(País Valencià, segle XVI)
Orfebre. Obtingué el grau de mestre al gremi d’argenters de València i s’establí a Morella. El seu estil és renaixentista amb elements gòtics.
Obrà la creu processional de la parròquia d’Ares del Maestrat i la de Vistabella del Maestrat, i, encara, la custòdia de Vinaròs.
(País Valencià, segle XIV – segle XVI)
Família d’orfebres, iniciada per Bernat Santalínea (Morella, Ports, vers 1360 – País Valencià, 1437) Orfebre. Pertanyia a un llinatge d’artistes. Fou realitzador excel·lent de petites imatges. El 1428 féu una creu d’argent per a la seu de Tortosa, dita popularment dels lleonets.
Potser fou el pare de Bartomeu Santalínea (País Valencià, segle XV) Orfebre. Actiu entre el 1412 i el 1449, autor de reliquiari de la Jana (Baix Maestrat) i d’un Sant Miquel a la catedral de València.
(Onda, Plana Baixa, 17 juny 1882 – València, 10 juny 1954)
Ceramista, escultor i joier. Féu imitacions en escaiola de les figuretes de Tanagra i Mirina, però aviat féu estatuetes originals en terra cuita. Després produí també camafeus d’ivori i gemmes. Exposà bibelots de ceràmica a València (1925), on obrí una important manufactura.
El 1926 guanyà la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Filadèlfia i la primera medalla a l’Exposición Nacional de Madrid amb un conjunt de ceràmiques. El 1928 exposà a Madrid, on fou catedràtic de l’Escuela de Cerámica. Anecdòtic i detallista, se centrà sobretot en motius folklòrics valencians.
Fou el pare d’Antoni Peyró i Llop (València, 1909 – ? ) Ceramista. Continuà el taller del seu pare.
(l’Alguer, 26 octubre 1913 – 5 gener 1984)
Joiera i pintora. Ha reeixit en l’elaboració d’objectes de corall, producte característic de l’Alguer. Ha guanyat diversos premis en certàmens artístics italians.
D’ençà de la institució de l’Escola del Corall de l’Alguer (1954), en fou directora.
Com a pintora moltes de les seves teles responen a temes algueresos.
(València, segle XIX)
Orfebre i medallista. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Anys després en fou membre.
(País Valencià, segle XIV – València, segle XV)
Orfebre. Actiu a València del 1378 al 1430. Gravador d’encunys a la seca de València (1399), amb Joan Diona acabà el retaule d’argent de la seu de València (1423).
És autor del reliquiari del rei Martí I l’Humà i dels segells dels municipis de València i Bocairent i del d’Alfons IV el Magnànim.
Copa de cornalina translúcida i de forma semiesfèrica, amb anses i peu d’orfebreria, que es conserva en una capella (antiga sala capitular) de la catedral de València. Peça de probable origen bizantí, ha estat tradicionalment considerada el mateix calze amb que Jesucrist instituí l’Eucaristia.
Pertanyia inicialment al monestir de Sant Joan de la Penya (Aragó), els monjos del qual la cediren a Martí I l’Humà el 1399, i el 1437 fou donada per Alfons IV el Magnànim a la seu de València, on des d’aleshores ha rebut culte de latria, amb ofici i festivitat propis.
En temps moderns, alguns autors han volgut identificar-la també amb el Sant Graal de les llegendes èpiques medievals.
Sota la seva advocació fou creada la Germandat del Sant Calze del Cos de la Noblesa de València.
(Catalunya, segle XIX)
Orfebre. El 1867 féu una notable custòdia d’or per a la seu de Valladolid.
Antoni Bover (Catalunya, segle XVIII) Religiós trinitari. El 1735 publicà una obra relativa al convent barceloní.
Antoni Bover (Valls, Alt Camp, segle XVIII) Orfebre, autor d’obres notables.
Guillem Bover (País Valencià, segle XIII) Marí. Actuava com a corsari contra les costes del nord d’Àfrica. Són destacades les seves accions a la Barbaria central el 1327.
Ramon Bover (Barcelona ?, segle XV) Poeta. Conreà la poesia amorosa.
(València, segle XV)
Orfebre. Són obres seves les concòrdies del convent de la Mercè i de l’església de Sant Miquel (1494) de la capital valenciana.
Dades dels Països Catalans 