Arxiu d'etiquetes: País Valencià (bio)

Ferrera i Garcia de Padilla, Josep

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. Fou capità del regiment d’infanteria de Desemparats, format per valencians i tan destacat al setge de Barcelona de 1713-14.

Per invalidesa d’un altre capità molt distingit, Joan Moreno, és féu càrrec de la companyia de granaders de la seva unitat.

El 3 d’agost de 1714 participà a l’atac contra la trinxera enemiga davant el Portal Nou, i el dia 14 lluità a la fase final de la batalla del baluard de Santa Clara.

Combaté durament l’11 de setembre pel barri de la Ribera. Finalment resultà mort defensant la caserna que hi havia en aquell sector.

Espanyol, Ramon

2 Respostes

(Vic, Osona, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

Noble. Fill de Pere Espanyol, amb qui participà, juntament amb els seus germans Bernat, Tomàs i Berenguer, en la conquesta de València (1239).

Heretà els béns del seu pare i del seu germà Berenguer a Campanar i Malilla, al veïnatge de València, on formà en terrenys seus la Pobla de N’Espanyol, i fou cap de la branca valenciana dels Espanyol.

Escrivà de Romaní i de Dusai, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 26 juny 1825 – 6 març 1890)

Polític. Tenia el títol de marquès de Monistrol d’Anoia i de Sant Dionís, baró de Beniparrell i de Prullans. Fill de Joaquim Escrivà de Romaní i de Taverner. Estudià a Friburg (Suïssa).

Fou regidor i tinent d’alcalde a Barcelona. Anà a residir a Madrid, on fou president de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Fou senador (1862) i el 1867 ingressà a l’Academia de San Fernando.

Publicà algunes monografies sobre temes artístics.

Fou el pare de Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba.

Foren germans de Josep Maria:

  • Guillem Escrivà de Romaní i de Dusai  (País Valencià, segle XIX)  Formà la línia secundària dels comtes de Casal.
  • Lluís Escrivà de Romaní i de Dusai  (País Valencià, segle XIX)  Formà la línia secundària dels marquesos d’Argeleta.

Escobar, Francesc

1 Resposta

(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1558)

Preceptista i hel·lenista. Es doctorà en arts a París (1536) i en medicina (abans del 1545) a Barcelona.

Catedràtic de retòrica i de grec de la Universitat de Barcelona des del 1545. Renovador dels mètodes d’ensenyament, introduí al pla d’estudis dues obres d’Erasme: els Colloquia, expurgats (1557), i la Sintaxi, amb comentaris seus i exemples traduïts al català (1557), obres que foren objecte de nombroses edicions fins al segle XVIII.

Edità, també amb finalitat pedagògica, el Gestorum romanorum epitome, de L. Florus, i els Progymnasmata, d’Aftoni d’Antioquia, traduïts del grec al llatí amb comentaris erudits, refosos més tard per un deixeble seu, l’humanista sevillà Juan de Mallara (1567).

Deixà inacabada una nova versió llatina de la Retòrica d’Aristòtil.

Énguera, Joan d’

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV – Valladolid, Castella, 15 febrer 1513)

Eclesiàstic. Bisbe de Vic (1505-10) i confessor de Ferran II el Catòlic.

Nomenat bisbe de Lleida (1510-12), el rei Ferran el féu inquisidor general de la corona catalano-aragonesa (1507-13).

Fou promogut a la seu de Tortosa (1512), però morí abans de prendre’n possessió.

Desvalls, Joan

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Conseller de Martí I de Catalunya. Conseller de Barcelona diverses vegades. Conclogué el matrimoni de Martí I el Jove amb Blanca de Navarra (1401).

Capità de tres naus de l’armada que anà a Sardenya (1409) per tal d’ajudar l’infant Martí el Jove.

Prengué part en el combat naval de Limaire i destacà en la batalla de Sanluri, on fou un dels tres catalans que entraren amb el seu estendard al castell assetjat; envià una relació dels fets als consellers de Barcelona.

L’any 1420 tornà a ésser conseller segon de Barcelona.

Cruïlles, Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – País Valencià, segle XIV)

Noble. Possiblement fill il·legitim de Berenguer de Cruïlles i de Peratallada.

Fou el fundador de la branca il·legítima de València, que posseí la senyoria d’Alfara, i de la qual sorgiren la subbranca dels senyors de la baronia de Forna (1395), que es refongué amb la branca d’Alfara, per raó de matrimoni, a la primera meitat del segle XVI; adquirí les baronies de Càrcer i Guadassèquies, s’extingí el 1738 i passà, per successió femenina, als Montserrat, que obtingueren el marquesat de Cruïlles; i el brancó de Xàtiva, també extingit.

Corradó, Joan Antoni

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. El 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment que agrupava als valencians que es trobaven al setge de Barcelona.

Participà amb la seva unitat a moltes i notables accions disputades al baluard de Santa Clara, els dies 13 i 14 d’agost de 1714.

Morí durant la batalla final, defensant el sector del Cornalatge.

Cervelló i de Centelles, Joan

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI – Orpesa, Plana Alta, 1551)

Militar. Fill de Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós.

Lluità a Itàlia al servei d’Hug de Montcada (1524). Prengué part en la batalla de Pavia (1525) i en l’entrada de les tropes imperials a Roma, al front d’una companyia de més de cent infants (1526). L’any següent lluità contra la invasió francesa del Milanesat. Carles I l’armà cavaller a Màntua (1530).

Retirat a Orpesa, hi construí una important fortalesa i obtingué el títol de baró d’Orpesa.

Fou l’avi de Laura de Cervelló i Llançol de Romaní   (País Valencià, segle XVI – 1616)   Baronessa d’Orpesa. Darrera membre de la branca valenciana d’Orpesa. Aportà l’herència als descendents del seu matrimoni amb Gaspar Mercader, baró de Bunyol, els quals es cognomenaren Cervelló i el 1649 foren creats comtes de Cervelló, nom que fou donat a les terres de la baronia d’Orpesa.

Català i de Montsonís, Pasqual

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Cavaller. En caure el País Valencià en poder dels borbònics (1707), es refugià a Barcelona, on participà en la defensa de la ciutat (1713-14).

El 12 d’agost de 1714 lluità, i resultà ferit, a l’atac a la baioneta en la defensa del baluard de Santa Clara, on, tot i la inferioritat numèrica, la seva companyia resultà victoriosa. encara que gairebé exterminada.

Ja refet, el 11 de setembre es trobava al baluard de Llevant durant l’assalt final, el baluard fou voltat i els pocs defensors que quedaven hagueren de trencar el cercle a la baioneta, i en aquest esforç morí, combatent amb gran coratge.