(Martorell, Baix Llobregat, 9 setembre 1618 – Montserrat, Bages, 27 agost 1680)
Compositor. Monjo de Montserrat (1636), fou mestre de música de l’escolania i mestre de capella.
Escriví música polifònica religiosa i és el representant més destacat de l’escola de Montserrat.
(Martorell, Baix Llobregat, segle XVII – Montserrat, Bages, 1 gener 1688)
Escriptor i monjo de Montserrat.
Escriví, entre altres llibres, tres volums d’addicions a l’obra del seu mestre Jeroni Lloret Sylva Allegoriarum Sacrae Scripturae (1570). Només se n’ha conservat, però, l’Onomatologia Beatae Virginis Mariae, inèdita, en la qual recollí 7.640 epitets donats a la Mare de Déu pels autors eclesiàstics.
(Martorell, Baix Llobregat, 1820 – Barcelona, 1884)
Jurista i escriptor. Fill d’Antoni Buxeres i Rosés.
Assessor del Reial Patrimoni des del 1849, s’especialitzà en qüestions agrícoles, fundà l’Associació Rural de Catalunya i fou un assenyalat defensor del dret foral català (col·laboracions a “El Paladín” (1875), “La Veu de Montserrat” i al “Diario de Barcelona”).
Amic de Josep Coroleu, intentà que la Restauració del 1874 defensés el regionalisme. Fou inspirador del missatge de protesta contra la supressió dels furs del Baís Basc (1876).
Publicà Exposició que adressa a les Corts… en súplica de que es conservi al Principat son dret civil especial (1882) i Apuntes al “Fomento de la Población Rural” por Fermín Caballero (1871).
(Martorell, Baix Llobregat, 13 abril 1818 – Madrid, 1 març 1879)
Enginyer i metge. Ocupà a Barcelona la càtedra d’agricultura, ciència que conreà amb singular competència en diversos escrits i assenyalades realitzacions.
(Barcelona, 11 agost 1882 – Martorell, Baix Llobregat, 13 febrer 1962)
Escriptor i pensador. Nebot, per línia materna, del bisbe Morgades. Des de molt jove estigué en contacte amb els nuclis barcelonins de la intel·lectualitat noucentista. A 21 anys obtingué la flor natural del Jocs Florals de Barcelona per l’únic llibre de poemes publicat durant la seva vida (1904). Aquest llibre anava precedit d’una introducció de Joan Maragall.
La seva curiositat universal féu que tractes de tota mena de temes (filosofia, moral, política, matemàtiques, música, art, ciències) en articles que publicà en nombroses revistes del primer terç del segle XX (“El Papitu” a la seva primera època, revista de la qual fou director el 1912, “Vell i Nou”, “Mediterrània”, “Un Enemic del Poble”, “La Terra”, “La Nova Revista”, “Mirador”, “Arts i Bells Oficis”, etc).
La seva obra de pensament, estructurada, és continguda en les obres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926).
Inventà un corrent filosòfic anomenat successivament hiparxiologia i pantologia, amb els quals intentava posar de manifest l’aportació catalana al pensament universal i, a més, donar una explicació de l’univers que comprengués els conceptes lògics de la nova ciència i els que caracteritzen la religió, és a dir, la totalitat dins una noció empírica de tots els coneixements adquirits per l’home en el seu treball a través dels segles.
Fou secretari, durant un quant temps, de l’agrupació Les Arts i els Artistes, i en arribar a la maduresa, després d’haver passat uns quants anys a l’exili, s’instal·là a Martorell, a la masia coneguda per la Torre de les Hores, on escriví la major part de l’obra fonamental del seu pensament. Tingué una certa popularitat, sobretot pel seu enginy i el seu extens anecdotari.
Cal destacar-ne altres obres: Crítica artística (1921), Medeia (1923), tragèdia, La visió religiosa i artística de Gaudí (1928) i La solució Cambó (1931).
(Martorell, Baix Llobregat, 18 juliol 1941 – Manresa, Bages, 18 novembre 2009)
Escriptor. Llicenciat en ciències econòmiques, visqué una temporada a París, on amplià estudis, col·laborà en grups teatrals i, juntament amb F. Salvaing i J.-P. Dougnac, féu una adaptació del miracle medieval Robert le diable.
Es va donar a conèixer amb alguns llibres de poemes (La doble espera de l’aigua i tu, 1967, premi Salvat-Papasseit 1963) i de narracions (El cavall no és de cartró, 1973; Cinc mil metres papallona, 1973; La dona sense atributs, 1990). El 1966 va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de teatre amb Defensa india de rei, estrenada el 1971, també escriví Meridians i paral·lels (1972, premi Josep Aladern 1970), El collaret d’algues vermelles (1979, premi Ciutat de Granollers 1978 i premi Crítica Serra d’Or 1979), en col·laboració amb Joan Abellan, Un avió damunt els vidres (1981, premi Treball 1981).
Després ha guanyat altres premis, de teatre i de novel·la, ha traduït, adaptat i dirigit diverses obres, així com guions per a la televisió, com ara L’adulteri blanc (1979) i l’estudi Terror i misèria del primer franquisme (1984). Ha exercit també la crítica teatral i fou professor de l’Institut del Teatre.
Dades dels Països Catalans 