Arxiu d'etiquetes: organismes

Unió de Treballadors Cristians de Catalunya

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 octubre 1934 – Catalunya, 1936)

(UTCC)  Organització sindical catòlica. Aplegà entitats obreres cristianes preexistents, sota la presidència d’Enric Escamilla i Pich, substituït més tard per Audaç Gallego.

De filiació demòcrata-cristiana, defensava la doctrina social de l’església i estava estretament connectada amb el partit Unió Democràtica de Catalunya, mantenint també relacions amb l’obrerisme catòlic europeu.

Desenrotllà una considerable activitat, i el 1935 comptava amb 3.000 afiliats, especialment en el sector agrícola i de dependents i empleats de comerç.

Creà l’Editorial Obrera Lleó XIII i publicà el setmanari bilingüe “Defensa Obrera” (22 desembre 1934 – 18 juliol 1936), dirigit per Arcadi de Larrea i Palacín.

Unió de Sindicats Lliures

12 Respostes

(Barcelona, octubre 1919 – 1931)

(o Corporació General de Treballadors)  Organització sindical. Constituïda a l’Ateneu Legitimista. Sota la direcció del requetè Ramon Sales i Amenós, comptà amb el suport de la patronal, que el novembre d’aquell any havia declarat el locaut, i dels governadors civils de Catalunya comte de Salvatierra i Martínez Anido.

Pretengué acabar amb la preponderància de la CNT mitjançant l’organització d’atemptats contra els seus principals líders. Tingué un desenvolupament en produir-se la Dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport, la caiguda de la qual significà el desmantellament dels Sindicats Lliures. Quan es proclamà la República, Ramon Sales i altres dirigents fugiren.

Publicà “Unión Obrera”.

Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya

2 Respostes

(Catalunya, 12 juliol 1931 – gener 1937)

(USAC)  Poderosa associació de cooperatives agrícoles. El seu òrgan de premsa era “La Pagesia” (agost 1932 – desembre 1936), i comptava amb diverses seccions especialitzades: cereals, fruites i verdures, oli, ramaderia, unió de vinyaters de Catalunya, etc.

Formada sobretot per mitjans i per petits propietaris, pretenia d’ésser una entitat apolítica, exclusivament econòmica i preocupada només per la revaloració dels productes del camp i l’augment de la producció agrària; conseqüentment, intentà de mantenir-se neutral en el conflicte entre rabassaires i grans propietaris, però, obligada a pronunciar-se, la seva moderació mostrà que s’atansava més als propietaris que no pas als parcers.

El juliol de 1936 restà sota el control de la Unió de Rabassaires, bo i conservant una autonomia teòrica, que perdé el gener de 1937 en integrar-se en la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.

Unió d’Aragó -1283/1348-

31 Respostes

(Aragó, 1283 – 1348)

Lliga dels nobles i de les ciutats i viles aragoneses, que s’erigí de fet en una alternativa de govern oligàrquic enfront, o al costat, del poder reial. La seva organització es basà en una assemblea formada per tots els rics homes, mainaders, cavallers i infançons, més dos representants per cada ciutat i vila d’Aragó i de Ribagorça, la qual, segons les ordinacions de la Unió, s’havia de reunir cada any pel maig, i en uns conservadors nomenats per l’assemblea (dos per cada districte: un ric home i un mainader).

Els districtes prevists eren vuit, i englobaven també el País Valencià: les terres de València; Ribagorça i Sobrarb; les terres d’Osca; la sobrejunteria de Jaca; Terol i Daroca i llurs respectives aldees; la sobrejunteria de Saragossa; Belchite i Tortosa; i la sobrejunteria de Tarassona.

La missió dels conservadors era la de pacificar les lluites entre particulars, administrar la justícia a fur d’Aragó (amb atribucions més àmplies que no els sobrejunters reials, puix que tenien jurisdicció també sobre les terres dels nobles), convocar les forces armades per perseguir els malfactors i rebre la jura dels membres de la Unió, els quals havien de contribuir amb una quota fixa, segons llur estament, al fons comú de la lliga i no podien sortir-se’n, sota pena de perdre llurs béns en benefici d’aquest comú; els vassalls dels qui se’n sortissin havien d’abandonar llur senyor, i la Unió es comprometia a ajudar-los.

La Unió encarnà també la defensa dels interessos nacionals d’Aragó, regne per al qual volia l’hegemonia dins el conjunt de la corona catalano-aragonesa, hegemonia que de fet exercia el Principat de Catalunya. En aquest camp les reivindicacions principals foren: intervenció en la direcció de la política conjunta, expansió aragonesa al País Valencià i modificació de les fronteres entre Aragó i Catalunya, amb la inclusió de la Ribagorça dins Aragó.

