(Barcelona, 1951 – )
Agrupació coral. Fundada i dirigida per Manuel Cabero i Vernedas.
El 1981 entrà en una fase d’inactivitat de la qual sortí el 1993, sota la direcció de Mireia Barrera.
Formada per una vintena de membres, el seu repertori inclou la cançó popular harmonitzada, la polifonia dels segles XV, XVI i XVII i la música contemporània.
Ha col·laborat sovint en obres simfònico-corals estrenades a Barcelona. Ha actuat a diferents ciutats europees.
(Barcelona, 1886 – )
Institució. Fundada amb el nom d’Escola Municipal de Música de Barcelona, destinada a l’ensenyament del solfeig i dels instruments musicals.
Fins el 1896 fou vinculada a la Banda Municipal de Barcelona, i ambdues institucions foren dirigides per Josep Rodoreda. El 1963 obtingué el reconeixement oficial de conservatori superior de música.
Els seus directors han estat importants músics catalans.
(Barcelona, 1964 – 1973)
Editora catalana de discs.
Ha publicat nombrosos discs dels membres més joves d’Els Setze Jutges, discs infantils, un curset de català per a no catalans, discs de jazz, etc.
(el Masnou, Maresme, 25 novembre 1913 – 19 juliol 2000)
Músic. Autodidacte, reaccionà contra la complicació de la música contemporània posterior a Schönberg.
S’inicià en un diatonisme radical sense voler-se apartar de l’evolució de la música contemporània (ampliació de l’àmbit sonor de l’orquestra), amb l’adopció de les troballes tímbriques i rítmiques de Webern.
Formà part del Cercle Manuel de Falla, a Barcelona (1947), i del Grup de Música (1958).
Les seves obres més importants són: dos Llibres de sons (1956, 1966), un per a instruments d’arc i l’altre per a instruments de tecla, una Sonata per a piano (1956), una altra Sonata, per a piano i violí (1967), i Homenatge cantat, cicle de cançons amb text d’Antonio Machado (1969).
(Barcelona, 8 novembre 1915 – 6 agost 2001)
Músic i compositor. Fundador de l’Orfeó Laudate (1924), de l’Orquestra Joventut Percussionista de Catalunya (1965) i del Festival Internacional de Música Coral de Cantonigròs (1983).
Ha donat a conèixer, a Catalunya, nombrosos oratoris i ha realitzat moltes harmonitzacions per a cor.
Fou el pare d’Edmon Colomer i Soler.
(Barcelona, 4 agost 1823 – Girona, 29 desembre 1876)
Escriptor i crític. Fou catedràtic de retòrica i poètica a Madrid i més tard passà a la Universitat de Barcelona.
Amb el pseudònim Garibay col·laborà a “El Genio” i “El Ángel Exterminador” (1844-45) i, a partir del 1854, al “Diario de Barcelona”.
Va deixar publicades, entre altres, obres com Compendio de retórica y poética (1862), Modelos de poesías castellanas (1871) i Los refranes del Quijote, ordenados y glosados (1874).
El seu germà fou Narcís Coll i Vehí (Palamós, Baix Empordà, 1825 – Camprodon, Ripollès, 1851) Músic. És autor de la música de l’obra escènica El doctor burlado (1846), de Víctor Balaguer, i d’una memòria sobre moral mèdica (1849).
(Llançà, Alt Empordà, 19 gener 1893 – Cassà de la Selva, Gironès, 10 agost 1965)
Instrumentista de tenora. Estudià amb J. Duran de l’Armentera.
Del 1922 al 1927 actuà a la cobla La Principal de la Bisbal, i del 1929 al 1965, a la cobla Barcelona.
Publicà Mètode de tenora i tible (1950).
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 1876 – Étampes, Illa de França, 1956)
Músic. Germà d’Aleix Ildefons i de Francesc. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i el 1904 anà a estudiar orgue amb Alexandre Guilmant i composició amb Vincent d’Indy, a París.
Fou mestre de capella (1912-17) a Saint-Quentin (Picardia), ensenyà harmonia a la Schola Cantorum, de París (1921), i fou organista de l’església de Saint-François-Xavier (París) fins al 1952.
És autor de Canigó, òpera inèdita amb text de Lluís Jou, d’obres per a cant, música de cambra i peces per a orgue.
Pseudònim del músic català Joan Llongueras i Badia (1880-1953).
(Girona, 1259 – 1285)
Trobador en llengua provençal. Pseudònim de Guillem de Cervera. D’origen humil, apareix vinculat a les corts dels Cardona i dels reis Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran.
És considerat el darrer dels trobadors clàssics i el de més obra conservada: 114 composicions líriques, cinc de narratives i l’extensa col·lecció didàctica dels Proverbis, de caire moralitzant, composta entre el 1259 i el 1280.
En un estil que va des del to popular a les formes de màxim virtuosisme i es caracteritza per les atrevides associacions d’idees i el gust per la rima difícil, i en part té per fons la poesia tradicional o popular, fet que caracteritza la seva poesia.
Escriví poemes amorosos, religiosos i descriví fets històrics amb un atac a les classes dels rics i poderosos, de les quals cal remarcar: La faula del rossinyol, Maldit bendit, Cançó de Madona Santa Maria (1269) i les Planys fets a la mort del vescomte Ramon Folc V de Cardona i de Jaume I el Conqueridor.
Dades dels Països Catalans 