(Torroella de Montgrí / Ullà, Baix Empordà)
Dues coves del massís de Montgrí, properes, que corresponen als dos termes municipals.
Excavades el 1927 per Maties Pallarès i Lluís Pericot, hi foren trobades indústries prehistòriques considerades de tècnica asturiana i d’època mesolítica.
Una revisió posterior dels materials ha fet inclinar a H. de Lumley i Eduard Ripoll a classificar-los com a mosterians.
Assentament lacustre neolític, situat a pocs metres de l’estany de Banyoles, en una zona generalment inundada durant l’hivern; però originalment la riba era més allunyada, a uns 50 m. La seva extensió era d’uns 3.000 m2, que eren ocupats per cases i graners.
El jaciment, datat cap a la meitat o al final del Vè mil·leni aC, és un dels hàbitats lacustres més antics d’Europa.
Ha donat un gran volum d’informació sobre l’economia de l’època, basada en l’agricultura cerealícola (blat dur, ordi vestit i pisana), complementat amb el conreu de lleguminoses (fava i pèsol), i en una ramaderia prou diversificada en la qual dominen els ovicàprids, seguits pels bòvids i els súids.
Necròpoli ibèrica. S’hi han excavat 94 tombes, totes d’incineració i datades del segle III aC o inici de la centúria següent.
Segurament correspon als elements dirigents del poble ibèric dels laietans, i s’ha de relacionar amb la important ciutat ibèrica de la muntanya de Burriac.
Pont d’origen romà damunt el Llobregat. Corresponia a la via Augusta.
En una de les entrades conserva un arc triomfal, semblant al de Berà, però més petit i simple, amb una pilastra d’ordre corinti a cada costat de l’arc, que sosté l’entaulament. Devia haver-hi hagut un altre arc igual a l’altra banda del pont.
L’arc fou refet totalment el 1283, i ha estat reconstruït després de la guerra civil de 1936-39.
Des del 1931 és monument nacional.
Antiga ciutat romana, corresponent a l’actual. Citat per primera vegada per Estrabó.
Probablement era una ciutat dels ilercavons, i adquirí la condició de colònia romana.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Monument funerari dolmènic, un dels dòlmens més coneguts i visitats de Catalunya, gràcies a la bona restauració que en féu Lluís Esteve l’any 1954 i el seu fàcil accés des de la carretera de Romanyà de la Selva, a poca distància del mateix poble.
Es tracta d’una gran galeria, de planta en V, feta de granit, amb la cambra i el corredor una mica diferenciats, que es devia construir vers la meitat del III mil·leni aC.
Les seves dimensions són de 7 m de llarg per 1,5 m d’ample a la cambra i una alçada màxima de 2 m. El túmul és circular, d’uns 10 m de diàmetre, i acaba amb un cromlech de lloses grosses clavades, únic per les seves dimensions a Catalunya.
Antiga quadra (dita també la Vall de Curull), pertanyent, però, a la parròquia de Vidrà, als vessants de la serra de Curull, en un cim de la qual (1.302 m alt) hi ha les ruïnes de l’antic castell de Curull, que n’era el centre.
Aquest castell havia pertangut als comtes de Besalú: els castlans es cognomenaren Curull (segle XII), fou infeudat de primer als Besora i després als Montcada i als Malla, senyors del Vilar (o castell de la Vinyeta, del terme de Curull) i, més tard, marquesos de Cartellà.
El segle XIX formà un municipi amb la Vola.
Barri de la ciutat, a llevant del carrer de Cavallers, antic call medieval, bastit damunt unes adoberies d’època romana (descobertes el 1949), de les quals prengué el nom (la indústria adobera, a la qual es podien dedicar els jueus lleidatans per privilegi reial del 1248, mantingué el seu prestigi fins al segle XVIII). Havia estat emmurallat.
Important al segle XIII, amb l’avalot del 1391 el call sofrí una gran disminució; el 1410 hi restaven només 28 famílies jueves. Després de l’expulsió dels jueus no convertits (1492), la població romangué reduïda a uns 12 focs.
Resta encara un grup de les antigues cases, algunes de les quals descobertes el 1949 en enderrocar el seminari vell, antic col·legi de la Companyia.
Antic coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.
Prop seu s’hi bifurcaven els camins des de Barcelona vers Molins de Rei pel coll Blanc i vers Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana.
El 1344 la ciutat hi construí una creu de terme, la creu de Sant Antoni, que consta ja com a coberta al segle XV, fou refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista.
Al segle XV (i fins el 1715) hom hi instal·là les forques principals de la ciutat (la parròquia del Pi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d’enterrar-los), i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent.
El darrer terç del segle XVIII la carretera de la Creucoberta, esdevingué un dels passeigs preferits dels barcelonins.
El lloc fou fortificat pels napoleònics en 1808-13, i el 1821, durant l’epidèmia de la febre groga, hi fou alçat un campament de barraques (dit de la Constitució).
Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional (1823), el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850.
A l’indret d’aquest coll el 1908 fou urbanitzada la plaça d’Espanya.
Monument megalític, del tipus de sepulcre de corredor.
És el més gran dels coneguts a Catalunya; la llosa de coberta fa 5,75 per 4,15 metres.
Malgrat la seva importància, les troballes arqueològiques han estat molt escasses, perquè fou emprat com a cabana fins a època recent.
Dades dels Països Catalans 