(Bunyola, Mallorca, 21 octubre 1900 – Palma de Mallorca, 30 juny 1999)
Franciscà, poeta i lul·lista. Col·laborà en la preparació del Diccionari Català-Valencià-Balear, però ho deixà per dedicar-se a l’ensenyament.
Ha publicat treballs sobre Ramon Llull (Onomàstica lul·liana, 1977; Glossari general lul·lià, 1982) i reculls poètics (Veu de l’edat, 1975; A posta de sol, 1980; Poemes de senectud, 1982 i Talaiots, 1982).
(Sóller, Mallorca, 16 setembre 1890 – Palma de Mallorca, 1979)
Poeta i dramaturg. La seva poesia, que recull l’esperit de la llengua popular i de certs costums, és una de les més representatives de l’Escola Mallorquina.
És autor dels poemes Juvenília (1918), L’amor de les tres taronges (1925), De l’alba al migdia (1929), Cançons de la terra (1947) i el poema èpic El comte Mal (1950), entre d’altres.
També escriví teatre (Jaume IV de Mallorca, 1949), féu traduccions i deixà unes memòries, Entre el caliu i la cendra (1890-1965) (1972), que són un reflex de la vida literària, costumista i política de l’illa.
Fou nomenat mestre en gai saber als Jocs Florals de Barcelona (1973).
(Sóller, Mallorca, 10 agost 1900 – Palma de Mallorca, 25 agost 1993)
Geòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Especialitzat en geologia balear.
Ha publicat Estudios sobre la sedimentación profunda de las Baleares (1947), Más allá de la prehistoria (1950), Los foraminíferos del burdigaliense de Mallorca (1952), Biogeografía de las Baleares (1957).
(Felanitx, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, 3 juny 1523)
Dirigent agermanat. Barreter d’ofici a Palma, l’any 1520 fou empresonat pel virrei Miguel de Gurrea, juntament amb altres menestrals acusats de conspiració, fet que desencadenà la revolta de les Germanies a Mallorca (1521).
Després de l’assassinat del cap de l’alçament, Joan Crespí, a mans del seu germà, en fou el dirigent i dominà tot Mallorca al capdavant de la facció exaltada cometent tota mena d’excessos. Una bona part de la noblesa s’hagué de refugiar a Alcúdia i a Eivissa; assetjà Alcúdia i va organitzar, sense èxit, una expedició contra Eivissa.
Colom trameté ambaixadors a Carles I (1522), però l’emperador envià un exèrcit de 12.000 homes en ajuda del virrei.
Derrotat per les forces reials, fou empresonat al castell de Bellver i decapitat, i el seu cap, dins d’una gàbia, fou exhibit fins al Trienni Liberal.
(Palma de Mallorca, 1749 – 1806)
Eclesiàstic. Tingué gran fama com a orador sagrat. Fou vicari general de Mallorca.
Escriví nombroses obres en llatí.
(Inca, Mallorca, 1525 – Palma de Mallorca, 1587)
Jesuïta. Fou provincial de l’orde a Sardenya.
Assolí gran fama com a predicador.
(Terol, Aragó, 1369 – Palma de Mallorca, 28 desembre 1446)
(Gil Sanxis Munyós i Carbon) Antipapa. Fou el successor de Benet XIII, l’antipapa Luna a Peníscola. Intentà ésser pontífex des del 1424 al 1429.
Havent abdicat davant el legat de Martí V, que li oferí la seu de Mallorca, passà a governar-la fins a la seva mort.
(sa Pobla, Mallorca, 1760 – Palma de Mallorca, 1816)
Erudit. Estudià dret a Múrcia, Oriola i València. Residí a Madrid, on publicà una sèrie de traduccions (1785) i Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa (1787-91) i la traducció del diccionari de física de Brisson (1796-1802).
A Investigaciones históricas sobre los principales descubrimientos de los españoles en el mar Océano en el siglo XV y principios del siglo XVI (1794) aportà documentació inèdita. Es conserven els seus Apuntes para formar una historia crítica del Reino de Mallorca.
Obtingué la dignitat de tresorer de la seu de Mallorca (1792) i el títol de cronista de Palma de Mallorca (1807). Fou funcionari del ministeri de l’interior de Josep I Bonaparte i pel fet d’ésser afrancesat visqué a l’exili fins al 1814.
És conegut per la seva enemistat literària amb Leandro Fernández de Moratín.
(Pedralba, Serrans, 12 octubre 1827 – Palma de Mallorca, 14 novembre 1897)
Prelat. Fou professor dels seminaris de València i de Toledo, i ardiaca de Mondoñedo (Galícia) i també de Toledo. Durant un temps residí a Amèrica.
De tornada fou arxipreste a Saragossa, d’on fou nomenat (1881) bisbe auxiliar de la mateixa seu. Més tard fou bisbe de Tenerife.
El 1885 fou nomenat bisbe de Mallorca, dignitat que exercí fins a la seva mort.
(Palma de Mallorca, 1779 – 1838)
Escriptor. Framenor.
És autor d’una Gramática de la lengua mallorquina, d’una Nueva ortografía de la lengua mallorquina (1812) i de la comèdia Divorci per força (1837).
Conreà també la poesia festiva en català.
Dades dels Països Catalans 