Arxiu d'etiquetes: paleontòlegs/ues

Gibert i Clols, Josep

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 31 maig 1941 – Barcelona, 8 octubre 2007)

Paleontòleg. Doctor en ciències geològiques (1973), ha participat en nombrosos congressos, projectes d’investigació, campanyes de prospecció i excavació de jaciments paleontològics.

Ha estat director de l’Institut de Paleontologia “Miquel Crusafont” de Sabadell, amb l’equip del qual trobà al jaciment de Venta Micena (Orce, Granada) una resta cranial atribuïda a Homo sp, i que hom ha considerat que podria tractar-se de la resta humana més antiga d’Euràsia.

Calzada i Badia, Sebastià

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 desembre 1932 – )

Paleontòleg. Escolapi, cursà la llicenciatura en geologia (1958-61) i es doctorà a Barcelona l’any 1975.

Compaginà els càrrecs directius escolars amb la recerca paleontològica al Museu del Seminari de Barcelona.

Especialista en braquiòpodes del Cretaci, hi ha publicat una cinquantena de treballs.

Vilaseca i Anguera, Salvador

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)

Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).

En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.

vilaseca_anguera1

Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).

Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.

Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.

Santafé i Llopis, Josep Vicenç

Deixa un comentari

(València, 1934 – Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental, 3 setembre 2017)

Paleontòleg. Alumne de Miquel Crusafont i Pairó, es doctorà a la Universitat de Barcelona (1978) amb una tesi sobre els rinoceronts fòssils del Vallès-Penedès. Juntament amb M.L. Casanovas i Cladellas, fou el primer que inicià l’estudi de les petjades fòssils (icnites) de dinosaures a la península Ibèrica, a la zona d’Arnedo (La Rioja).

A partir de l’any 1978 començà l’excavació sistemàtica de restes de dinosaures a la regió de Morella, treballs que han donat lloc a nombroses publicacions, entre les quals destaquen Geología y paleontología de las Capas Rojas de Morella i Morella y su fauna fósil. Aquests treballs s’han estès després a la comarca dels Serrans i a les conques prepirinenques d’Isona i Dellà (Cretaci superior). En aquestes darreres, destaca la troballa d’un nou gènere de dinosaure ornitòpode, el pararabdodont.

A més de nombrosos treballs de la seva especialitat, ha publicat també El món dels dinosaures, Els dinosaures i el seu entorn geològic i Los dinosaurios de la Comunidad Valenciana.

Moyà i Solà, Salvador

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1955 – )

Paleontòleg. Alumne de Miquel Crusafont, entrà a formar part de l’equip d’investigadors de l’Institut de Paleontologia que porta aquest nom el 1983. El 1984 es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre els bòvids fòssils del Miocè de la conca del Vallès-Penedès, grup sobre el qual ha publicat nombrosos articles d’investigació.

Durant la dècada dels anys 1990 ha orientat les seves recerques cap al camp dels primats fòssils, sobretot arran de la troballa d’un exemplar molt complet de l’hominoide miocènic Dryopithecus al jaciment de Can Llobateres (Sabadell).

Martinell i Callicó, Jordi

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1948 – )

Paleontòleg. Deixeble de M. Crusafont i M. De Renzi, es llicencià en ciències geològiques per la Universitat de Barcelona el 1971 i es doctorà el 1976. Professor de geologia de la Universitat de Barcelona des del 1972, en fou catedràtic de paleontologia des del 1986.

Especialista en l’estudi dels mol·luscs del Neogen fins l’actualitat, i també en els fenòmens de bioerosió fòssils i actuals. L’any 1978 fundà el grup de treball Paleontologia del Neogen, de la Universitat de Barcelona. Des del 1987 fou cap d’estudis de l’ensenyament de geologia de la Universitat de Barcelona.

Fou vicepresident del Regional Committee on Mediterranean Neogene Stratigraphy (International Union of Geological Sciences) i membre del consell directiu de la History of the Earth Sciences Society. Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, de la Sociedad Española de Paleontología, de la International Paleontological Association, de la European Paleontological Association, i de la Unitas Malacologica International, entre d’altres.

Organitzà el congrés International Symposium on Concept and Method in Paleontology, el 1981.

Crusafont i Pairó, Miquel

11 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 3 octubre 1910 – 16 agost 1983)

Paleontòleg. Llicenciat en farmàcia i doctor en ciències naturals, va ocupar una càtedra de paleontologia a la Universitat d’Oviedo i, més tard, a la de Barcelona. Impulsor de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, va especialitzar-se en l’evolucionisme i en l’estudi dels mamífers fòssils.

Va promoure i va fer excavacions en algunes comarques catalanes amb un equip de deixebles i col·laboradors. Va dur a terme, així mateix, una àmplia tasca de divulgació mitjançant cursos, conferències i articles.

Estudiós de Pierre Teilhard de Chardin, hom el considera l’introductor principal al nostre país de l’obra d’aquest pensador francès, amb estudis com Concepciones cosmovitalistas del evolucionismo o L’evolució, avui.

Fou el pare de Miquel Crusafont i Sabater.

Bataller i Calatayud, Josep Ramon

Deixa un comentari

(la Pobla del Duc, Vall d’Albaida, 10 agost 1890 – Barcelona, 22 desembre 1962)

Geòleg, paleontòleg i eclesiàstic. Residí des de molt jove a Barcelona. Hi estudià la carrera eclesiàstica. Al seminari tingué per mestres Almera i Lluís Maria Vidal, l’ensenyament dels quals determinà la seva vocació científica. Es doctorà en ciències en 1920.

Fou professor de geologia de l’Escola Superior d’Agricultura, catedràtic de ciències naturals del seminari i catedràtic de paleontologia i geologia històrica de la Universitat de Barcelona. Pertanyia a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, al CSIC de Madrid, i d’altres corporacions doctes. Del 1935 al 1949 presidí la Institució Catalana d’Història Natural, i del 1947 al 1954 assumí també la presidència de la Societat Catalana de Geografia.

Les seves investigacions s’adreçaren sobretot als massissos muntanyosos propers a Tarragona i a Tortosa. No les interrompé mai, tot i que, uns anys abans de morir, hagué de sofrir l’amputació d’una cama.

Publicà uns cent seixanta estudis sobre temes geològics, especialment de paleontologia, que formen un conjunt ben remarcable.

Agustí i Ballester, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1954 – )

Paleontòleg. Alumne de Miquel Crusafont, es doctorà sota la seva direcció l’any 1981 a la Universitat de Barcelona. Director de l’Institut Català de Paleontolgia Miquel Crusafont des de l’any 1985. La seva tasca de recerca s’ha centrat en l’estudi dels micromamífers fòssils des del doble vessant evolutiu i paleoecològic.

Té publicats més de cent cinquanta treballs en revistes científiques nacionals i estrangeres i és autor de les obres La evolución y sus metáforas (1994), Fòssils. A la recerca dels temps perdut (1995) i Memoria de la Tierra (1997).

Ha coordinat així mateix diverses obres col·lectives com Global events and Neogene evolution of the Mediterranean (1992), Influence of climate on faunal evolution in the Quaternary’ (1995) i La lógica de las extinciones’ (1996).