Coll (1.000 m alt) obert a la cinglera que limita la vall d’Hostoles amb l’altiplà de Collsacabra (entre els santuaris de la Salut i del Far), per on passa la carretera de Vic a Olot.
Condreu, coll de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Osona (geo)
Cabrera, serra de
Plataforma tabular i acinglerada, d’1 km de longitud, que forma part de la Serralada Transversal (1.312 m alt), al límit de les dues comarques.
És separada del pla d’Aiats d’estructura similar, pel collet de Cabrera i pel coll de Bram. Al peu dels cingles de Cabrera s’obre la falla que separa les plataformes residuals d’Aiats i de Cabrera de la plana de Vic.
Damunt el pla, vora el collet de Cabrera, hi havia emplaçat el castell de Cabrera, pertanyent al comtat de Besalú, esmentat ja el 1017, que fou el lloc d’origen de la família Cabrera; el seu terme jurisdiccional rebé el nom de Cabrerès. Abandonat el castell i afectat pels terratrèmols de 1427-28 i desaparegué.
La seva església de Santa Maria fou reconstruïda el 1429 i renovada el 1611 (i encara el 1731 i el 1775) i esdevingué santuari de la Mare de Déu de Cabrera (imatge d’alabastre perduda el 1936), dependent de la parròquia de Sant Julià de Cabrera.
Bertí, cingles de
(Vallès Oriental / Osona / Moianès)
Llarga cinglera entre les dues comarques. Conjunt de relleus situats en l’angle NE de la Serralada Pre-litoral Catalana, a la banda de transició del Vallès-Moianès a la plana de Vic; s’estenen al llarg de 9 km des del Figaró fins al pla de la Garga (Centelles), entre els rius Congost (que aïlla del Montseny els cingles) i Tenes.
La seva altura oscil·la entre els 600 i els 800 m, però passà de 900 a puig Oriol (972 m) i puig Fred (952 m).
Formats per estrats alternants de calcàries eocèniques i margues, la diferent resistència d’ambdós materials ha provocat l’aparició d’un relleu en el qual se succeeixen les parets verticals i els petits replans, formant cingleres que són coronades per una superfície estructural.
Bellmunt, serra de
Serra entre les dues comarques, al nord de la plana de Vic, que forma part de les alineacions muntanyoses d’estructura juràssica del Subpirineu.
Constitueix la partió d’aigües entre les conques del Fluvià i del Ter i és travessada pel Ges, que forma una petita vall subsegüent.
Les precipitacions són abundants i de règim regular. Els alzinars i les rouredes seques cobreixen els solells, i les rouredes humides i les fagedes, les obagues. L’explotació forestal, important en altres èpoques, es redueix actualment al boix per a la indústria de torneria de Sant Pere de Torelló.
Té 1.246 m alt el seu cim, on hi ha el santuari de Bellmunt.
Lluçanès, el
Subcomarca de l’Altiplà Central Català, que forma part de les tres comarques. Morfològicament la constitueix un altiplà de materials oligocènics, que es troba inclinat vers el sud-oest, per on enllaça amb la subcomarca del Moianès. Té uns 400 km2 d’extensió i la seva altitud es manté entre els 800 i els 1.000 m. El relleu és accidentat, particularment als extrems septentrional i meridional.
El clima es caracteritza per la continentalitat i la feblesa de les influències mediterrànies; les temperatures hivernals són molt baixes i la pluviositat elevada (880 mm anuals, caiguts en 92 dies, és la mitjana de Prats de Lluçanès) amb tendència a augmentar en direcció sud-nord, per influència del relleu, i amb un règim peculiar (màxim pluviomètric al començament d’estiu).
La vegetació natural, que ha estat molt malmesa per l’home a través dels segles, forma nombroses taques de boscos residuals, situats als llocs on la naturalesa del sòl no ha permès la creació de camps de conreu; la clisèrie altitudinal presenta pi blanc amb capes d’alzinar en l’estatge inferior; pinassa a l’estatge mitjà i rouredes i pi silvestre als sectors més alts i irrigats; els pasturatges secs ocupen grans extensions i són aprofitats per a la ramaderia.
Hidrogràficament, el Lluçanès actua de divisòria d’aigües entre les conques del riu Llobregat, al qual aflueixen la riera Gavarresa, amb la riera de Lluçanès i la riera de Merlès, i la del riu Ter, al qual van a parar les aigües de les rieres de Sant Boi i de Riuprimer.
El poblament és molt antic, com ho demostren les abundants restes arqueològiques (monuments megalítics) i el fet que gran part dels nuclis actuals apareixen en la documentació a partir del segle X; la població, però, fou escassa durant tota l’edat mitjana (281 focs i uns 1.250 h l’any 1553). El creixement demogràfic va ésser notable durant el segle XVIII, però quedà aturat al segle XIX, i a mitja centúria començà el declivi que culmina en la tendència actual al despoblament. Predomina l’hàbitat dispers; abunden les masies aïllades.
