Jaciment del Miocè superior, datat en uns 9 milions d’anys. Fou descobert al final dels anys 1920 per R. Arqués i Miquel Crusafont.
Can Llobateres ha posat al descobert una importantíssima fauna de mamífers fòssils, i destaca la troballa de restes de l’esquelet d’un hominoide primitiu del gènere Dryopithecus, així com nombroses restes dentals.
És així mateix l’estratotip de l’estatge Vallesià, definit pel mateix Miquel Crusafont, i que és l’equivalent continental del Tortonià.
(Pinell de Solsonès, Solsonès)
Jaciment rural medieval fortificat, situat damunt d’un turó elevat de caràcter estratègic, des d’on és domina visualment bona part de les planes de la Segarra i l’Urgell fins als Pre-pirineus.
Això explica la continuïtat de l’ocupació des d’època ibèrica (segles V-III aC), passant per l’època romana (segle II aC-segle III dC), fins a l’establiment medieval, que és el més ben conservat i que, de fet, esborra gairebé totalment les evidència de les ocupacions anteriors.
L’assentament medieval, datat entre els segles X i XIV, ocupa una superfície de 0,4 ha i és constituït per una fortificació situada damunt d’un esperó rocós i per una petita vila al peu del turó.
Jaciment iberoromà. Nucli fundat al pla ja en època romana, a mitjan segle II aC.
La seva situació denota una funció primordialment agrícola, però la presència d’un important conjunt de monedes i ceràmiques d’importació d’origen itàlic, i també de nombroses restes de fosa de metall, indica que també desenvolupà funcions de caràcter artesanal i comercial.
Jaciment fossilífer del Cretaci superior, de l’edat del Maastrichtià, els materials sedimentaris del qual són compresos entre els 74 i els 66,5 milions d’anys. Els estudis de paleomagnetisme i bioestratigrafia confirmen una edat propera al límit entre els períodes cretaci i terciari.
Les restes mandibulars d’un primitiu hadrosaure fan pensar que els hadrosaures europeus foren poblacions endèmiques i aïllades de les del nord d’Amèrica i Asia del Cretaci inferior.
Conjunt arqueològic. Després d’anys de treballs d’excavació i recerca arqueològica al jaciment de les Toixoneres, el 1995 s’obrí al públic la ciutadella, poblat de la tribu dels cossetans habitat des del segle VI fins al II aC, que ha estat reconstruït amb finalitats experimentals, didàctiques i recreatives.
Es tracta de la primera experiència de reconstrucció hipotètica i recreació museogràfica d’un jaciment arqueològic que es fa als Països Catalans. Els visitants reben informació sobre el treball dels arqueòlegs i poden resseguir el barri dels artesans, les corts del bestiar, la casa del cabdill, el barri dels guerrers i les muralles de la ciutadella.
Jaciment del Plistocè inferior.
Fou excavat l’any 1997, fruit de la important concentració de material fossolífer aparegut durant els rebaixos de l’ampliació de la Mútua Sanitària d’aquesta localitat.
Un seguit d’esllavissades procedents de l’àrea actual de Matadepera propicià la conservació d’una variada fauna d’un estadi climàtic temperat. Entre aquesta fauna es trobaren animals vinculats a zones humides colindants, com els hipopòtams i els peixos; d’altres més relacionats amb zones boscoses, com els cérvols gegants i les daines; i d’altres més propis d’espais oberts, com el cavall de Stenon, l’elefant i un simi macaco.
Aquesta varietat d’herbívors eren depredats per les hienes de mossell curt, per l’ós i per petits depredadors com el linx, la guineu i el gos.
L’excepcional conservació de les restes vegetals permeté conèixer millor la vegetació de la Terrassa d’ara fa entre 1,8 milions i 800.000 anys.
(el Perelló, Baix Ebre / Rasquera, Ribera d’Ebre)
Contrafort meridional de la serra de Cardó, entre els dos termes, de grans espadats pel vessant septentrional.
Dins el municipi del Perelló hi ha la balma de Cabrafeixet, amb pintures rupestres prehistòriques del grup dels pintors de les serres, descobertes el 1921; damunt una superfície de 10 m de longitud hi ha tres grups de figures amb un caçador amb arc, un home que corre i diversos animals, cabres salvatges i cérvols.
Sepulcre monumental romà, prop de la unió del Llobregat i el Cardener. És un edifici en forma de temple sense pòrtic i es mantingué en bon estat de conservació fins el 1870, que en fou destruïda la part superior.
Té planta quadrada, d’uns 10 m de costat, cobert amb volta. La part de dalt era una cel·la amb cobert de doble vessant. Al cantó oest hi havia un relleu que representava una figura femenina nua, entre dos lleons.
El nom actual sembla una falsa grafia d’Elbreny, derivació probable d’Elderind, propietari dels terrenys al segle X.
Basílica paleocristiana, excavada a la partida del Bovalar, a la riba esquerra del Segre.
És un temple de tres naus, amb baptisteri de piscina quadrada cobert amb cimbori, que és al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
La construcció original és del segle IV i perdurà fins al VIII. Dins el temple hi ha nombrosos enterraments contemporanis de l’època del culte, amb sarcòfags de pedra.
Han estat trobades, al nivell de destrucció, diverses peces litúrgiques de bronze, del segle VII.
Poblat ibèric del terme municipal, situat damunt un turó a 198 m d’alt.
Des dels anys 1930 s’hi han realitzat diferents treballs d’excavació i des del 1979 el Museu Municipal de Badalona hi ha desenvolupat un pla sistemàtic de recerca que n’ha fet un dels jaciments ibèrics més extensament excavats de Catalunya. S’hen coneixen diferents cases i carrers i part de la muralla.
Ocupat des de mitjan segle IV aC, perdurà després de la conquesta romana i fou abandonat progressivament a partir del final del segle II aC.
Ha estat declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 