(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar. El seu cognom veritable era Descatllar, que canvià per raons d’heretatge.
Fou element principal a l’alçament d’Osona contra Felip V de Borbó, el 1705. El mateix any fou nomenat alferes amb el grau de sergent major al nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Lluità a l’ofensiva per alliberar Aragó. Destacà a la batalla de Villaviciosa (1710).
(Catalunya, 1681 – després 1755)
Varvassor de Foixà i de Boixadors.
Nom que adoptà Vicenç Domènec de Xetmar i de Copons en succeïr a Bernat de Foixà-Boixadors-Salbà i de Xetmar, el qual morí sense descendència.
El seu fill i successor fou Joan Francesc de Foixà-Boixadors i de Copons (Catalunya, segle XVIII – 1800) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Ignasi de Foixà-Boixadors i de Balay de Marignac (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Baró de Foixà. Fou succeït pel seu fill:
Narcís de Foixà i d’Andreu (Catalunya, segle XVIII – 1843) Militar i baró de Foixà. Fou tinent coronel. El succeí a la baronia el seu fill:
Narcís de Foixa i de Miquel (Catalunya, segle XIX – 1866) Baró de Foixà. Fou tinent coronel i obtingué el títol de comte de Foixà el 1866. Fou succeït pel seu fill:
Enric de Foixà i de Bassols (Catalunya, segle XIX – 1910) Governador civil de Ciudad Real i segon comte de Foixà, Es casà amb la marquesa d’Armendáriz. Llur nét fou Agustí de Foixà i Torroba.
(Catalunya, segle XIV – 1409/14)
Militar. Fill de Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres. Cavaller de l’orde de l’Hospital. Anà a Sicília, on destacà.
Tornat a Catalunya, la defensà de la invasió del comte de Foix. Entrà a la plaça de Barbastre i l’alliberà dels invasors. Retornà a Sicília com a capità d’armes de Martí I el Jove (1398).
Fou conseller reial i de la reina Blanca I de Navarra (1409), nomenat pel testament del rei. Fou també comanador de Montsó i prior de Messina.
(Catalunya, segle XIV – vers 1404)
Cavaller i oficial reial. Fill de Bernat Guillem de Foixà i de Saportella.
Fou partidari del rei Pere III el Cerimoniós en les lluites que aquest tingué amb els nobles. El comte d’Empúries li prengué Albons, que havia obtingut com a dot de la seva muller Catalana.
Havent-li estat restituït Albons gràcies a una treva, Joan I el Caçador el nomenà capità i li donà la vegueria de Girona.
Amb el seu fill Arnau de Foixà i d’Orriols i altres cavallers ocupà Orriols i hi detingué el lloctinent del veguer, però foren perdonats (1393). Més tard fou majordom del rei Martí I l’Humà (1398).
(Catalunya, segle XIV – Savoia, França, segle XV)
Cavaller, dit també Berenguer de Fluvià. Fou conseller, capità i un dels principals valedors del comte Jaume II d’Urgell en la lluita contra Ferran I d’Antequera. Després del compromís de Casp (1412), aconsellà a Jaume d’Urgell la immediata insurrecció.
Fracassà en l’intent d’apoderar-se de Lleida, però derrotà les forces reialistes de Francesc d’Erill i d’Orcau i de Jordi de Caramany prop de Margalef (1413). Restà al costat de Jaume a Balaguer i lluità contra el setge de la ciutat.
Derrotats els urgellistes, s’exilià a França i passà, més tard, al ducat de Savoia, on el duc Amadeu VIII li donà un càrrec oficial. Des d’allí intentà de nou algun altre projecte a favor del d’Urgell.
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
(Barcelona, 7 novembre 1662 – 22 juny 1724)
Cavaller d’Almenara Alta.
Austriacista, fou capità de la Coronela de Barcelona el 1697, durant el setge de la ciutat, i de nou el 1706, en un atac de Felip V de Borbó; a partir del 1713 fou un dels més aferrissats partidaris de resistir a ultrança el setge de Barcelona.
En l’assalt final de l’11 de setembre fou un dels qui portà la bandera de Santa Eulàlia.
Li foren confiscats els béns pels filipistes.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. En 1713-14 era capità del regiment de cavalleria de Sant Jaume, posat a les ordres d’Antoni Desvalls.
Fou un dels principals col·laboradors d’aquest a la dura lluita comarcal contra els borbònics.
Participà a l’important consell de guerra celebrat a Olesa de Montserrat pel maig de 1714.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Serví a l’artilleria catalana durant la guerra de Successió.
Tenia el grau de capità al setge de Barcelona del 1713-14. S’hi distingí molt.
Pel maig de 1714 sobresortí entre els defensors del convent de Caputxins.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Militar. El 1707 era coronel i servia a l’exèrcit borbònic.
Destinat a comandar la guarnició del castell d’Os, el lliurà de bon grat al paisanatge armat que lluitava per la causa austriacista. Carles III li conservà el grau i li confià un regiment de fusellers. Restà al mateix front occidental.
Pel març de 1708 obtingué un bon èxit prenent un comboi enemic amb 800 caps de bestiar, prop de Balaguer.
Pel juny de 1708 es trobava a Falset, reforçant un nucli de tropes angleses, quan 6.000 francesos encerclaren la vila. Davant la gran desproporció numèrica els anglesos es rendiren, però Ferriol es negà a adherir-s’hi i amb 100 dels seus, dels quals moriren 32, trencà molt coratjosament el cercle i se salvà amb els supervivents.
Dades dels Països Catalans 