Arxiu d'etiquetes: musicòlegs/ues

Cervera -varis/es bio-

10 Respostes

Agalbursa de Cervera * Veure> Agalbursa de Bas (muller de Barison, jutge d’Arborea).

Aldonça de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Filla de Jaume de Cervera. Es casà amb Pere d’Ayerbe, fill natural de Jaume I el Conqueridor i de l’amistançada Teresa Gil de Vidaure. Fill seu fou el segon Pere d’Aierbe.

Bernat de Cervera  (Catalunya, segle XIII – 1287)  Abat de Poblet. Fill, sembla, de Guillem (V) de Cervera i, probablement, germà de Ramon (I) de Cervera.

Dalmau de Cervera  (Catalunya, segle XI)  Fill d’Isarn i Il·lia. Marit d’Elisava. Entre el 1035 i el 1068 posseïa els castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (després dit de Castellfollit de Riubregós).

Eldiardis de Cervera  (Catalunya, segle XII – Vallbona ?, Urgell, 1230)  Filla de Guillem (III) de Cervera i de Berenguera d’Anglesola. En restar vídua es retirà al costat de la seva mare, abadessa del monestir de Vallbona, i es féu monja. El 1209 fou elegida abadessa del monestir.

Esclaramonda de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Filla i successora de Ramon de Cervera i de Berenguera de Pinós.

Gaia de Cervera * Veure> Gaia de Bas (muller de Ramon de Torroja).

Gueraua de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Néta de Ramon de Cervera. Priora d’Alguaire. Vengué les seves possessions a l’orde de Sant Joan.

Guillem Dalmau de Cervera  (Catalunya, segle XII)  Magnat. L’any 1119 rebé de Ramon Berenguer III de Barcelona les dues terceres parts del terme de Castelldans (Garrigues). A propòsit del seu castell de Cervera sorgiren diferències amb el comte esmentat, resoltes per una concòrdia del mes de juny de 1130.

Hug (I) de Cervera  (Catalunya, segle XI)  Fill de Dalmau i Elisava. Iniciador de la línia troncal de Castellfollit i l’Espluga. Ja apareix alguna vegada (1038) amb el cognom Cervera. Vassall de Ramon Berenguer I de Barcelona, rebé rendes sobre Cervera (vers 1060) i prengué part en l’assemblea de Barcelona (1071) que aprovà la redacció dels Usatges. En fou fill seu Ponç Hug de Cervera.

Hug de Cervera * Veure> Hug de Bas (tercer vescomte de Bas).

Hug Ponç de Cervera *  Veure> Hug Ponç de Bas  (vescomte de Bas, 1178-1221).

Isarn de Cervera  (Catalunya, segle X – segle XI)  Marit d’Il·lia. Foren els pares de Dalmau de Cervera. Entre el 990 i el 1035 foren els senyors dels castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (després dit de Castellfollit de Riubregós) a l’alta Segarra, confí meridional del comtat de Cerdanya.

Jaume de Cervera  (Catalunya, segle XIII – 1276)  Fill de Ramon de Cervera. Senyor de Gebut i de Meià, fou figura de relleu. Participà en la conquesta de Mallorca i, més tard, fou tutor del comte Àlvar d’Urgell (1253) i un dels caps de la gran revolta nobiliària del 1260 contra Jaume I de Catalunya i els Montcada. Fou el pare d’Aldonça de Cervera.

Joan Francesc Cervera  (València, segle XVI)  Teòric musical. Autor d’Arte y suma de canto llano (València 1595) i d’una obra teòrica sobre cant d’orgue i contrapunt, inèdita.

Pere Arnau de Cervera  (Catalunya, segle XII)  Noble. Participà, amb altres membres del seu mateix llinatge, a la campanya que acabà amb l’expulsió dels sarraïns de les terres catalanes. El 1153 es trobava al setge de Siurana.

Ponç (II) de Cervera * Veure> Ponç de Bas (segon vescomte de Bas).

Ponç (III) de Cervera * Veure> Ponç de Bas (lloctinent del vescomtat de Bas).

Sibil·la de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Muller de Ramon de Montcada, setè senescal i senyor d’Albalat. El seu fill Simó de Montcada fou vuitè senescal dels regnes. Guillem Ramon, probablement també fill seu, iniciaria la branca dels Montcada de Sicília.

Vilà i Armengol, Enric

Deixa un comentari

(Calonge de les Gabarres, Baix Empordà, 5 desembre 1911 – Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 8 abril 2007)

Instrumentista de fiscorn, compositor i estudiós de la sardana.

Ha format part de diverses cobles empordaneses, entre elles la Caravana, de la qual fou fundador, i Els Montgrins.

Ha donat a conèixer una cinquantena de sardanes: Benvinguda, El padrí de Barcelona, Cap d’estopa, Ofrena a Calonge, Encís guixolenc, La noia és gran, L’oncle Virtut, entre altres.

