(Astúries, 1760 – ?, 1835)
Militar. Marquès de Campo Sagrado. Fou tres cops capità general de Catalunya (1814, 1824, 1826-27), protegí els liberals barcelonins de la repressió absolutista i dirigí l’exèrcit que combaté l’alçament dels Malcontents.
Féu portar les aigües de Montcada a Barcelona, fet que commemora el monument que li fou dedicat al pla de Palau (1856).
(Catalunya, segle XIII – 1275)
Noble. El 1264 fou un dels dos representants enviats per la noblesa catalana al rei Jaume I el Conqueridor, per millorar la relació entre ambdués parts.
El 1274 signà la confederació de Solsona, bàndol antireialista que dirigien els Cardona, i el mateix any s’ajuntà a la revolta del comte Hug V d’Empúries i anà a ajudar-lo al castell de Roses contra les tropes reials.
Quan fou abandonada la idea de resistir, és lliurà amb el comte a Jaume I, i sol·licità aleshores unes corts que resolguessin aquelles desavinences.
Morí sense fills i deixà hereu el comte de Pallars.
(Catalunya, segle XI – vers 1098)
Senyor de Peralada. Segon fill del comte d’Empúries Ponç I, que el 1078, en morir, li deixà Peralada, Carmençó i Rocabertí en qualitat de feudatari del seu germà, el comte Hug II d’Empúries.
Sembla que pot ésser identificat amb un Berenguer Renard de Carmençó, documentat a Girona el 1072.
El succeí el seu fill Dalmau Berenguer, vescomte de Rocabertí.
(Ribagorça, segle XIII)
Noble. Era veguer de Barcelona el 1280, any en que arribaren prop de la ciutat alguns dels nobles revoltats contra Pere II el Gran, manats pel vescomte Ramon Folc VI de Cardona. Benavent contraatacà al front de les tropes barcelonines, els rebutjà amb força dany i els quals perseguí fins al Llobregat.
El 1283 era un dels cavallers que havien de lluitar al desafiament de Bordeus. El mateix any, a les corts de Tarassona, cedí en garantia el seu castell de Sèlgua (Aragó), de cara al compliment dels convenis de concòrdia amb la noblesa aragonesa, i es distinguí el 1284 a les corts celebrades a Zuera.
El 1285 compartí amb Bernat Guillem d’Entença la guarnició de Magallón de vigilància de la frontera pel temor d’una invasió, i el 1288 fou un dels que vigilaven la frontera de Empordà, l’ per evitar una invasió de Jaume II de Mallorca.
El 1291 assistí, a Saragossa, a la coronació del rei Jaume II de Catalunya.
(França, segle IX)
Comte de Carcassona. Considerat com l’avantpassat més antic i conegut del Casal de Barcelona.
Tenia propietats al Conflent i fou pare dels comtes Guisclared de Carcassona, Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i potser d’Oliba I de Carcassona i, amb menys seguretat, de Sunyer I d’Empúries-Rosselló.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. El 1299 fou un dels capitans més destacats de Jaume II el Just a la batalla del cap Orlando.
Anys després figurà entre els consellers del monarca. Aquest li atorgà (1322) el privilegi de promoure un mercat setmanal a la vila de Reus.
El mateix any anà d’ambaixador a Avinyó, per tractar davant el papa i el rei Robert de Nàpols, llavors a la cort papal, la possibilitat d’establir una pau entre els angevins i el regne de Sicília.
Participà a la conquesta de Sardenya (1323-24). Hi acudí amb deu cavallers propis i els peons corresponents.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Formà al bàndol dels Montcada durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I. Fou un dels qui s’avingueren a la concòrdia signada per la seva facció i la dels Cardona (1226).
El 1229 participava a l’expedició per conquerir Mallorca. Hi anà amb les forces portades pels Montcada. Lluità a l’avantguarda a la batalla de la serra de Portopí (12 setembre).
Anys després, el 1238, participà a la conquesta de València. També contribuí a d’altres campanyes valencianes de Jaume I. Aquest recompensà els seus serveis amb cases a la capital i, posteriorment, amb set jovades de terra de conreu.
(Catalunya, vers 1415 – vers 1483)
Militar i senyor de Bell-lloc. Fill de Bernat, senyor del castell de Bell-lloc (Vallès Oriental). Succeí el seu pare el 1442.
Serví el rei Alfons IV el Magnànim com a governador de Menorca (1450). Fou un dels membres elegits pel Consell del Principat per resoldre les disputes entre Carles de Viana i Joan II el Sense Fe (1461).
Durant la guerra civil catalana lluità contra Joan II com a lloctinent de l’avantguarda catalana (1462), en què acredità la seva habilitat en la presa incruenta d’Hostalric, i participà en el setge de Girona, on fou fet presoner (1462).
Alliberat ben aviat, fou elegit diputat militar (1463) i enviat a l’Empordà (1464) amb plens poders per a endegar la guerra. D’ací passà a dirigir la defensa de Tortosa (1464-65).
Serví posteriorment Pere de Portugal com a conseller reial, i també serví Renat d’Anjou.
Acabada la guerra, intervingué a les Corts de Barcelona en 1477-78.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Prengué part a les campanyes valencianes de Jaume I. Rebé cases, un hort i 5 jovades de conreu prop de València. Més tard, el 1249, el rei atorgà, a ell i a Simó de Bell-lloc, terres a Alboraia i a Algemesí.
Aquest personatge podria ser l’homònim que, essent en tot cas de pocs anys, figura al testament d’Ermengol VIII d’Urgell com a beneficiari d’una deixa de 1.000 morabetins i en qualitat de nebot del comte.
Aquest parentiu, especificat al document, fa pensar que podria ser fill de Miracle, una germana del comte urgellenc de la qual no hi ha gaires notícies.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Fou figura important a les corts de Montsó de 1383, traslladades a Tamarit i a Fraga a causa de la pesta.
Es destacà al partit de l’infant Joan, duc de Girona, llavors oposat a Pere III el Cerimoniós, fins al punt que el monarca volgué expulsar Bellera de les Corts. Represes aquestes a Montsó el 1388, regnant ja Joan I, fou dels representants destacats del braç militar.
El 12 de juliol de 1389 fou un dels signants de l’escrit contra la dama Carrossa de Vilaragut. Davant la violenta reacció del rei, abandonà les corts amb els altres signants del document, per reunir gent armada i situar-se a Calassanç, prop de Montsó, fins a l’establiment d’una concòrdia amb el monarca.
Dades dels Països Catalans 