(Barcelona, 1831 – 1834)
Compendi dels coneixements geogràfics de comerç del segle XIX. Redactat per una societat de literats a Barcelona.
Fou publicat en deu volums per l’impressor Josep (II) Torner.
(Catalunya, 1932)
Diccionari normatiu dirigit per Pompeu Fabra.
Aparegut amb el finançament de Francesc Cambó, significà la contribució decisiva al definitiu establiment i fixació formal de la llengua catalana. És la culminació de les tasques i campanyes promogudes al tombant dels segles XIX i XX -campanya de “L’Avenç”, obra del Diccionari d’A.M. Alcover– per a la fixació i depuració del català modern.
Ha tingut caràcter d’autoritat i de diccionari normatiu fins a l’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), del qual no pretengué ésser, ja en el moment de la primera edició, sinó un avançament provisional.
Contínuament reeditat, les reedicions han estat ampliades amb la inclusió de les addicions aprovades per la Secció Filològica de l’IEC.
(Catalunya, 1980 – 1991)
Obra de Joan Coromines. Extens inventari lexicogràfic elaborat amb aportacions d’alguns dels seus deixebles o col·laboradors, com Joseph Gulsoy i Max Cahner.
Concebut com un diccionari crític, etimològic, històric i comparatiu, complementa els reculls lexicals anteriors, sobretot amb l’aportació de nous significats i la discussió d’etimologies dubtoses sostingudes per altres autoritats, tot complementat per la rúbrica personal i les opinions del seu autor.
(Catalunya, 1910)
Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.
Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.
Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.
N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.
(Catalunya, 1993 – 2000)
Recull de personatges i esdeveniments rellevants de l’Església catalana.
És una obra en tres volums dirigida per Ramon Corts, Joan Galtés i Albert Manent, que consideren aquest diccionari com un graó vers una història general de l’Església catalana, projecte nascut al Primer congrés d’Història de l’Església Catalana (1993).
Té més de 400 entrades i hi han col·laborat més de 20 persones. Ofereix dades sobre persones i entitats religioses i també sobre matèries, fets històrics i moviments que s’han produït en el marc de les set diòcesis de la Tarraconense, de la de Barcelona i de la d’Elna-Perpinyà.
Al novembre de 1998 aparegué el primer volum (A-C) i al gener de 2000 el segon (D-O).
La presentació oficial del Diccionari tingué lloc el 22 de gener de 2000 al Palau de la Generalitat de Catalunya, institució que ha finançat l’obra.
(Catalunya, 1982)
Diccionari. Establert a partir dels treballs lexicogràfics de l’“Enciclopèdia Catalana” i repetidament reimprés per aquesta empresa editorial, amb ampliacions i actualitzacions.
Constitueix el més extens repertori de la llengua catalana publicat i fins a l’edició del nou diccionari dit de l’Institut, ha estat la base gairebé indiscutible en la fixació de la llengua moderna, amb aportacions de tots els camps de l’ús de la llengua, la ciència i el coneixement.
(Catalunya, 1932)
Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.
La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.
Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.
(Països Catalans, 1926 – 1962)
Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, antigues i modernes, i amb indicació de les àrees geogràfiques i equivalència de cada mot en castellà.
Promogut per Antoni M. Alcover, que l’inicià amb la Lletra de convit (1901). Aquest formà després una decisiva xarxa de col·laboradors a totes les comarques, els quals aportaren un material abundant, que ell ordenà, destrià i interpretà, juntament amb el seu deixeble Francesc de B. Moll, que s’hi incorporà el 1920, i amb la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner i posteriorment d’Aina Moll i Marquès.
Consta de deu volums, apareguts entre 1926 i 1962, i, a causa del seu vastíssim repertori i de la profusió de camps i matèries que hi són tractats, és considerat un dels millors repertoris de lèxic de les llengües romàniques.
(Catalunya, 1915 – 1934)
Materials lexicogràfics. Aplegats per Marià Aguiló i Fuster que, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, foren publicats en 8 volums per l’Institut d’Estudis Catalans (1915-34).
Obra de consulta i no normativa, és important pel gran nombre d’exemples, trets d’una extensíssima bibliografia.
Bé que sovint resulti incomplet i fragmentari, esdevé imprescindible encara, sobretot per a l’estudi de la llengua antiga.
(Barcelona, 1923 – )
(o Diada de Sant Jordi) Festivitat comercial i cultural.
Instituïda per la Cambra Oficial del Llibre, a iniciativa del seu conseller Vicent Clavel i Andrés, per a commemorar l’aniversari de la mort de Miguel de Cervantes.
En ésser fixada la data el dia 23 d’abril, festivitat de sant Jordi, la diada arrelà ràpidament a la ciutat, i aviat s’estengué arreu del Principat i a d’altres poblacions dels Països Catalans.
Hom organitza parades de llibres al carrer, venuts amb descompte, i també conferències i altres actes culturals.
Dades dels Països Catalans 