(Catalunya, 1974 – )
(ACC) Entitat. Fundada per un nucli inicial de 15 compositors catalans, per a la promoció de la creació musical del país.
El 1980 publicà el Llibre per a piano, que recull les biografies i les obres dels afiliats a l’Associació.
En fou president honorífic Frederic Mompou.
Enllaç web: Associació Catalana de Compositors
(Barcelona, 1935 – 1979)
Conjunt d’instrumentistes i cantants. Especialitzats en la música occidental del segle XII al XVI. Fou fundat per Josep M. Lamaña, i començà a actuar en públic el 1936.
Ha actuat en els principals festivals de música d’arreu d’Europa, i ha fet enregistraments per a la ràdio i la televisió de França, Anglaterra, EUA i Espanya. Té una nombrosa i selecta discografia.
A la seva dissolució, el seu important fons d’instruments musicals i facsímils de partitures antigues passaren a formar part del Museu de la Música de Barcelona.
(Barcelona, 1966 – vers 1980)
Col·lecció discogràfica de la casa Edigsa.
Començada sota la presidència de Pau Casals i la direcció d’Oriol Martorell i un equip de redactors, amb la finalitat de donar a conèixer les obres més interessants de l’evolució musical als Països Catalans.
Els discs anaven acompanyats d’extensos comentaris sobre les obres que contenien i llurs autors.
(València, 1879 – Barcelona, 12 agost 1946)
Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director.
És autor d’una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo i d’un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Joan Baptista Lambert i Joaquim Zamacois).
Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.
(Lloret de Mar, Selva, 8 octubre 1962 – )
Director d’escena, músic i compositor. Compaginà els estudis teatrals amb els estudis musicals de piano i composició a Barcelona, Madrid, Stuttgart i Viena amb mestres com Luis de Pablo, Cristóbal Halffter, Tomás Marco o Karlheinz Stockhausen, i es titulà en direcció escènica per l’Institut del Teatre.
De la seva activitat creativa cal destacar l’estrena de composicions musicals pròpies en festivals de música contemporània, mentre que com a director teatral destaquen els muntatges de les peces de Lluïsa Cunillé, l’espectacle sobre textos de Josep Maria de Sagarra, etc. El 1993, la Fira Internacional de Teatre de Tàrrega li dedicà un espai.
Al llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional Adrià Gual (1992), el Premi Especial de la Crítica Teatral de Barcelona les temporades 93/94 i 94/95 i el Premi Crítica Serra d’Or 1994.
Del 1996 al 1999, fou director del Festival d’Estiu Grec de Barcelona.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1 maig 1851 – 6 agost 1906)
Músic i compositor.
Compongué 3 misses, diversos motets i moltes sardanes, algunes de les quals aconseguiren molta fama, com La festa de Santa Màxima, El foc de Castelló i Joguines d’una pastora.
(Santiago de Xile, Xile, 15 desembre 1894 – Barcelona, 8 setembre 1976)
Compositor i pianista. Residí a Barcelona des del principi del s XX. Estudià al Conservatori del Liceu, institució de la qual esdevingué professor.
Des del 1945 al 1965 va ésser director del Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
Actuà com a pianista i es dedicà a la composició (Himne ibèric, La sega, etc).
Com a pedàgog de la música escriví Tratado de la teoría de la música, Tratado de armonía i Método de Solfeo.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 4 febrer 1907 – 15 octubre 1982)
Instrumentista i compositor. El seu pare havia estat fundador de l’orquestra l’Artística Llobregatana (1914), que es transformà després en cobla Llobregat i, finalment (1920), en La Principal del Llobregat. Dedicà tota la seva vida de músic a aquesta agrupació, de la qual continuà com a capdavanter el seu fill Josep, flabiolaire, i de la qual formà part, igualment, un altre fill, Jaume, tenora.
Signava les seves sardanes amb el pseudònim Javimel. Algunes de les més conegudes són: Els dansaires del Patronat, Cecília aimada, Crit de joia, Ciutat de Cornellà i altres.
(Tavèrnoles, Osona, 19 novembre 1920 – Vic, Osona, 9 setembre 1995)
Músic tradicional. Conegut amb el sobrenom de Roviretes. Flabiolaire i cantant de corrandes. Començà a tocar a tretze anys al santuari de la Mare de Déu del Coll (Girona).
Després de molts anys de no tocar, el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona féu un treball de camp i aconseguí que tornés a fer-ho; des de llavors participà en trobades de flabiolaires, com la d’Arbúcies, aplecs i festes de la comarca, a la Trobada de Músics del Pirineu i en altres festivals.
Hi ha treballs sobre el seu repertori i estil de tocar molt ben documentats fets pel Grup de Recerca d’Osona. Té editats: Ball de flabiol (1987, LP amb Carles Mas) i Música de tradició oral a Catalunya (Volum 1: 1991; Volum 2: 1992, dos CDs publicats pel Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular de la Generalitat de Catalunya).
(Alcalá la Real, Andalusia, 2 febrer 1817 – Figueres, Alt Empordà, 24 març 1875)
“Pep Ventura“ Músic i compositor. Conegut també com a l’avi Pep o el Pep de la Tenora. Encara no tenia un any quan la seva família es traslladà a Figueres, on uns quants anys més tard aprengué l’ofici de sastre i les primeres nocions de música amb Joan Llandric. L’any 1863 fundà la Societat Erato de Figueres. Dominava diferents instruments i s’interessà molt aviat per la cobla.
Cap al 1840 conegué a Perpinyà el constructor d’instruments A. Toron, que li encomanà el seu entusiasme per la tenora, instrument que al Rosselló formava part de la cobla. Es convertí en un virtuós de la tenora, i gràcies a ell fou introduïda a les cobles empordaneses.
Reformà aquesta agrupació instrumental, que passà de quatre instruments a dotze i en la qual tenien un paper notable la tenora i el tible. Estructurà la sardana d’una manera musical nova, li donà unes dimensions més àmplies i substituí els fragments d’òperes i sarsueles per elements catalans tradicionals.
Escriví unes dues-centes sardanes, algunes de les quals encara molt populars: Per tu ploro, El toc d’oració, El cant dels ocells, Una mirada, Totes volen hereu, A Núria, La Matinada de l’Empordà, Enyorança i Arri, Moreu!, les tres últimes per a cor. És autor també de música religiosa (un Miserere, un Tedèum, Goigs a Sant Josep) i de cançons de Nadal.
Fou el pare de Benet Ventura i Llandrich.
Dades dels Països Catalans 