Arxiu d'etiquetes: País Valencià (bio)

Boïl -llinatge-

8 Respostes

(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XVII)

Família de militars i cavallers que s’establí a València el segle XIII.

Els seus membres participaren en la conquesta de València, i durant els segles XIV i XV, introduïren i fomentaren, en llur senyoriu de Manises, la indústria artística morisca de la ceràmica de reflexos metàl·lics.

Una branca d’aquesta família s’establí a Nàpols després que Alfons IV el Magnànim sotmeté aquell regne (1443).

L’estirp dels Boïl fou Garcia Asnares de Boïl (Aragó, segle XII – vers 1143)  Senyor de les valls de Gallani i del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:

Felip Boïl  (Aragó, segle XII)  Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:

Garcia Boïl  (Aragó, segle XII – segle XIII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:

Benet Boïl  (Aragó, segle XII – segle XIII)  i de Pere Boïl  (Aragó, segle XII – País Valencià, segle XIII)  Ambdós germans prengueren part en la conquesta de València, on reberen terres. Pere donà origen a la branca valenciana dels Boïl i fou el pare de:

Guerau Boïl i Foces (País Valencià, segle XIII)  Fou el pare de Pere Boïl i d’Aragó.

Blanes -varis bio-

10 Respostes

Francesc Berenguer de Blanes  (País Valencià, segle XV)  Cavaller. El 1463 sostingué dures bandositats amb Lluís Crespí de Valldaura. Lluità a favor de Joan II a la guerra civil catalana. El 1466 manava algunes naus reials que perseguiren d’altres de la Generalitat i les obligaren a refugiar-se a Marsella. Fou lloctinent del monarca a Mallorca.

Guillem de Blanes  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Fou cap de la casa de l’infant Joan, el futur Joan I de Catalunya, tan bon punt fou creada aquella, en concedir-se al príncep nou nat el títol ducal de Girona. Demostrà un gran zel en el seu càrrec.

Ramon de Blanes  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Cavaller. Fou un dels catorze primers que prengueren l’hàbit de la Mercè en ser creat l’orde (1218), segons la relació existent d’aquell fet. Seria el primer màrtir de l’orde.

Ramon de Blanes  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1394 intervingué com a diplomàtic a les negociacions empreses amb el comte de Foix. Fou un dels assistents a les Corts de Barcelona que demanaren al rei Martí I l’Humà, el 15 d’abril de 1410, la designació d’un successor per al cas de morir sense fills. Casat amb Blanca de Palau, foren els pares de Francesc, Jofre i Ramon de Blanes i de Palau.

Bertran, Pere -varis-

2 Respostes

Pere Bertran  (País Valencià, segle XIV)  Jurista. Compromissari a Casp. Havia estat al servei de Benet XIII (1397). Fou elegit pels compromissaris de Casp (1412) com a substitut de Giner Rabassa, representant de València. No votà cap dels candidats al·legant que no havia tingut temps d’estudiar llurs drets.

Pere Bertran  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Militar. Lluità a Sardenya a les ordres de Martí el Jove i de Pere de Torrelles. Es distingí especialment a la marxa a Oristany, en 1410, dirigida per Jordi de Caramany.

Pere Bertran  (Barcelona, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)  Arquitecte. Construí el nou convent barceloní dels agustins començat el 1728.

Arenós, Sança Eiximenis d’

2 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Catalunya, segle XIV)

Muller de Joan de Prades i de Foix. En tingué tres fills barons i una filla: Pere, que es casà amb Joana de Cabrera; Jaume, que es mullerà amb Violant de Gandia; Lluís, que fou bisbe de Mallorca; i Timbor, que es maridà amb Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica.

Arenós, Ferran Eiximenis d’

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Un dels caps dels almogàvers. Anà a Constantinoble (1303) amb la Companyia Catalana. Per diferències amb Roger de Flor, abandonà la Companyia a la darreria del 1303 i passà al servei del duc franc d’Atenes, Guy de la Roche.

Després de la mort de Roger de Flor (1305) tornà a la Companyia i dirigí, amb Bernat de Rocafort, la campanya del 1306. Arran de noves desavinences, aquest cop amb el de Rocafort, tornà a abandonar la Companyia (1307), i passà al servei de l’Imperi.

Es casà amb Teodora, princesa de la família reial bizantina.

Alï ibn Mugahid

7 Respostes

(País Valencià ?, segle XI)

Rei de Dénia (1044-76). Fill i successor de Mugähid.

Fou tolerant amb els súbdits cristians i mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona.

Fou derrotat pel rei Ammad I al-Muqtadir de Saragossa, que s’annexionà el regne.

Abü Sa’ïd ‘Abd al-Rahmän

8 Respostes

(País Valencià, segle XIII)

Noble àrab. Conegut a les cròniques cristianes per moro Seit o Zayd. Reconegué la superior autoritat del califa almohade, però quan Jaume I de Catalunya inicià la conquesta de les terres valencianes, Abu Sa’ïd s’afanyà a declarar-se tributari seu (1226).

Vers 1229 el murcià Ibn Hud li prengué Dénia, Xàtiva, Alzira i Bairén, i el 24 de gener de 1229 Zayyan ibn Mardanis l’expulsà de la ciutat de València.

Mitjançant tractats signats el 1229, 1232 i 1236, Abu Sa’id refugiat a Sogorb, s’acollí a la protecció de Jaume I, a qui acabà cedint tots els castells i rendes que encara li restaven a la zona septentrional del regne de València.

Martí, Baltasar

(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. Es refugià al Principat quan el País Valencià fou ocupat pels borbònics (1707). Assolí el grau de coronel i participà a la defensa en el setge de Barcelona, com a agregat.

Morí l’11 de setembre en la defensa de la gran bretxa que s’obria pel front més amenaçat.

Marimon-Jafre i de Comallonga, Aleix de

(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1643)

Funcionari reial. Senyor de Jafre i Palol i cavaller de Sant Jaume.

Com a funcionari reial col·laborà en l’expulsió dels moriscs a València (1609) i a Andalusia (1611). Capità del castell de Salses, fou nomenat governador de Catalunya (1613-39).

La seva conducta el féu impopular; casat en segones noces amb una germana del comte de Vallfogona, Anna de Pinós, fruí d’una forta posició social i d’influents relacions a la cort.

Protegí els bandolers cadells i combaté els nyerros, sobretot Alexandre de Marimon (1619) i Joan de Serrallonga (1626).

Els darrers anys de la seva vida mantingué una actitud passiva enfront del bandolerisme, i fou quasi impossible de fer-lo sortir de Barcelona.

Lago, Vicent Esteve de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.

En 1713-14 fou sergent major del regiment valencià de Desemparats, tan destacat a la defensa de Barcelona durant el setge borbònic.

L’11 de setembre de 1714 combaté durament a la part del Pla d’En Llull i morí a la fase final de la batalla.