1877 – 1921)
Periodista i crític d’art. De jove dirigí “La Lucha” de Girona, i l’any 1907 fou redactor en cap a “La Publicidad”, passà després a “El Liberal”, i tornà a “La Publicidad”, periòdic que dirigí (1916-21), i al qual donà un gran impuls, també en preparà la conversió al català. Realitzà campanyes periodístiques a favor de la Solidaritat Catalana.
Durant la I Guerra Mundial fou partidari dels aliats, visità el front francès i publicà cròniques que reuní en el llibre Voces de guerra (1916). Publicà a la revista “Iberia”, i fou condecorat pel mariscal Josep Joffre.
Crític d’art, dirigí “Vell i Nou” i fou secretari de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat.
“Publicacions d’Art de La Revista” li edità la monografia Josep Clarà (1920).
(Barcelona, 1870 – 3 març 1936)
Escriptor, periodista, crític d’art i marxant. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i visqué amb Santiago Rusiñol i amb Ramon Casas a París.
Obert als corrents europeus, traduí Ibsen i Hauptmann i escriví per al Teatre Líric Català les sarsueles Cors joves i La nit de Nadal.
Publicà Ramon Casas (1931) i col·laborà, sovint amb bones crítiques d’art, a “Luz”, “Catalonia”, “Pèl & Ploma”, “Joventut”, etc.
(Barcelona, 1907 – 1968)
Periodista i narrador. Redactor d’“El Matí” i cap de redacció de l’agència de notícies Fabra.
Narrador amb intenció psicològica, ha publicat: L’assídua concurrent i d’altres contes (1962), Farandola (1963), Casos especials (1967) i Aquells feliços estius (1970).
(Forcat, Ribagorça, 4 octubre 1895 – Barcelona, 7 maig 1963)
Advocat, periodista i polític. Fou redactor en cap d’“El Noticiero Universal”, secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona durant la presidència d’Eugeni d’Ors i secretari de la Unión Monárquica Nacional a Catalunya durant la Segona República i de Renovación Española fins al decret d’unificació (1937).
A la postguerra, regidor de l’ajuntament de Barcelona, conseller nacional i procurador en corts per designació de Franco, fou destituït per la seva adhesió oberta al comte de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, La reforma agrària a Catalunya. Defensa de la propietat rústica catalana i disposicions de caràcter agrari que deuen tenir-se en compte (Barcelona, 1933), en defensa del règim de parceria contrària a les iniciatives centralistes, Calvo Sotelo. Una vida fecunda. Un ideario político. Una doctrina económica (Santander, 1939) i Alfonso Sala Argemí, conde Egara (Madrid, 1955), del qual fou secretari.
(Barcelona, 24 novembre 1939 – 4 març 2007)
Periodista i escriptor. S’ha especialitzat en problemes socials i del món del treball, ha dirigit les revistes “Atalaya del Guinardó”, “Oriflama” i “Quatre Cantons”, i ha col·laborat en nombrosos diaris i revistes.
Amb un estil viu i periodístic, ha escrit, sol o en col·laboració, els llibres: Materials per a una biografia del Noi del Sucre (1974), La Barcelona de Porcioles (1976), Història dels noms dels carrers de Barcelona, Obrers a Catalunya (1982) i Cada taula, un Vietnam (1997).
Juntament amb Jaume Fabre, ha escrit també un estudi sobre els barris de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 