(París, França, 1969 – 1977)
Editorial. Fundada per tal de publicar aquelles obres que la censura franquista impedia de publicar a Catalunya.
Fins al 1974 fou dirigida per Josep Benet, de qui es publicà, sense nom d’autor, Catalunya sota el règim franquista (1973).
(Barcelona, 1965 – fi 1968)
(EDIMA) Editorial. Especialitzada en història i política contemporània.
Publicà obres com ara Stalin: una biografia política (1967), Trotski, el profeta armat (1968), ambdues d’Isaak Deutscher; La CIA: El govern invisible, de David Wise, i d’altres llibres sobre Amèrica Llatina i el món àrab.
(Barcelona, 1946 – )
(Editoria y Distribuidora Hispano Americana SA) Empresa editorial. D’ençà de la seva existència ha mantingut un variat catàleg centrat bàsicament en la literatura de qualitat i en l’assaig.
En l’edició en català destaquen el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, els llibres de gramàtica i els d’història.
El 1999 inicià una col·lecció de narrativa històrica en coedició amb Editorial Columna.
(Catalunya, 1902 – 1907)
Obres narratives de Caterina Albert “Víctor Català”. Compreses en els volums Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907).
Amb un estil viu i rigorós i amb una gran minuciositat descriptiva, presenten una visió volgudament parcial de la realitat, l’aspecte més ombrívol de la vida rural, en la qual els personatges són éssers tarats físicament o moralment i on les motivacions constants són el dolor, la misèria i l’egoisme.
Els Drames rurals influïren en gran manera damunt la narrativa del començament del segle XX.
(Catalunya, segle XIV)
Obra anònima (bé que atribuïda a Anselm Turmeda per Marià Aguiló). Consta de 343 octosíl·labs apariats.
Escrita segurament a la segona meitat del segle XIV, relata la discussió del lladre Bernat Desbuc (o des Buc) amb el seu cavall sobre uns determinats aspectes de la vida religiosa del seu temps.
Es tracta d’una obra humorística de diàleg viu i intencionat, sense cap preocupació moralitzadora.
Fou editada, entre d’altres, per Wendelin Förster (1877) i per Lluís Faraudo (1911).
(Tunis, 1417 – 1418)
Obra d’Anselm Turmeda. Escrita en català, segons el model d’un apòleg àrab del segle X.
Amb un to clarament irònic, fins i tot cínic, exposa les raons per les quals l’home és superior als animals, refutades totes per l’ase, llevat de l’encarnació del Fill de Déu.
De gran popularitat en el seu temps, no se’n conserva l’original català, i el text ens ha pervingut per una traducció francesa del 1544.
(Catalunya, 1914 – 1946)
Col·lecció de documents per a la història de l’expedició catalana a l’Orient i dels ducats d’Atenes i de Neopàtria, recollits i anotats per Antoni Rubió i Lluch a partir del 1914.
Comprèn uns 700 documents, del 1301 al 1409, la majoria en llatí o en català.
Aparegué el 1946 entre les edicions de l’Institut d’Estudis Catalans. Jordi Rubió i Balaguer en tingué cura de la publicació a la mort del seu pare.
És una obra bàsica per a l’estudi de la dominació catalana a Grècia.
(Catalunya-Aragó, 1455 – 1478)
Dietari privat. Un dels més antics i més importants escrits en català. El seu autor, que fou nomenat capellà d’Alfons IV de Catalunya el 25 d’octubre de 1435, ha estat identificat amb Melcior Miralles.
L’obra és constituïda per set unitats pràcticament independents l’una de l’altra, llevat de la quarta, que es representa com a continuació de la segona. La primera és una compilació de texts més o menys historiogràfics preexistents, que arriba fins al 1474; la segona, que té poc encara de dietari, arriba fins al 1471; les altres arriben, respectivament, fins al 1478, fins al 1461, fins al 1470, fins al 1476 i fins al 1478, data en que sembla que el dietari fou deixat ja per llest.
L’Institut d’Estudis Catalans n’encomanà l’edició, publicada a despeses de la Fundació Rabell i Cibils, a Josep Sanchis i Sivera i Francesc Martorell i Trabal, el darrer dels quals l’anotà abundantment; hom en tirà nombrosos plecs.
Interrompuda, però, la impressió, Josep Sanchis i Sivera edità la totalitat de l’obra el 1932.
(Catalunya, 1411 – 1713)
Dietari on figuren els esdeveniments de caràcter militar, polític o religiós més importants per al Principat de Catalunya i més significatius de la vida ciutadana de Barcelona o de la generalitat.
L’autor fou, teòricament, l’escrivà major de la diputació del general, bé que sovint en tingué cura un dels ajudants de l’escrivania, com en el cas de Jaume Safont. En algunes ocasions els autors afegiren al text observacions personals i dibuixos al·lusius als fets comentats.
Les anotacions van agrupades per triennis, que comencen el primer d’agost i acaben el 31 de juliol. La sèrie comprèn 109 volums, del 1411 al 1711 (els posteriors foren destruïts a l’època borbònica), i 40 volums de minutes o esborranys amb notes del 1611 al 1713.
Ha estat editat fragmentàriament per Josep Coroleu (1888), que en féu un resum en castellà fins el 1598, i per l’Associació de Bibliòfils (1950), amb transcripció i comentari de Marina Mitjà, que contés la part de Jaume Safont (1454-72).
L’Institut d’Estudis Catalans n’havia començat una edició crítica comentada, però els plecs tirats foren destruïts el 1939.
L’Arxiu de la Corona d’Aragó n’ha emprès una col·lecció completa dins la “Colección de Documentos Inéditos”, de la qual han estat publicats dos volums: el primer fins el 1458 i el segon fins el 1512.
(Barcelona, 28 octubre 1872)
Drama de Frederic Soler “Pitarra”, estrenat al Teatre Romea, amb Francesca Soler en el paper de Paula, la protagonista.
Mostra els efectismes postromàntics aplicats al drama rural autòcton. Constitueix, tot i els greus defectes formals, l’exemple més representatiu de l’intent de Soler de dramatitzar els tipus de la pagesia benestant, que proposa com a model a la burgesia ciutadana.
Dades dels Països Catalans 