(València, 21 octubre 1862 – Madrid, 12 desembre 1945)
Polític i advocat. Fill de Trinitari Ruiz i Capdepón. Membre del partit liberal, fou fiscal del Tribunal Suprem.
Diputat a corts (1888), ocupà el ministeri de Gracia i Justícia i de Governació en el govern Canalejas (febrer 1910-novembre 1912) i, una altra vegada, el de Gràcia i Justícia en el de García Prieto (abril-juny de 1917).
(Oriola, Baix Segura, 20 agost 1836 – Madrid, 13 febrer 1911)
Polític. Membre de la Unió Liberal durant la seva joventut, dirigí successivament els dos òrgans que aquest partit tingué a València, “La Unión” i “El Valenciano”.
Posteriorment, formà part de diversos gabinets, sempre presidits pel cap del partit liberal; fou ministre d’ultramar (1888), governació (1888-90, 1894-95 i 1897-99) i gràcia i justícia (1892-94).
Fou l’impulsor de nombroses reformes, especialment de l’aprovació de la Llei de Sufragi Universal del 1890.
Fou el pare de Trinitari Ruiz i Valarino.
(València, 1882 – 1941)
Escultor i dibuixant. Germà de Robert. Féu el monument a Cabanilles a l’Alameda de València.
Era professor d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. Sobresortí com a imatger.
Fou el pare de Rafael Rúbio i Vèrnia (València, 1923 – Madrid, 1986) Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou director de l’Escola d’Arts i Oficis de Jaén.
(Vila-real, Plana Baixa, 7 febrer 1901 – Madrid, 1979)
Filòsof. Estudià filosofia a Vic i Madrid, on es doctorà i s’establí.
Com a historiador de la filosofia ha estudiat el franciscà català Guillem Rubió, el pensament del qual ha confrontat amb el de Duns Escot. D’altra banda ha esbossat un corrent personal de pensament, en la línia d’una fenomenologia de la vida, oberta per força de les seves mateixes exigències metòdiques al problema del sentit i, per això mateix, als temes de l’absolut i de la supervivència.
Entre altres obres seves cal esmentar El conocimiento de Dios en la filosofía de Guillermo Rubió (1936), La filosofía del siglo XIV a través de Guillermo Rubió (1952), Qué es filosofía (1940), Ser y vida. Análisis fenomenológico de los problemas básicos de la filosofía (1950), El sentido último de la vida (1958), Fenomenología de la acción del hombre (1961) i La realidad de la filosofía (1969).
(Palma de Mallorca, 1835 – Madrid, 1872)
Gravador en acer. Estudià pensionat a Itàlia. Guanyà tercera medalla a l’Exposició Nacional de Madrid (1867) i primera el 1871 amb Un Crist.
El 1872 esdevingué director de la Calcografía Nacional.
(Palma de Mallorca, 7 febrer 1853 – Madrid, 17 juliol 1928)
Polític. Advocat (1873) i notari, s’inicià políticament dins el partit republicà federal. Participà en la reorganització de l’Ateneu Balear (1878) i posà de manifest unes grans aptituds organitzatives amb la celebració de les primeres fires i festes de Palma (1880), la creació de l’Escola Mercantil (1881) -més tard Escola Mallorquina d’Ensenyament- i la formació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat (1882).
Regidor el 1881, aviat s’uní al partit governamental i aconseguí de mantenir-se molts anys dins la diputació, que presidí en 1894-96 i en 1898-1900. Intentà llavors una certa obra de govern, reeixida en casos, com l’establiment del correu diari entre l’illa i la Península o la creació de l’escola de comerç, i fracassada en altres, com en les demandes de concessió de port franc.
Fou diputat a corts en 1901-23 i cap del partit liberal illenc, i s’inserí quasi totalment en l’administració estatal, a Madrid. Fou sotssecretari d’instrucció pública, governador civil de Madrid (1906), conseller (1909) i finalment ministre de gràcia i justícia (1918-19). Es mantingué, d’altra banda, fidel a Romanones fins en 1922-23, que acceptà de col·laborar amb Joan March.
Autor de La cuestión social en Mallorca (1877), llibre que incidí en la polèmica entorn dels xuetes fent costat a Josep Taronjí.
(Castelló de la Plana, 1735 – Madrid, 1796)
Físic i eclesiàstic. Es graduà de doctor a València, on obtingué (1763) la càtedra de filosofia; hi fou el primer a explicar el sistema de Newton. Destacà com a matemàtic i fou canonge a València i Madrid.
Publicà algunes obres de tema religiós i breus estudis científics.
(València, 9 abril 1904 – Madrid, 6 gener 1945)
Escriptor. Estudià filosofia i lletres. A Madrid col·laborà a “ABC”, “Blanco y Negro” i els setmanaris falangistes “Fe” i “Arriba”. Exiliat a Xile (1937), hi fundà el periòdic “Voz de España”, en defensa de la contrarevolució espanyola. Dirigí (1938-41) la revista “Vértice” i obtingué (1944) el premi nacional de literatura.
Com a narrador passà d’uns intents avantguardistes –El ventrilocuo y la muda (1930) i Los medios abrazos (1933)- a tendències més tradicionals –Los vivos y los muertos (1941) i Con el alma aparte (1945)-. Per al teatre escriví En Europa sobra un hombre, La felicidad empieza mañana i altres obres.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 16 febrer 1849 – Madrid, 4 gener 1910)
Arqueòleg. S’inicià en l’arqueologia com a afeccionat. Fou el capdavanter de la descoberta dels grans jaciments púnics d’Eivissa, a l’inici del segle XX. Presidí la Societat Arqueològica Ebusitana, fundada el 1903.
Publicà el primer llibre important sobre l’Eivissa cartaginesa: Los nombres e importancia arqueológica de las Islas Pithyusas (1906).
Fou el pare de Carles Roman i Ferrer.
(València, 9 desembre 1829 – Madrid, 20 desembre 1901)
Economista i polític. El 1848 es graduà d’enginyer de mines i fou professor de l’Escuela de Ingenieros de Madrid, i el 1872 es llicencià en dret. Fou diputat (1869) i senador (1871) per Puerto Rico i fou membre fundador de la Sociedad Abolicionista Española.
Difongué les idees lliurecanvistes a través de la Sociedad Libre de Economía Política, de la qual fou fundador. Col·laborà el 1859 en la fundació de l’Asociación para la Reforma Arancelaria. Participà, com a sotssecretari d’Hisenda, en l’elaboració de la reforma aranzelària del 1869.
Entre les seves obres destaquen: Sobre el concepto de economía política (1885) i Lecciones de economía política (1887-88).
També fou musicògraf; fou un dels primers introductors de les òperes de Mozart a Madrid i donà conferències de tema musical a la Institución de Libre Enseñanza.
Dades dels Països Catalans 