L’economia tradicional es basava en l’agricultura i la ramaderia, que sovint es complementen. Tots els conreus són de secà, en què sobresurten els cereals (sobretot el moresc) i els farratges, acompanyats subsidiàriament per patates i mongetes. La ramaderia es basa en el bestiar porcí i el boví, orientat aquest últim a la producció de llet. Les activitats industrials tradicionals es basaven en la indústria tèxtil cotonera amb establiments a Olost, Oristà, Perafita, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Prats de Lluçanès; actualment, les petites indústries es localitzen al municipi de Prats de Lluçanès. Comercialment depèn de Vic. La capital subcomarcal és Prats de Lluçanès.
Enllaços web: Consorci Lluçanès – Turisme
Guilleries, les
Massís muntanyós, separada del Montseny, a la part meridional, per la vall tectònica d’Arbúcies, i de la plana de Vic, a la banda occidental, per una costa eocènica; limita a l’est amb la depressió de la Selva, i al nord, amb les costes eocèniques del Collsacabra, des de la gorja de Casserres fins a prop del riu Brugent.
Està constituïda per un massís paleozoic corresponent a l’extrem septentrional de la Serralada Prelitoral i en contacte amb la Serralada Transversal. Les planes enlairades (calmes de Sant Hilari Sacalm, Sant Martí Sacalm, etc) estan separades per valls jovenívoles, escalonades a conseqüència de l’erosió alternant dels vessants.
El massís culmina a Sant Miquel de Solterra (1.204 m). Les formes suaus acusen un relleu senil a causa de la forta erosió fluvial.
El Ter travessa el sector superior de les Guilleries encaixat en una gorja estreta i sinuosa, i la seva xarxa (riera Major, riera d’Osor) desseca fortament al massís d’altra banda, les aigües del sector sud-oriental (rieres d’Arbúcies i de Santa Coloma) s’escolen cap a la Tordera. El clima, típic de la regió oriental humida, amb forta pluviositat i amb màxims d’estius (960 mm anuals a Viladrau), determina una espessa boscúria.
Pertany a la zona de vegetació de la muntanya mitjana (estatge muntà), i presenta barreja d’espècies a causa del contacte de les zones pirinenca i mediterrània; s’hi troben roures i faigs a l’obaga, alzinars al solell, castanyers als indrets obacs de sòl silici, i alguns pins silvestres i pinyoners. Aquesta riquesa forestal fa que la seva explotació hagí estat tradicionalment el primer recurs econòmic (el roure i el faig per la fusta; l’alzina pel carbó, i, sobretot, els castanyers per la fruita i per la fusta de botada i el mobiliari). Com a complement d’aquesta activitat, hi ha també la ramaderia (bovins), amb aprofitament de les pastures, i l’agricultura (patates en monocultiu, cereals), la qual es beneficia dels sòls saulonencs i es feia, en part, pel mètode de l’artigatge (pla de les Arenes).
Tenen importància les aigües minerals, factor que ha provocat el creixement del cap de la subcomarca, Sant Hilari Sacalm, i el de la indústria hotelera, la qual s’ha desenvolupat també a la resta de subcomarca, i és un factor d’atracció per a l’estiueig.
L’aprofitament hidroelèctric del Ter (embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral) dóna un total de 300 milions de kWh anuals.
El poblament és molt antic (restes neolítiques); demogràficament, durant el segle XX s’ha mantingut estable, amb tendència a la concentració als nuclis urbans i l’abandó de les masies.
Collsacabra
(Osona)
Altiplà (900-1.300 m alt) al nord-oest de la comarca, anomenat també Cabrerès, que s’estén al nord-est de la plana de Vic i constitueix la partió d’aigües entre el Brugent i el Ter. És una plataforma estructural d’uns 120 km2 d’extensió que forma part dels primers contraforts de la serralada Transversal.
Està limitada al nord per la vall d’Hostoles, regada pel Brugent, on comencen els relleus de la Garrotxa. El límit sud-oriental és una gran cinglera de més de 300 m alt, tallada pel congost del Ter, abans d’entrar aquest riu a les Guilleries; aquesta cinglera assoleix la màxima altitud al centre i al nord. Per la part sud i oest enllaça més suaument amb la plana de Vic.
El clima és humit (uns 1.000 mm de precipitació anual) i fred a l’hivern. Bosc d’arbres caducifolis, a la zona nord, on dominen els roures martinencs, les moixeres i els aurons, entre d’altres espècies. També cal assenyalar les fagedes a les zones altes i obagues, i entre els boscs de faigs i de roures hi ha pasturatges. La població mai no ha estat gaire densa; els principals municipis són Rupit, Santa Maria de Corcó i Tavertet.
Els principals recursos econòmics són l’explotació forestal, la ramaderia i l’agricultura; els principals conreus són els cereals, les patates i el blat de moro. Des de la dècada del 1960 s’hi ha desenvolupat el turisme.
Dades dels Països Catalans 