Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions

Dénia, marquesat de

12 Respostes

(País Valencià, segle XV – )

Jurisdicció senyorial concedida per Ferran II el Catòlic el 1484 a Diego Gómez de Sandoval-Rojas y Manrique de Lara (mort el 1502), sisè comte de Dénia i tercer de Castrojeriz. El seu besnét, i quart marquès, Francisco de Sandoval-Rojas y Zúñiga, tercer comte de Lerma, fou lloctinent de València.

Passà als Aragó-Folc de Cardona-Córdoba, als La Cerda i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. La grandesa d’Espanya annexa al títol fou reconeguda el 1520 i subrogada en el ducat de Lerma, quan aquest fou concedit al cinquè marquès i gran privat de Felip III, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja.

Dénia, comtat de

6 Respostes

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Jurisdicció feudal, concedida el 1356 a Alfons I de Gandia, senyor de Dénia. A la mort (1424/25) del seu fill i segon comte, Alfons II de Gandia, passà a la corona.

Alfons IV el Magnànim l’atorgà de nou al seu germà l’infant Joan, rei de Navarra, el qual el cedí (1431) al seu preceptor Diego Gómez de Sandoval y Rojas (mort el 1454), mariscal i adelantado mayor de Castella.

A la mort d’aquest el posseïren en indivís els seus fills Fernando (mort el 1474) i Diego de Sandoval y Rojas; a la mort del segon, el primer en fou l’únic posseïdor, el qual el 1475 en féu donació al seu fill Diego, a favor del qual fou erigit el marquesat de Dénia.

El comtat de Dénia fou el primer comtat del regne de València.

Dénia, bisbat de

2 Respostes

(País Valencià, segle I – segle XII)

Jurisdicció eclesiàstica antiga, amb seu a Dénia, creada potser durant el període romà com a diòcesi de la província Cartaginense; degué continuar durant la dominació bizantina dels segles VI i VII.

No és, però, fins al 636 que apareix el nom del primer bisbe de Dénia conegut, Antoni. El darrer bisbe de Dénia conegut fou Marcià. No és pas clar, però, que el bisbat desaparegués amb la invasió àrab.

El segle XI el rei de Dénia Abü-l-Gays ibn Yüsuf al-Muwaf-faq Mugähid i després el seu fill Alï ibn Mugahid cediren la jurisdicció espiritual dels cristians del bisbat al bisbe Gilabert de Barcelona. Això vol dir que a Dénia s’havia mantingut la tradició d’una diòcesi, que potser encara tenia bisbe, i que havia augmentat la seva jurisdicció fins a les illes Balears.

Després d’aquesta data només es parla del bisbe de Dénia el segle XII com a resident a Toledo, on posseïa béns immobles.

Daia, baronia de

1 Resposta

(País Valencià, segle XVI – )

Jurisdicció senyorial, vinculada el 1566, prèvia facultat reial, per Jaume de Masquefa i la seva muller Aldonça de Rocafull i Requesens, filla del senyor d’Albatera.

Passà als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, als Marimon, marquesos de Cerdanyola, i als Arrúspide.

Cortes de Pallars, baronia de

4 Respostes

(Cortes de Pallars, Vall de Cofrents, segle XIII – )

Jurisdicció senyorial que comprenia el lloc de Cortes i els llogarets de Roaia i Boixet, vinculada el 1232, prèvia facultat reial, pels Pallars.

Passà als Pasqual de la Verònica, als Frígola i als Escrivà.

Conflent, vescomtat del

17 Respostes

(Catalunya Nord, segle VIII – 1659)

Jurisdicció senyorial pirinenca, entre la Cerdanya i el Rosselló, a mig curs de la Tet.

Abans d’ésser ocupat pels musulmans (vers 717) era un pagus visigot. Alliberat de l’Islam per Carlemany (vers 785), els seus titulars foren els mateixos que els de la Cerdanya, és a dir, membres de la família comtal de Carcassona, la qual hom creu originària del Conflent.

Vers el 870 Guifré I el Pilós cedí el govern del comtat al seu germà Miró I el Vell, el qual aconseguí del rei franc el patronat sobre el monestir de Sant Andreu d’Eixalada (fundat el 840), i més tard (878) el traslladà a Sant Miquel de Cuixà.