Suñol i Baulenes, Gregori Maria

2 Respostes

(Barcelona, 7 setembre 1879 – Roma, Itàlia, 26 octubre 1946)

Musicòleg. Format a l’Escolania de Montserrat, on professà com a monjo l’any 1900, amplià els seus coneixements del cant gregorià a Solesmes.

L’any 1931 anà a Milà, on es dedicà a la restauració del cant ambrosià. Fou nomenat president del Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma (1938) i abat de Santa Cecília de Montserrat (1943).

De les seves nombroses obres destaca la Introducció a la paleografia musical gregoriana (1925).

Subirà i Puig, Josep -musicòleg-

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 agost 1882 – Madrid, 7 gener 1980)

Musicòleg. Estudià simultàniament dret a la Universitat de Madrid i composició al Conservatori de Maria Cristina. Publicà molts estudis sobre la música i el teatre líric espanyol antic.

Les seves obres més notables són La tonadilla escénica (1928-30), La ópera en los teatros de Barcelona (1945), Catálogo musical de la Biblioteca Nacional de Madrid (1946-51), en col·laboració amb Higini Anglès, i el catàleg de la Biblioteca Municipal de Madrid (1965).

Realitzà una transcripció de Celos aun del aire matan, òpera de Juan Hidalgo.

Selva i Henry, Blanca

6 Respostes

(Alvèrnia, França, 29 gener 1884 – 3 desembre 1942)

Pianista, pedagoga i musicòloga. De família paterna catalana, estudià al conservatori de París i, amb Vicent d’Indy, a la Schola Cantorum, on fou professora de piano.

S’establí a Barcelona, on visqué des del 1922 fins al 1937, i actuà com a pianista, conferenciant i pedagoga. Fou una gran renovadora de la tècnica pianística.

Publicà, entre altres escrits, L’enseignement musical de la technique du piano (1922-25), Les sonates de Beethoven (1927) i Déodat de Séverac (1930).

Salvat i Ciurana, Ramon

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIX – vers 1900)

Musicòleg i metge. Per motius professionals residí a Berlín i a Viena, on entrà en contacte amb la música de Wagner, de la qual esdevingué un apòstol fervent.

El 1892 publicà Música del presente. Estudio filosófico-musical del wagnerismo i el recull d’articles miscel·lanis Desde Berlín.

Més tard escriví la novel·la Dinamita psíquica (1894) i els estudis filosòfics Fe científica (1895) i Dios y el universo (1896).

Saldoni i Remendo, Baltasar Simó

2 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1807 – Madrid, 3 desembre 1889)

Músic i musicòleg. Estudià a l’Escolania de Montserrat. El 1829 es traslladà a Madrid, on el 1830 fou nomenat professor del nou Conservatori de Música de Madrid.

És autor de l’opereta El triunfo del Amor, de les òperes Ipermestra (1838), Cleonice (1840), Saladino e Clotilde, Boabdil i Guzmán el Bueno, de diverses sarsueles i d’obres religioses, vocals i simfòniques.

Fou membre de la secció de música de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando des de la seva fundació (1873).

Escriví diversos estudis d’història de la música: Reseña histórica de la Escolanía de la Virgen de Montserrat en Cataluña (1856), Diccionario boigráfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles (4 volums, 1868-81).

Roig i Masriera, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 juny 1892 – 17 desembre 1962)

Musicòleg i violinista. Promogué nombroses iniciatives en el món musical. A Barcelona professà cursos de musicologia a diversos centres. També en donà al conservatori de Terrassa. Era catedràtic d’història de la música al Conservatori del Liceu de Barcelona.

És autor de bons assaigs sobre temes musicals, com els titulats La música del Renaixement (1917), Schubertiana (1918), Bach i Haendel (1921), Grieg (1922), Sonates primitives italianes, franceses i alemanyes, Els violinistes italians siscentistes, Cant de tardor, sobre música moderna anglesa (1925), Cançons de trobadors (1926), Les valors de la música contemporània (1928), Remarques sobre la interpretació d’obres clàssiques per a violí (1928) i La polifonia clàssica religiosa, entre d’altres.

Ricart i Matas, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 27 octubre 1893 – 24 agost 1978)

Violoncel·lista i musicòleg. Estudià amb la seva mare, la pianista Carme Matas.

Residí a París des del 1912 fins al 1914 i a partir d’aquest moment començà una brillant carrera de concertista. Residí molt de temps a Londres.

De retorn a Catalunya fou catedràtic de violoncel i de folklore al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El 1945 fou el fundador del Museu Municipal de Música i escriví diferents treballs musicològics.

Revista Musical Catalana

6 Respostes

(Barcelona, gener 1904 – juliol 1936 / 1984 – )

(RMC) Publicació mensual. Òrgan de l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet.

Publicà assaigs, articles de musicologia, noves musicals, crítica i una secció d’informació bibliogràfica i, a partir del 1929, una de discogràfica.

L’any 1984 s’inicià una segona etapa, sota la direcció de Jaume Comellas, i editada pels consorcis del Palau de la Música Catalana i del Gran Teatre del Liceu.

Enllaç web: Revista Musical Catalana