(Castellbell i el Vilar, Bages)
(o el Burés) Colònia industrial, a l’esquerra del Llobregat, a 1 km i aigua amunt del Borràs, centre del municipi.
Hi ha una fàbrica tèxtil cotonera, fundada el 1872 per Esteve Burés i Arderiu; el 1971, que un aiguat la destruí, ocupava 800 treballadors.
La coral Capella de Música Burés fou fundada el 1915.
(Catalunya, segle XVIII)
Arpista i teòric musical. Germà de Joan Baptista.
Actuà com a arpista a les Descalzas Reales de Madrid i escriví el tractat Labyrinto de Labyrintos… (1777), en què defensava la teoria tradicional i s’oposava a les innovacions del músic olotí Antoni Soler a la seva obra Llave de modulación.
(Barcelona, 17 juliol 1959 – )
Flautista i compositor. Estudià amb el seu pare, també flautista, i al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on obtingué el premi d’honor superior. Amplià estudis a França i a Anglaterra.
Com a flautista formà part de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i fou el primer flauta de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu.
Ha compost diverses obres musicals, entre les quals Quatre peces per a corda, que obtingué el premi de composició Orquestra Nacional de l’any 1977, i el Primer Premi Ciutat de Barcelona (1983), per a la primera de les seves simfonies. Ha escrit una altra simfonia –Resplendor-, un quartet, una sonata per a viola i altres peces de cambra.
(Mataró, Maresme, 1 desembre 1843 – Barcelona, 17 juliol 1906)
Contrabaixista, pianista i compositor. Féu concerts a Cuba (1865-74), a l’Argentina, al Paraguai (1886-91) i a les Filipines (1893-95).
Compongué danses i música d’església. És autor de Teoría musical (1875).
(Barcelona, 25 febrer 1889 – 8 desembre 1963)
Professor de trompa. Ensenyà a l’Escola Municipal de Música (1914) i al Liceu (1919) de Barcelona.
Formà part de diverses orquestres, entre les quals de l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la qual fou sots-director des del 1943. Fou, també, un dels fundadors del sextet Granados.
(Catalunya)
Cançó popular, una de les més conegudes arreu del país. Hom n’ha recollit moltes variants.
L’argument del bon caçador matiner que s’enamora d’una pastora ha servit per a muntar diversos balls populars (Quinquagèsima de Merlès, Berguedà).
(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)
Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.
Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.
Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.
L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 23 març 1908 – Girona, 2 juliol 1980)
Músic. Instrumentista de la cobla L’Art Gironí, fou un dels fundadors de la cobla Girona (1925), de la qual assumí la direcció l’any 1933 i a la qual afegí un nou instrument, el fiscorn baix de quatre pistons.
Entre les moltes sardanes que va compondre (més de 400) cal ressaltar Ninetes del Pont Major, Aires del Ter, Flor Selvatana, Novembre, Maria Mercè, Clemència, Joaquima i Marta.
(Barcelona, 5 novembre 1933 – )
Intèrpret musical, instrumentista i folklorista. El seu treball de recerca es caracteritza per la recuperació del folklore català en la seva línia més ètnica.
El 1976 creà el festival de música popular Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel (Alt Urgell).
A la dècada del 1980 edità els elepés Canten els vells del Pirineu (1982), Trobada amb els acordionistes del Pirineu (1987) i Rosa vermella, rosa galant (1989).
El 1994 rebé el Premi Nacional de Dinamització en l’Àmbit de la Música Popular Catalana i el Premi Nacional de Música a la Trajectòria en el Camp de la Cultura Popular.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1 setembre 1888 – 13 setembre 1954)
Músic de cobla i compositor de sardanes. Deixeble de fiscorn de Pau Guanter, estudià composició amb Enric Morera.
Fou membre de la cobla Els Rossinyols, de Castelló d’Empúries, i dirigí la cobla La Principal de Peralada (1915-40).
Va compondre 130 sardanes en la línia de Pep Ventura, que combinen la tècnica i la saba popular. Les més difoses foren La molinera i el músic, La deixaflaires, Tardoral, El que veié la lluna, etc.
Dades dels Països Catalans 