(Olot, Garrotxa, 1803 – 1868)
Advocat. Es doctorà en dret a Cervera el 1829. Germà de Francesc Josep, Miquel i Pau.
El 1837 fou diputat a les corts constituents i més tard ocupà els càrrecs de promotor fiscal i d’alcalde d’Olot.
Entre els seus poemes i escrits inèdits destaca La vida i la mort del pobre mendicant de la muntanya, escrit en català ‘sicut sonat’.
(Olot, Garrotxa, 27 abril 1815 – Barcelona, 1842)
Compositor. Després d’haver-se graduat d’advocat a Barcelona el 1837, fundà la Societat Filharmònica Olotense (1845).
Concilià la carrera de dret amb la composició musical, de la qual destacà l’òpera còmica La mejor la paga (1837), a més de cinc simfonies, himnes, danses, nombroses composicions religioses i d’una òpera inacabada, Giuseppe Ricardo.
(Olot, Garrotxa, 1860 – Barcelona, 7 juny 1929)
Economista. Feu el batxillerat a Girona, i més tard es traslladà a Barcelona com a comerciant de vi. Va abandonar els estudis de medicina per concentrar-se en l’estudi dels problemes plantejats a l’economia espanyola.
Políticament fou monàrquic, contrari al parlamentarisme i crític envers el liberalisme de Cánovas del Castillo i de Sagasta, partidari del stato quo i contrari al moviment vaguista. Opinava que calia donar prioritat a l’economia per sobre de la política, car els polítics espanyols no havien aconseguit d’organitzar una administració pública eficient.
Tenia una visió sobre la decadència d’Espanya influïda per Sempere i Guarinos. Fou un partidari tenaç de la industrialització, preconitzà la necessitat del proteccionisme amb l’objectiu d’evitar la sortida de capitals espanyols cap a l’estranger.
Obres principals: Algo sobre tratados arancelarios, a la luz del sentido común (1894), Perogrullo a los españoles (1899), Una memoria confidencial (1904), Estudios económicos (Girona 1911) i Españolizando!… (Barcelona 1913).
(Olot, Garrotxa, 8 juny 1908 – Houston, Texas, EUA, 5 agost 1972)
Polític. Féu estudis mercantils i de filosofia i es diplomà a la universitat de Montpeller.
Fundà la “Revista d’Olot” (1926) i els setmanaris “Acció Ciutadana” (1930) i “Esquerra” (1934).
Fou membre del primer consell executiu d’Esquerra Republicana, diputat i secretari primer del Parlament de Catalunya (1932) i director general d’assistència social (1937-39).
S’exilià a Mèxic, on ha estat president de l’Institut Català de Cultura.
Ha publicat Presència (Mèxic 1965).
(Olot, Garrotxa, 10 maig 1871 – 23 octubre 1939)
Pintor i pessebrista. Adscrit a l’escola paisatgística d’Olot. Estudià a l’Escola de Belles Arts olotina i després a la de Barcelona, pensionat per la Diputació de Girona.
Fou deixeble predilecte de Joaquim Vayreda, amb qui treballà durant molts anys, fins al punt de preparar-li els paisatges, als quals Vayreda donava els últims tocs.
El seu estil, però, es distingí del del mestre pels seus contrallums, els esfumats i els colors sòlids.
Conreà també l’escultura, i modelà figures de pessebre.
(Olot, Garrotxa, 1948 – )
Pintor, conegut per Quim Domene. De formació autodidàctica, començà integrat en el grup d’Ara (1968-73), realitzant unes obres en què és palesa una clara influència dels procediments del grafisme.
S’ha preocupat molt pel gravat, que ha conreat profusament.
La seva pintura es fonamenta en el dibuix, amb una utilització constant d’elements evocatius o simbòlics, principalment extrets de paisatges urbans.
(Olot, Garrotxa, 1835 – 6 desembre 1919)
Polític republicà. Organitzà el Partit Republicà Federal a Olot i comarca; arran de la Revolució del 1868 fou alcalde d’Olot, i organitzà el cos de Voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya.
Quan es produí la insurrecció republicana federal del 1869 pretengué d’ocupar Olot i, en no aconseguir-ho, hagué d’exiliar-se a França. Tornà a l’alcaldia en proclamar-se la I República (1873).
Anticlerical actiu, convertí l’església de Sant Esteve, d’Olot, en caserna i presó. S’encarregà directament del comandament dels Guies Federals de l’Alta Muntanya i resistí, victoriosament, els atacs del general carlí Francesc Savalls pel desembre de 1873.
Després del cop d’estat del general Manuel Pavía (febrer 1874), dimití i es traslladà a Barcelona; aviat, però, tornà amb les tropes del general Martínez Campos per tal de combatre de nou els carlins i Savalls (gener-febrer 1875).
(Olot, Garrotxa, 1891 – 25 octubre 1955)
Arquitecte. Per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans estudià l’església de Sant Joan les Fonts (1915) i el pont romànic de Besalú (1917).
Ha publicat diversos treballs, com Arquitectura popular… Notes referents a masies de… Bianya, Castellar de la Muntanya i Valldebac (1919), Antigüetats de Tona (1932), Els costums d’En Santacília (1936), i plans i mapes de la Garrotxa.
Restaurà i acabà la façana de l’església de Santa Maria del Tura (1929).
(Olot, Garrotxa, 8 juny 1888 – 11 febrer 1960)
Metge i historiador. Des de molt jove fins a la seva mort dirigí el Museu-Biblioteca d’Olot. També fou director de l’hospital olotí de Sant Jaume.
Publicà bon nombre de treballs mèdics i diverses obres d’investigació sobre temes referents a Olot i la Garrotxa, com: El centenari d’un manuscrit olotí, Historial bibliogràfic de la premsa olotina, L’epigrafia domèstica i rural, Pretèrits olotins, La plaça de braus d’Olot i El llibre d’Olot.
Gran part dels seus escrits han restat inèdits, entre ells una història extensíssima de la ciutat d’Olot.
(Olot, Garrotxa, 4 març 1930 – Barcelona, 14 juny 2017)
Pintor. Estudià a Olot i féu la primera exposició a Barcelona, el 1950.
Partint d’un neorealisme popular evolucionà vers un neocubisme (Camperols, 1949, Nu, 1955), que el conduí a l’abstracció (1958).
A partir del 1963, després d’una breu etapa neomodernista (Fornarina, 1964), conreà la pintura figurativa (Penya de la Punyalada, 1972).
Dades dels Països Catalans 