El ressentiment que els nobles aragonesos covaven des de la conquesta del Regne de València per Jaume I, que no els l’havia repartit per cavalleries i, a més, havia fet regne independent, amb furs propis, es revifà amb la conquesta de Sicília, una empresa mediterrània que no interessava a Aragó, que Pere el Gran havia decidit sense consultar els rics homes i que posava en perill les fronteres del regne i l’enemistava amb el papat.

El 1283, quan aquests perills començaren a mostrar-se amenaçadors, els rics homes reunits a l’assemblea de Tarassona exigiren que el rei els confirmés llurs furs i llibertats, i, havent-s’hi negat aquest, es col·ligaren en una unió, a la qual s’afegiren després diverses ciutats i viles. Davant llur amenaça de considerar-se deslligats de l’obediència a la dinastia i d’elegir un altre rei (que hauria estat Carles de Valois, a qui el papa havia donat els regnes de Pere el Gran, excomunicat), Pere II de Catalunya-Aragó hagué de cedir a la cort de Saragossa del mateix any 1283 i atorgar el privilegi general d’Aragó, que ell i l’infant Alfons confirmaren el 1284.

El 1285 encara hagué de cedir en el nomenament d’un justícia de València i d’un altre de Ribagorça i en l’extensió del fur aragonès a aquests territoris; només llavors accediren a col·laborar en la defensa del regne contra els croats francesos. El seu fill i successor, Alfons II el Franc, que heretà una situació internacional amenaçadora, hagué de claudicar també davant els unionistes i concedir, el 1288, el privilegi de la Unió, que limitava greument l’autoritat reial i imposava al monarca un consell, al qual hauria de consultar tots els afers relatius a Aragó, València i Ribagorça.

El seu germà i successor Jaume II el Just portà a terme una política prudent i conciliadora amb l’ajut del justícia Ximèn Peres de Salanova; cedí en la qüestió de la Ribagorça, Sobrarb i la Llitera, que foren incorporats a Aragó (1300), però condemnà la Unió a la cort del 1301, i rompé llavors amb els rics homes més revoltosos, que se n’anaren a Castella, on es posaren al servei del seu enemic Ferran IV i feren impossible la conclusió de la pau que s’estava negociant amb Castella i que reconeixia la incorporació de Múrcia a la corona catalano-aragonesa.

Ni Jaume II ni el seu fill Alfons III el Benigne no confirmaren el privilegi de la Unió, però el problema rebrotà en temps de Pere III el Cerimoniós, amb motiu de la qüestió successòria plantejada pel rei en nomenar la seva filla Constança hereva del tron (1347). Al voltant del germà del rei, Jaume d’Urgell, i, mort aquest el 1347, al voltant del seu germanastre, l’infant Ferran, s’agrupà la noblesa aragonesa, gelosa del predomini dels nobles catalans i rossellonesos en el consell reial, i nombroses ciutats i viles aragoneses, i es reconstituí així la Unió.

A la cort de Saragossa del 1347, on el rei restà pràcticament presoner dels unionistes, aquests l’obligaren a confirmar els privilegis de la Unió i a concedir-ne de nous. La Unió, per mitjà de la seva assemblea o cort i dels conservadors que aquesta nomenà, exercí de fet el poder a Aragó, bé que Terol no s’hi adherí mai i Daroca, Calataiud, Magallón i Borja es mostraren també filoreialistes.

A poc a poc, però, el rei aconseguí d’atreure’s diversos nobles, entre ells Lope de Luna, que, amb l’ajut d’aquestes viles, lluitaren per la seva causa en la guerra de la Unió i derrotaren els unionistes a Épila (1348). Després d’aquesta victòria el rei entrà a Saragossa, on executà tretze dels principals responsables.

A la cort que hi celebrà tot seguit revocà els privilegis unionistes i, desfogant el rancor acumulat aquells dos anys, els rompé i els cremà, i destruí personalment a cops de mall el segell de la Unió (hi figurava el rei al tron i el poble a sota amb les mans enlaire suplicant justícia).

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 23 maig 1989 – )

(TSJC)  Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l’organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós administratiu i del social.

D’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, és l’última instància jurisdiccional de tots els processos iniciats a Catalunya i de tots els recursos que es tramiten en el seu àmbit territorial, sense perjudici de la competència reservada al Tribunal Suprem en matèria d’unificació de doctrina. També és competent per a conèixer d’un recurs de protecció dels drets reconeguts a l’Estatut.

No obstant això, les previsions estatutàries relatives al Tribunal han de ser complementades per una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per les lleis processals, la modificació de les quals és competència de l’estat.

