(Barcelona, segle XVIII)
Jurista i doctor en teologia.
És autor del Prontuario jurídico para edificar sin agravio del vecino (Barcelona 1782, Lleida 1866 i Girona 1875), Disertatio iuridica celebriones exceptiones complectens regulae quae a iudice audientiam disponit (1778) i Satisfacción a las preguntas del padre de familia deseoso de evitar los pleitos que suelen seguir-se de algunas dudas sobre el heredamiento (1788).
(Martorell, Baix Llobregat, 1820 – Barcelona, 1884)
Jurista i escriptor. Fill d’Antoni Buxeres i Rosés.
Assessor del Reial Patrimoni des del 1849, s’especialitzà en qüestions agrícoles, fundà l’Associació Rural de Catalunya i fou un assenyalat defensor del dret foral català (col·laboracions a “El Paladín” (1875), “La Veu de Montserrat” i al “Diario de Barcelona”).
Amic de Josep Coroleu, intentà que la Restauració del 1874 defensés el regionalisme. Fou inspirador del missatge de protesta contra la supressió dels furs del Baís Basc (1876).
Publicà Exposició que adressa a les Corts… en súplica de que es conservi al Principat son dret civil especial (1882) i Apuntes al “Fomento de la Población Rural” por Fermín Caballero (1871).
(Argentona, Maresme, 1903 – Barcelona, 1966)
Advocat i jurista. Fill d’Antoni Borrell i Soler. Fou professor de dret civil català als Estudis Universitaris Catalans (1946-52), membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1958-66).
Va publicar, entre d’altres Responsabilidades derivadas de culpa extracontractual (1943), Los censos enfitéuticos en Cataluña (1948), La persona humana (1954) i Maspons i Anglasell i el Dret Civil Català (1965).
(Vic ?, Osona, segle X – Catalunya, després 1024)
Jurista, clergue i cal·lígraf. Firmava indistintament Homo bonus i Bonus homo. Actuà a Vic i a Sant Cugat del Vallès vers la fi del segle X. Estigué al servei dels comtes Guifré II Borrell i Ramon Borrell I de Barcelona com a notari.
Els seus coneixements jurídics li permeteren la compilació titulada Liber iudicum popularis, basat gairebé exclusivament en el codi legal visigot, amb un pròleg i apèndixs interessants. Ell mateix la copià i il·luminà en dos notables exemplars, datats a Barcelona el 1010 i el 1011, un d’ells per al monestir de Ripoll, que es perdé al segle XIX, i l’altra es conserva a El Escorial, regalada pel bisbe de Vic Joan Baptista de Cardona a Felip II.
(Mataró, Maresme, 21 desembre 1851 – 1929)
Polític i jurisconsult.
Membre del partit tradicionalista, fou senador per Girona el 1907 i diputat a corts (1910-12 i 1915).
Notari a Madrid (1885), hi fundà el Centre Català l’any 1890, del qual fou president.
Obres principals de caràcter jurídic: Tratado completo de derecho romano (1878), La codificación civil en España (1888), La libertad social y el poder público. Apéndice al Código Civil español, etc.
(Catalunya, segle XIII)
Jurista. Era ardiaca del capítol de Lleida. Amb Arnau Desjardins, bisbe de Tortosa, i Domènec de Terol formà la comissió que, en 1277, féu la redacció definitiva del Llibres deis Costums de Tortosa.
Ramon de Besaú substituí a l’esmentada comissió l’abat de Sant Feliu de Girona, Josep de Bonal, que no pogué exercir les seves funcions.
A més de la seva aportació abans esmentada, redactà, ell tot sol, les explicacions d’aquella obra i també les de la Carta de la Paeria.
Realitzà serveis diplomàtics per compte d’Alfons II el Franc. El 1288, acompanyant Gilabert de Cruïlles, aconseguí a Provença la confirmació d’una treva.
Durant el regnat de Jaume II el Just actuà també com a ambaixador. Ho fou, a Narbona, el 1303.
(Barcelona, 19 març 1795 – 11 novembre 1855)
Magistrat. Fill de Francesc Bertran i Cortada, fabricant barceloní, i germà de Felip. Participà a la guerra del Francès.
Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i fou membre de la de Bones Lletres de Barcelona (1841).
Com a alcalde de Barcelona (1843) gestionà la rendició de la ciutat a les forces del govern del general Espartero. President de l’Audiència (1844) i, des del 1853, rector de la Universitat de Barcelona.
Autor de treballs sobre temes econòmics, preconitzà la creació d’un banc hipotecari (1854).
Fou el pare de Felip Bertran i d’Amat.
(Barcelona, 3 desembre 1835 – 26 juny 1911)
Jurisconsult i historiador. Fill de Josep Bertran i Ros. Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1907).
Diputat a les corts el 1863, sota la restauració milità en el partit liberal conservador de Cànovas i el 1902 ingressà en el senat.
Entre els seus treballs jurídics cal esmentar Memorias sobre expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1889), Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893), i d’altres escrits dirigits a la conservació i defensa del dret català.
(Perpinyà, segle XIV – Barcelona, 1408)
Jurista, conseller auditor, promovedor i després regent de la cancelleria de Joan I el Caçador; el seu veritable nom era Pere Olzina de Berga.
Portà a terme nombroses ambaixades a Avinyó (el 13687, el 1388 i el 1389 -aquest darrer any per negociar el matrimoni de la infanta Violant d’Aragó amb Lluís II d’Anjou-, i el 1393 a fi de demanar subsidis per a l’expedició a Sardenya) i formà part d’altres a la cort de França (1389 i 1393).
En el procés del 1396 contra els antics consellers de Joan I, fou encartat i acusat de suborn, corrupció i rapte, però fou absolt el 1398. Tornà a entrar al servei del rei Martí I l’Humà.
(Barcelona, segle XVII – 7 juny 1640)
Jurista. Fou assessor de les galeres de Catalunya i relator del Consell Suprem d’Aragó.
Favorable a la política de duresa del virrei, fou mort durant el Corpus de Sang i la seva casa fou saquejada i incendiada.
És autor de Discurso breve sobre la celebración de Cortes de los fidelísimos reinos de la Corona de Aragón (1626), que dedicà al comte-duc d’Olivares.
Dades dels Països Catalans 