(Vic, Osona, 1858 – Barcelona, 1911)
Jurista. Es llicencià en dret el 1879. Fou catedràtic de dret canònic a la universitat barcelonina. Sempre tingué fama, entre els seus deixebles, de molt exigent i sever.
Publicà diverses col·laboracions al “Diario de Barcelona” i a la premsa catòlica. És autor d’una remarcable Instituciones de derecho canónico.
Fou un dels delegats per Barcelona a l’Assemblea Catalanista de Manresa (1892).
(Lleida, segle XIII – segle XIV)
Jurisconsult. Ensenyà a la universitat de Lleida.
En 1315 consta el seu caràcter de testimoni en un jurament fet pel rei Jaume II el Just al palau de Barcelona. En 1344 fou representant de la seva ciutat a l’assemblea parlamentària de Barcelona per determinar la sort de Jaume III de Mallorca, desposseït aleshores per Pere III el Cerimoniós.
Per aquesta època era conseller del monarca i li serví especialment d’assessor jurídic a les accions contra Jaume.
Entre els seus escrits destaquen uns comentaris als Usatges.
(Barcelona, 26 febrer 1997 – )
Òrgan tècnic del Consell General del Poder Judicial.
Té per missió essencial coordinar els processos de selecció de jutges i magistrats i assegurar l’execució adequada dels programes de formació inicial destinats als funcionaris en pràctiques i dels programes i accions de formació continuada de jutges i magistrats.
La seva seu, anteriorment a Madrid, fou traslladada a Barcelona.
(Catalunya, abans 975 – després 1009)
Jurista i bisbe auxiliar de Barcelona (vers 1002). Conegut també amb el nom simple de Marc. Potser d’origen foraster, el 975 era escriptor notari i sacerdot.
Actuà d’assessor jurídic dels bisbes Vives i Aeci. Redactà un gran nombre de documents notarials i alguns de caire litigiós, més en consonància amb el títol de jutge, que emprà sempre a partir del 988.
Gaudí de la confiança de les famílies comtals, especialment d’Oliba Cabreta, que el reclamà la vetlla de partir cap a Montecassino (987/988).
Jutge benigne segons un contemporani, contribuí a la formació científica del famós jurista Ponç Bonfill Marc, suposat fill seu sense prou fonament.
(Vilanova de Meià, Noguera, segle XVIII – Catalunya, 1817)
Jurista i erudit. Fou doctor en filosofia i regent de lleis (1791) a la Universitat de Cervera, on intimà amb Ramon Llàtzer de Dou i amb Josep de Vega.
Fou personer de Vilanova de Meià (1765) i, més tard, advocat de l’audiència del Principat i fiscal del tribunal reial de Cervera. Pertanyia a l’Acadèmia de Jurisprudència i a la de Bones Lletres (1787) de Barcelona.
Publicà, entre altres, Discurso sobre el origen, antigüedad y progresos de los pósitos o graneros públicos de los pueblos (1787), Qué autores o documentos existen que puedan conducir para arreglar una gramática catalana, junto con un catálogo de las obras que se han escrito desde el reinado de Jaime el Conquistador (1795) i ¿Cuando tuvieron origen en Cataluña los apellidos y de qué se tomaron?’ (1805).
(Catalunya)
Mal ús. A l’edat mitjana, dret del senyor territorial a percebre la llegítima de l’herència dels pagesos de remença que haguessin mort sense deixar descendència, legítima o no.
Hom no la podia reclamar dels qui havien mort impúbers i, per tant, inhàbils per a la generació; tot i això, alguns senyors l’exigien abusivament.
Era un dels mals usos suprimits el 1486 per la sentència arbitral de Guadalupe, donada per Ferran II de Catalunya.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
(València, 15 juliol 1875 – Barcelona, 20 gener 1963)
Jurista. Fill de Vicent Dualde i Furió.
Fou catedràtic de dret civil a la universitat de Sevilla (1904) i a la de Barcelona (1906-44), i alhora tingué una considerable actuació professional com a advocat.
Milità en el partit reformista de Melquíades Álvarez, fou diputat per Lleida (1923) i s’oposà a la política catalanista. Fou degà (1926-30) del Col·legi d’Advocats de Barcelona i ministre d’instrucció pública en el govern presidit per Lerroux (maig 1935).
Després del 1939 defensà els interessos de Joan March en el plet de la Barcelona Traction.
Publicà, entre altres obres, Una revolución en la lógica del derecho (1932) i La propiedad civilísima (1961).
(Manresa, Bages, segle XIV – després 1374)
Jurista i cavaller. Intervingué, com a assessor jurídic, en el procés de despossessió de Jaume III de Mallorca (1343-44), i després fou assessor del governador del Rosselló i la Cerdanya.
Conseller de Pere III el Cerimoniós, tingué un paper important en les decisions de declarar la guerra a Gènova (1351) i a Castella (1356). Des del 1365 fou conseller de l’infant Joan.
És autor d’unes glosses a les Constitucions de Catalunya.
(les Borges Blanques, Garrigues, 1861 – Madrid, 11 octubre 1928)
Jurisconsult i marquès d’Olivart.
Doctor en dret civil i canònic, fou professor de les facultats de dret de Barcelona i de Madrid i publicà la col·lecció de tractats i altres actes internacionals d’Espanya des del regnat d’Isabel II de Borbó (Madrid, 1892).
És autor, a més, de la Teoría de los interdictos (1885), Manual de Derecho internacional público y privado (1886), La ejecución de las sentencias extranjeras (1888), Tratado y notas de Derecho internacional público (1887-89), Elementos de Derecho internacional público (1906) i Bibliographie du Droit international (1905-06).
Dades dels Països Catalans 