Tribunal de Cassació de Catalunya

4 Respostes

(Catalunya, 2 març 1934 – setembre 1939)

Organisme judicial de la Generalitat. Establert per l’Estatut de 1932 i amb jurisdicció última en el civil i en l’administratiu de legislació autònoma.

Tenia la seu en el Palau de Justícia de Barcelona i constava de 12 membres.

Va desaparèixer per llei, però deixà com a llegat una sèrie de sentències que van tenir vigència al dret civil català.

Tres Classes de Vapor, Federació de Les

4 Respostes

(Barcelona, 1868 – 1916)

Societat obrera. Creada després de la Revolució de Setembre de 1868 que agrupà els preparadors, filadors i teixidors mecànics del cotó de Catalunya.

Fou l’organització sindical més important de l’època, i el 1870 s’adherí a la I Internacional. Junt amb la Societat de Teixidors a Mà formà la Unió d’Obrers Manufacturers (1872). Desorganitzada durant els primers anys de la Restauració, es va refer el 1881 i començà a publicar “El Obrero”.

Afavorí la fundació del PSOE i la UGT (1888), i després formà el Partit Socialista Oportunista (1890), que mantingué una actitud moderada i col·laborà amb la patronal.

La seva força declinà a principi del segle XX, i a la seva desaparició, la majoria dels seus membres ingressaren a la CNT.

Trentenari

2 Respostes

(Barcelona, 1325 – 1716)

(o Consell de Trenta)  Consell ordinari municipal. Creat a causa de la dificultat de reunir el Consell de Cent, per assessorar els consellers. Es reuní almenys des del 1325.

Era constituït per una quarta part dels prohoms, vint-i-cinc o més, i cada un dels quatre grups actuava durant tres mesos al costat dels consellers, o sia que tot el Consell de Cent passava a formar part de l’ordinari.

Aquest, en romandre integrat de forma definitiva per trenta persones segons el sistema establert el 1387, rebé el nom de Trentenari i la seva principal missió fou la de decidir si les propostes dels consellers havien de passar al Consell de Cent, del qual també havia d’executar els encàrrecs.

En virtut del privilegi del 1455, la majoria dels dos estaments superiors en el Trentenari fou abolida i el nombre fou fixat en 32, en pla d’estricta igualtat dels quatre estaments. Des de la reforma del 1493 l’integraren 36 prohoms fins a la fi de la seva existència en virtut del decret de Nova Planta: 8 ciutadans, 4 militars, 8 mercaders, 8 artistes i 8 menestrals.

Tingué sala pròpia a la Casa de la Ciutat, a la part posterior, obra del segle XVI, destruïda en una reforma del segle XIX.

Treball, Conselleria de

3 Respostes

(Catalunya, 19 desembre 1932 – 1939)

Organisme de govern de la Generalitat. Creat per decret, juntament amb els altres departaments.

D’acord amb l’Estatut, la legislació social corresponia a la República i l’execució de les lleis en territori català a la Generalitat; per tant les delegacions provincials del ministeri del treball i tots els tribunals industrials que actuaven en territori de Catalunya passaren a dependre de la Generalitat.

El setembre de 1933 fou creat el Consell de Treball de Catalunya, que era l’organisme consultiu superior del govern de la Generalitat en tot el que afectés l’execució de les lleis de treball i que informava el conseller sobre els recursos interposats contra les resolucions dels Tribunals Mixts.

Després dels Fets del Sis d’Octubre (1934) i fins a l’abril de 1935 el ministeri reassumí aquestes facultats i nomenà un delegat a Catalunya. La Consellera s’anà estructurant d’acord amb les necessitats de cada moment.

El principal problema que hagué d’afrontar fou el de la manca de treball provocada per la crisi econòmica; per això fou creat l’Institut contra l’Atur Forçós i una Secció de Col·locació Obrera, Crisi de Treball i Estadística.

A partir del juliol de 1936 la conselleria organitzà el treball amb el doble objectiu de guanyar la guerra i impulsar una transformació socialista de la societat. El mes de juliol de 1937 creà l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona per tal de substituir els treballadors mobilitzats.

Fou restablerta el 1978, amb la restauració de la Generalitat de Catalunya.

TERMCAT

3 Respostes

(Catalunya, 1985 – )

(TERMinologia CATalana)  Centre de terminologia. Creat en virtut d’un acord entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, per tal d’investigar, establir i difondre la normalització de la terminologia catalana en relació a d’altres llengües.

Dirigit per M. Teresa Cabré (1982-88) i per Isidor Marí, ha realitzat i promogut diversos treballs de recerca terminològica, i ha assessorat diverses entitats oficials, sobretot en temes de traducció.

Publica “Full de difusió de neologismes” (des del 1988) i diversos diccionaris terminològics especialitzats.

Enllaç web: TERMCAT