Arxiu d'etiquetes: militars

Cardona i de Jorba, Guillem de

3 Respostes

(Catalunya, vers 1200 – vers 1270)

Mestre del Temple. Senyor de Maldà, Maldanell i Alcarràs. Fill del vescomte Guillem I de Cardona.

Fou un dels grans protagonistes de les lluites pel comtat d’Urgell durant el regnat de Jaume I de Catalunya, sempre al partit advers als seus parents de Cardona, el seu germà Ramon Folc IV i després el seu nebot Ramon Folc V. El 1228 fou el principal valedor de Guerau IV de Cabrera contra Aurembiaix d’Urgell i el rei.

Comanador de Sardenya i, més tard, vers el 1230, mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença, participà en la conquesta del regne de València (setge de Borriana, 1233) i obtingué per al Temple béns a Llíria i rendes a Dénia.

Intervingué novament en les lluites d’Urgell, ara al costat del monarca i els Montcada contra Àlvar d’Urgell, ajudat pel vescomte Ramon Folc V de Cardona (1259). Abans (1250-53) havia intervingut en diverses comissions d’arbitratge entre el rei i el seu fill Alfons.

Cardona, Ramon II de

3 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1522)

Virrei de Nàpols i comte d’Oliveto. Fill de Ramon de Cardona-Anglesola i d’Isabel de Requesens i Enríquez.

El 1516 fou confirmat al títol i al càrrec expressats, així com a la dignitat de conseller reial i a la capitania de la gent d’armadura pesada que havia manat Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Li era atorgada també la capitania de quatre tri-rems.

El 1519 fou nomenat almirall de Sicília. Tot seguit rebria l’almirallat de totes les forces navals de l’emperador Carles V. Dos anys més tard obtingué permís de vendre el comtat d’Oliveto.

Fou tutor de la seva parenta Maria de Cardona i de Vilamarí, filla de Joan de Cardona i de Ventimiglia, comte d’Avellino. Renuncià a la tutoria en assumir els càrrecs que li foren concedits el 1519.

Cardona, Ramon de -segle XIV-

14 Respostes

(Catalunya, vers 1290 – vers 1340)

Almirall. Senyor de Torà, fill de Ramon-Amat de Cardona i de Pinós i d’una portuguesa.

Casat amb Beatriu d’Aragó, filla natural de Pere II el Gran, era cunyat del rei Jaume II el Just. Representà aquest darrer en l’arbitratge de l’Algarve entre els reis de Castella i Portugal (1312).

Més tard, renyit amb l’infant Alfons, passà al servei del rei de Nàpols Robert d’Anjou (1319). En fou almirall (1320) al cap d’una flota angevino-pontificia que participà al blocatge de Gènova. Fou derrotat per l’almirall genovès Corrado Doria.

Continuà després com a capità general del papa en les lluites contra els gibel·lins al nord d’Itàlia. Fracassà al setge que posà a la ciutat de Milà (1323) i, més tard, fou fet presoner (1324).

Alliberat i reconciliat amb el rei Alfons III el Benigne, nebot seu, fou nomenat governador de Sardenya (1329), on lluità coratjosament contra els atacs dels genovesos. Fou rellevat vers el 1336.

Fou el pare d’Elisenda de Cardona i d’Aragó  (Catalunya, segle XIV) Dama. Fou abadessa de Santa Clara de Coïmbra.

Cardona, Berenguer de -eclesiàstic-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Eclesiàstic. Un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de l’amistançada Flor de Pontiac.

El 1317, essent només sots-diaca, ja tenia la dignitat de canonge de Tarragona. Tot i això, emparat per la mare i els germans, pretengué aleshores la pabordia de Solsona, que un dels germans, Pere, administraria durant cinc anys.

Sense persistir gaire en l’intent se n’anà a Itàlia, devers el 1319, a fer la guerra als enemics del papa secundant el seu parent Ramon de Cardona. Visqué uns deu anys en terres italianes, i fins s’hi casà.

Tornat el 1329, renuncià voluntàriament al canonicat que tenia a Tarragona.

Cardona, Berenguer de -mestre del Temple-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – després 1296)

Mestre del Temple a Catalunya-Aragó.

Secundant les revoltes nobiliàries comandades pel vescomte Ramon Folc V de Cardona, cosí germà seu, es negà a participar en la guerra d’ajut a Castella contra Granada i fou desposseït dels seus feus per Jaume I (1274); el mateix any signà els pactes d’Àger contra l’autoritat reial.

Fou un dels ostatges per a garantir l’entrevista a la Jonquera–Panissars entre Alfons II de Catalunya i Carles II de Nàpols (1290). Fou mitjancer entre Jaume II el Just i el noble Artal d’Alagó (1293).

El 1294 fou nomenat alcaid dels cristians de Tunis.

Renuncià en nom del Temple als drets de l’orde sobre Tortosa i Fraga a canvi de Peníscola, Ares del Maestrat, les Coves de Vinromà i altres heretatges (1294).

Cárdenas y de Portugal, Bernardino de

2 Respostes

(Torrijos, Toledo, Castella, 20 gener 1553 – Palerm, Sicília, Itàlia, 17 desembre 1601)

Lloctinent de Catalunya (1592-96). Marquès d’Elx i senyor de Crevillent.

Durant el seu govern, el bandolerisme assolí un moment crític amb les infiltracions d’hugonots i la revolta de Joan Cadell (1592). Actuà de forma autoritària prescindint sovint de les constitucions.

Per pressió de la duquessa de Cardona, Joana d’Aragó, fou nomenat virrei de Sicília.

Canut i Coll, Josep

Deixa un comentari

(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1845 – Barcelona, segle XX)

Militar. Ingressà a l’exèrcit als 15 anys i fou traslladat a Cuba (1863), on destacà en diverses accions de les dues guerres d’independència (1868-78 i 1895-98).

El 1872 ingressà al cos de la guàrdia civil i arribà al grau de tinent coronel.

Retornat a Catalunya, intervingué amb tacte i moderació en diversos conflictes, com la vaga general de febrer 1902 a Barcelona.

Camps i Feliu, Francesc

Deixa un comentari

(Girona, 1824 – Guanabacoa, Cuba, 1898)

Militar i escriptor. Lluità a Cuba (1868-77).

A causa de dissensions amb Martínez Campos, capità general de Cuba, demanà el retir: es mostrà partidari de la independència de Cuba.

Escriví els poemes La defensa de Holguín (1882) i Españoles e insurrectos (1890).

Calveria, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVIII)

Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.

Durant el setge de Barcelona de 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cavalleria dels cuirassers de Sant Miquel.

Es distingí especialment al combat de la Creu Coberta (6 setembre 1713) i a la guàrdia de la bateria avançada de la Creu de Sant Francesc, per l’abril 1714.

Calders i de Ferran, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Senyor de les baronies de Segur i de Pierola.

Elegit oïdor militar de la generalitat, provocà un conflicte entre els diputats en intentar d’introduir un nombre elevat de parents a la bosses d’insaculació (1622). Fou regent de la tresoreria de l’administració reial (1629-39) i governador del Principat des del 1639.

Per ordre del lloctinent, comte de Santa Coloma, participà en l’incendi punitiu de Santa Coloma de Farners (maig 1640).

Poc temps després, a Girona, perdut el control de la revolta, hagué de fugir (a Blanes), i abandonà el país després del Corpus de Sang.