D’ençà de l’any 878 Miró I fou també comte del Rosselló. A la seva mort (895) el Conflent revertí a Guifre el Pilós, el qual el llegà al seu segon fill, Miró II el Jove, comte de Cerdanya, i d’ençà d’aleshores el Conflent restà unit al mencionat comtat i fou governat per una família vescomtal a la qual pertanyeren els bisbes d’Urgell Sal·la (991-1010) i sant Ermengol (1010-35).

Entre el 1088 i el 1090 el comte Guillem I de Cerdanya fundà Vilafranca de Conflent, població que assolí una gran prosperitat i que fou capital del comtat durant la baixa edat mitjana.

Les vicíssituts polítiques del Conflent foren les mateixes que les de la Cerdanya. El 1117 va passar als comtes de Barcelona; del 1162 al 1181 pertanyé al comte Sanç I de Rosselló-Cerdanya i del 1212 al 1241, al seu fill Nunyó Sanç I. Del 1241 al 1272 tornà a pertànyer a la corona catalano-aragonesa, i del 1272 al 1344 formà part del regne de Mallorca-Rosselló.

Del 1344 al tractat dels Pirineus (1659) fou integrat novament a Catalunya, i en aquesta darrera data va passar als reis de França.

Citó, senyoria de

1 Resposta

(Grècia, segle XIV)

Feu medieval català, centrat sobre l’actual Làmia (Zituni).

Assetjada la fortalesa el 1310 pel duc d’Atenes Gautier de Brienne amb l’ajuda de la Companyia Catalana, el 1319 fou ocupada per Lluís Frederic d’Aragó, comte de Salona (que hi tenia drets com a fill de Marula de Verona) i fou incorporada al comtat de Salona.

Centorbi, comtat de

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XIX)

Jurisdicció feudal concedida el segle XIV sobre la ciutat de Centorbi (anomenada, des del 1863, Centuripe), a Antoni de Montcada i Abbate, comte d’Adernó, els descendents del qual la conservaren fins al 1813.

Castre, baronia de

11 Respostes

(Franja de Ponent, segle XIII – )

Jurisdicció creada el 1250, per Jaume I de Catalunya per al seu fill il·legítim Ferran Sanxis de Castre.

Ocupava un territori al sud del comtat de Ribagorça, limitat pels rius Cinca i Éssera fins a llur confluència; comprenia els termes de Bolturina, Artasona, Castre i Olvena. Les senyories d’Estada i Estadella foren pràcticament agregades a la baronia, que les limitava al sud ja des de l’època de Ferran Sanxis.

Passà successivament, per herència, als Pinós, que adoptaren el cognom Castre-Pinós, als Cervelló, barons de la Llacuna (primera meitat del segle XVII), als Alagó, senyors d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.

Castellnou, vescomtat de

20 Respostes

(Catalunya Nord, 1020 – 1321)

Nom que prengué el vescomtat de Vallespir, a partir del 1020. La seva extensió comprenia el Vallespir (alta i mitjana vall del Tec fins a Morellàs), la regió dels Aspres (Rosselló) i la vall mitjana de la Tet.

En fou capital el castell de Castellnou (esmentat el 994), situat al cor dels Aspres, bressol de la família vescomtal d’aquest nom, els avantpassats de la qual senyorejaven, des del segle X, el castell de Cameles, dins el territori del qual fou erigit, probablement vers el 990, el castell nou.

Els vescomtes de Castellnou, enfortits en llur posició estratègica sobre els primers contraforts orientals del Canigó i a la Xarnera de les possessions septentrionals dels comtes de Besalú, representaren un paper molt important al llarg del període pròpiament feudal i, encara, fins a la supressió del vescomtat (1321), que precedí de mig segle l’extinció de la família mateixa (1373).

Berenguer de Castellnou (segle XIV) vengué totes les seves possessions a Andreu de Fenollet i a Ramon Berenguer I d’Empúries. Extingit el títol vescomtal, els successors dels Fenollet es denominaren senyors o barons de Castellnou, i a la fi del segle XVI el tenien els Llupià, senyors i, més tard, marquesos de Llupià.