Arxiu d'etiquetes: militars

Vilaragut i de Romaní, Joan de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – abans 1376)

Fill de Bernat de Vilaragut i de Vilanova, i de Jaumeta de Romaní. Fou capità i regidor de Xàtiva durant la guerra de Castella (1365). Col·laborà en el fracassat assalt a Requena (1369). Després fou ambaixador de Borriol.

En enviudar tingué algunes qüestions per raó del seu pretès matrimoni amb Teresa de Boixadors i de Carròs, neboda d’Isabel. Foren fills seus Carrossa de Vilaragut i Carròs, i:

  • Bernat de Vilaragut i Carròs  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Rebé del seu germà Joan la senyoria d’Albaida. Morí sense descendència; la seva germana Carrossa heretà una part del domini.
  • Joan de Vilaragut i Carròs  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Senyor d’Albaida. Morí sense descendència i la senyoria passa al seu germà Bernat.

Vilaragut i de Boïl, Berenguer de

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – vers 1405)

Fill de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià. Durant la guerra dels Dos Peres prengué part en l’atac a Requena (1369), i jurà la pau d’Almazán (1375). Amb els seus germans Pere i Nicolau i llur parent Antoni, foren caps d’un bàndol contra Ramon de Riu-sec, els Centelles i molts d’altres. Mata d’Armanyac, muller de l’infant Joan, donà una sentència arbitral i els imposà treva (1377).

La pau fou trencada seguidament (1378), i Berenguer i Ramon de Riusec arribaren a un duel personal, que tingué lloc a Barcelona, sense que hi hagués cap vencedor determinat (1379). Entretant, la muller de Berenguer, Alamanda de Boixadors i Carròs, com a hereva de la seva àvia Teresa Ximenis de Borriol, litigava pel castell de Borriol, que Teresa havia venut a d’altres; per això hagué d’hipotecar la baronia de Rebollet i Oliva (1382). Berenguer fou camarlenc de l’infant Martí.

Hereu d’un terç de les baronies d’Albaida i Corbera, tingué plet amb Carrossa de Vilaragut, mentre que, pel fet de no haver signat la treva de Mata, era bandejat pel regne de València (1382). Sembla que també fou un dels processats per Joan I com a addicte a la reina Sibil·la (1387). Després segurament anà a les guerres sicilianes. Corbera fou donada a Carrossa, com també la jurisdicció d’Albaida, redimida a Berenguer (1387). Però el plet continuà encara fins a la mort d’ell.

Deixà una segona muller, Constança d’Aragó, vídua d’Hug de Calverley. Nomenà successors els seus parents Ramon i Berenguer de Vilaragut, els quals litigaren tot seguit per la successió amb Carrossa i la seva família.

Vilallonga i Velasco, Jordi de

1 Resposta

(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1724)

(o Villalonga)  Militar. Tenia el títol de comte de sa Cova. Assolí el grau de tinent general. Fou virrei de Xile i de Perú.

Vilallonga, Joaquim

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1815 – segle XIX)

Pintor. Era militar i es retirà amb el grau de tinent coronel. Des d’aleshores es dedicà a la pintura i a l’estudi de l’art. Féu diversos viatges per Europa.

Destacà com a retratista i pintor de temes religiosos.

Veyan i Aparicio, Lluís

Deixa un comentari

(Quito, Equador, 22 juny 1772 – Tamarit de Llitera, Llitera, 2 novembre 1844)

Militar. Els seus pares eren de Tamarit de Llitera, on ell visqué molts anys. Era capità d’enginyers el 1808, any en què participà a la defensa de Saragossa durant la guerra del Francès. El 1820, essent coronel, seria nomenat cap polític de Saragossa. La seva actuació fou marcadament liberal. Exercí el mateix càrrec a Pamplona, l’any següent.

Fou destituït arran de la reacció absolutista de 1823. Es retirà aleshores a Tamarit, on es dedicà a l’ensenyament privat de matemàtiques. Durant la primera guerra Carlina tornà a l’exèrcit per combatre els insurrectes. Ascendí a brigadier. Fou governador militar de la plaça aragonesa de Daroca.

Verdú i Verdú, Gregori

Deixa un comentari

(Monòver, Vinalopó Mitjà, 27 abril 1818 – Dima, Biscaia, 30 gener 1876)

Militar. Es graduà de tinent d’enginyers militars i participà en la primera guerra Carlina. Fou catedràtic de l’Academia de Ingenieros Militares de Madrid (1843). Amplià estudis a París (1847-51) i fou enviat a estudiar l’exposició de Londres del 1851.

Més tard serví a les Filipines, i després fou ascendit a coronel (1863) i li foren confiades tasques científiques, especialment treballs cartogràfics. Ascendit a general (1873), participà en el setge de Cartagena i lluità contra els carlins a Navarra, on morí en acció de guerra.

El 1854 havia publicat Nuevas minas de guerra (traduït al francès l’any següent).

Vara del Rey i Rubio, Joaquim

Deixa un comentari

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 14 agost 1841 – Santiago de Cuba, Cuba, 1 juliol 1898)

Militar. És distingí a la lluita colonialista per mantenir el domini espanyol sobre Cuba. Morí en combat.

Vallguarnera -llinatge-

2 Respostes

Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.

El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480)  Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:

Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV)  Bisbe de Malta (1495). Era germà de:

Joan de Vallguarnera i de Centelles  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:

Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:

Francesc de Vallguarnera i del Carretto  (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636)  Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:

Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705)  Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:

Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739)  Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:

Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864)  Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.

Valero i Belenguer, Josep

Deixa un comentari

(València, 21 juny 1854 – Melilla, 31 octubre 1893)

Militar i explorador. Fou oficial d’administració militar. Combaté a la tercera guerra Carlina. Més tard lluità a Cuba contra els independentistes (1876-78) i hi romangué fins el 1885.

La Sociedad Geográfica de Madrid li confià una missió d’exploració a Guinea; alhora aprofità la seva estada per a crear-hi factories de la Companyia Transatlàntica; estudià la civilització dels bubes de Fernando Poo i més tard recorregué el Marroc.

El 1893 anà a combatre els insurrectes de Melilla i morí en acció de guerra.

Valcárcel y Pio de Saboya, Antoni de

Deixa un comentari

(Alacant, 15 març 1748 – Aranjuez, Castella, 14 setembre 1808)

Militar i arqueòleg. Comte de Lumiares. Fou un arqueòleg típic del segle XVIII, un dels més destacats del País Valencià, sobretot en el camp de l’epigrafia i de la numismàtica, però, avançant-se al seu temps, valorà les ceràmiques. L’any 1800, fundà un jardí botànic a Mutxamel (Alacantí) que, en estat molt malmès, encara es conserva.

El 1808, arran de la invasió francesa, fou nomenat per la Junta Suprema del Regne de València vocal de la Junta Central de Cadis.

Publicà Medallas de las colonias, municipios y pueblos antiguos de España (1773), Barros saguntinos. Disertación sobre estos monumentos antiguos (1779), Lucentum, hoy ciudad de Alicante (1780) i una Carta crítica (1787) a l’obra geogràfica de Bernat Espinalt i Garcia Atlante español. Pòstumament, el 1854 fou publicat l’important recull Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia. Mantingué correspondència amb Gregori Maians.

El 1799, a la mort de la seva mare, esdevingué marquès de Castelo Rodrigo, príncep Pio di Savoia, duc de Nocera i marquès d’Almonesir.