(Catalunya, segle XII)
Nebot d’Ermengol VII d’Urgell. Fou citat en sisè lloc a la successió de l’Urgell pel testament del seu oncle (1177), que el declarava també hereu preferent dels béns urgellencs a Castella, després de l’hereu principal Ermengol VIII, nou comte i cosí seu.
La seva mare, filla d’Ermengol VI, es deia Maria d’Urgell i apareix citada com a Maria d’Almenar.
El llinatge del pare podria ser indicat per aquest apel·latiu matern.
(Catalunya, abans 980 – abans 1009)
Vescomte d’Osona, a la mort del seu pare Guadall II vers el 978.
El 986 rebé del comte Borrell II de Barcelona el castell de Cardona (punt avançat del primitiu comtat d’Osona, en el qual el seu pare ja tenia dominis el 972) juntament amb la famosa carta de poblament de Cardona.
El succeí el seu germà Ramon I.
(Catalunya, segle XV – Cervera, Segarra, 1462)
Senyor de Selgua i Terreu. Prengué partit per la Generalitat en la guerra contra Joan II. Fou fet presoner a la batalla de Rubinat i executat, sense procés.
El rei concedí Selgua al seu parent, reialista, Felip Galceran de Castre, però després de la capitulació de Barcelona les rendes familiars foren restituïdes a la vídua d’Arnau Roger, com a tutora del seu fill Felip Joan d’Erill.
(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1629)
Comte d’Erill i baró d’Orcau i de Rubinat. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill.
Batlle general de Catalunya (1608), lluità contra el bandolerisme a les comarques de Lleida (1613). Fou conseller reial de Felip III i comanador de Villamayor a l’orde de Sant Jaume.
Lloctinent i capità general de Sardenya (1617) per dos triennis, hi convocà el parlament (1621) i s’ocupà de la defensa contra els turcs. Novament sembla que fou nomenat virrei de Sardenya, poc abans de la seva mort.
(Mallén, Aragó, segle XVI – Aranda de Duero, Castella, 1611)
Baró d’Erill, d’Orcau i d’Anglesola. Fill d’Alfons I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Aragó-Gurrea.
Heretà de la seva mare les baronies de Rubinat i de Sant Antolí. Hagué de comprar-li al seu germà Francesc d’Erill la baronia d’Orcau (1584) i vendre-li la d’Anglesola (1597).
Fou gentilhome de Felip II i de Felip III. Actuà com a lloctinent del governador de Catalunya en la persecució de bandolers i en la lluita contra els francesos al Rosselló, d’on sembla que fou també governador (1597).
Al·legant aquests mèrits demanà el títol de comte de Conques (1596) i després el de marquès; obtingué el de comte d’Erill (1599). Ingressà a l’orde de Calatrava (1607).
Fou batlle general de Catalunya i lloctinent de capità general. Fortificà el Pallars i l’Urgell.
(Catalunya, segle XVI)
Baró d’Anglesola. Fill i hereu de Joan d’Erill i de Requesens. Foren germanes seves Anna i Maria d’Erill i Bertran, i Joana d’Erill i d’Aimeric.
Obtingué per sentència (1553) la meitat de la litigiada baronia d’Anglesola.
Figuravà entre els catalans que es distingiren molt, el 1531, a la guerra d’Hongria.
Fou pare d’Alfons I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Aragó-Gurrea.
(Catalunya, 1372 – 1423)
Baró d’Erill. Fill de Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola.
Prengué part en la defensa del Pallars contra el comte de Foix (1396). Fou capità de la Vall d’Aran i participà en les bandositats de Lleida (1410). Assistí al parlament de Tortosa (1411) i fou comissionat a València per pacificar els ànims.
Durant la guerra contra el comte Jaume II d’Urgell, del qual fou acèrrim enemic, fou enviat a Osca a lluitar contra Antonio de Luna. Anant al Pallars per impedir l’entrada de tropes franceses, forçat pels urgellistes, s’hagué de refugiar al castell de Margalef (1413). Al setge de Balaguer demanà, com a procurador reial fiscal, que fos incoat procés contra el comte d’Urgell i que li fossin embargats els béns.
Fou sots-veguer de Pallars (1414), majordom de la reina Elionor d’Alburquerque (1415), conseller del rei Ferran I d’Antequera (1416) i governador de València (1417).
Pare de Joan Roger (I), Berenguer i Francesc d’Erill i de Centelles.
Foren germans seus:
Ramon Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XV) Comanador hospitaler de Barbens. Preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga de Francolí (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes.
Bernat Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cambrer reial.
(Catalunya, segle XIV – vers 1355)
Baró d’Erill. Fill de Guillem (IV) d’Erill i de Castellvell. Assistí a la donació del comtat de Ribagorça a l’infant Pere (1322).
Participà en l’expedició de conquesta a Sardenya (1323-24) i fou cap de les tropes que assetjaren la vila d’Esglésies (1323), també anà a la croada que Alfons III el Benigne envià contra Granada (1331).
El 1342, sota el comandament de Pere III el Cerimoniós, era veguer de Barcelona i el Vallès (1338, 1341) i procurador de la corona.
Pere III li encarregà d’incoar el procés contra Jaume III de Mallorca, que acabà amb la sentència que condemnà Jaume a perdre els seus béns (1343).
Ocupades les Balears i el Rosselló per Pere III, en fou nomenat governador (1343 i 1344). Essent governador del Rosselló, rebutjà una invasió de Jaume III (1347), la qual cosa determinà la fugida del rei desposseït.
El seu Stili curiarum civitatis Majoricensis no fou publicat fins al 1663.
Fou el pare d’Arnau (III) i de Berenguer d’Erill i de Pallars.
Eren fills de Francesc (I) d’Erill i d’Orcau.
Berenguer d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV – després 1484) El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina vídua Violant de Bar. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà, el 1454, virrei de l’illa de Còrsega, on alguns del nobles locals propugnaven i sostenien la unió jurídica amb la Corona d’Aragó, tanmateix poc efectiva. El 1466 fou ambaixador de Joan II el Sense Fe davant el papa.
Francesc d’Erill i de Centelles (Ribagorça, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, vers 1458) Acompanyà Alfons IV el Magnànim a les seves primeres campanyes d’Itàlia (1423). Fou majordom i conseller del rei. A la batalla de Ponça fou fet presoner (1435); fou enviat a Mallorca amb forces italianes per lluitar contra els forans, els quals derrotà prop de Sencelles (1452). Fou virrei de Sardenya (1437-38) i majordom de Joan II el Sense Fe. Tenia, a Catalunya, la vall de Boí, que li confirmà el rei (1441), i a Sardenya, les senyories de Sant Gabí i Guspini i d’altres llocs que li vengué Joan de Montbui (1450).
Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV) Baró d’Anglesola. Es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola. Fou pare de Joana, Guillem Ramon i Francesc (II) d’Erill i de Montcada.
(Catalunya, segle XIII – Peníscola, Baix Maestrat, 1317)
Senyor de Castellvell. Adoptà com a primer cognom el de la seva mare, Sibil·la d’Erill en rebre la baronia d’Erill del seu cosí Guillem (III) d’Erill i de Coserans (1303).
Consta en el seguici reial des del 1308. Assistí al casament de l’infant Alfons amb Teresa d’Entença (1314) i signà la donació que els hi fou feta del comtat d’Urgell.
Deixà la baronia al seu fill Arnau (II) d’Erill i de Mur i prengué l’hàbit de Montesa en ésser fundat aquest orde, del qual fou, per indicació del papa, el primer mestre (1319).
Dades dels Països Catalans 