Poble (1.103 m alt) de l’antic terme de Gausac, al vessant oriental del Montcorbison, damunt la plana de Viella.
L’església parroquial (Sant Andreu) conserva elements romànics. Hi han estat trobades restes romanes.
Prop del poble hi ha el petit veïnat de Sant Per.
Cova, que forma part d’un grup on hom ha trobat jaciments paleolítics.
És la que ha proporcionat els materials més importants de la indústria magdaleniana del nord de Catalunya, en part microlítica.
Sobresurten, al costat de les peces de sílex, els instruments fets d’os i de banya.
Poble (1.153 m alt), situat sobre la serra de Canalda (contrafort meridional de la serra del Port de Comte), a la dreta de la riera de Canalda (que neix als prats de Bacies i s’uneix a la rasa d’Encies, afluent de la ribera Salada).
Domina el poble, a l’oest, l’alta cinglera del puig Sobirà de Canalda (1.943 m alt), dita la roca de Canalda (hi ha hagut tradicionalment habitatges troglodítics), i al nord, la de la serra de Querol, al peu de la qual s’estenen els prats de Canalda, destinats a pastura i al conreu de patates, on hi ha el refugi de Canalda.
L’església (Sant Julià) és del segle XII; la parròquia ja és esmentada el 839. El castell de Canalda pertanyia al vescomtat, després comtat i ducat, de Cardona.
Assentament i necròpoli de l’edat del bronze i primera edat del ferro.
Les excavacions realitzades a partir del 1995 revelaren l’existència de 103 estructures, que corresponen a fons de cabanes i de sitges datables entre l’edat del bronze inicial i la primera edat del ferro.
Les restes indiquen una ocupació intermitent, pròpia d’un règim de vida semisedentari, basat en la ramaderia i l’agricultura d’artiga.
Molt a prop, a la finca de Can Piteu, s’hi documentà una necròpoli d’incineració de l’època del bronze final i primera edat del ferro amb més de 1.200 tombes.
Jaciment del Miocè superior, datat en uns 9 milions d’anys. Fou descobert al final dels anys 1920 per R. Arqués i Miquel Crusafont.
Can Llobateres ha posat al descobert una importantíssima fauna de mamífers fòssils, i destaca la troballa de restes de l’esquelet d’un hominoide primitiu del gènere Dryopithecus, així com nombroses restes dentals.
És així mateix l’estratotip de l’estatge Vallesià, definit pel mateix Miquel Crusafont, i que és l’equivalent continental del Tortonià.
(Pinell de Solsonès, Solsonès)
Jaciment rural medieval fortificat, situat damunt d’un turó elevat de caràcter estratègic, des d’on és domina visualment bona part de les planes de la Segarra i l’Urgell fins als Pre-pirineus.
Això explica la continuïtat de l’ocupació des d’època ibèrica (segles V-III aC), passant per l’època romana (segle II aC-segle III dC), fins a l’establiment medieval, que és el més ben conservat i que, de fet, esborra gairebé totalment les evidència de les ocupacions anteriors.
L’assentament medieval, datat entre els segles X i XIV, ocupa una superfície de 0,4 ha i és constituït per una fortificació situada damunt d’un esperó rocós i per una petita vila al peu del turó.
Jaciment iberoromà. Nucli fundat al pla ja en època romana, a mitjan segle II aC.
La seva situació denota una funció primordialment agrícola, però la presència d’un important conjunt de monedes i ceràmiques d’importació d’origen itàlic, i també de nombroses restes de fosa de metall, indica que també desenvolupà funcions de caràcter artesanal i comercial.
Jaciment fossilífer del Cretaci superior, de l’edat del Maastrichtià, els materials sedimentaris del qual són compresos entre els 74 i els 66,5 milions d’anys. Els estudis de paleomagnetisme i bioestratigrafia confirmen una edat propera al límit entre els períodes cretaci i terciari.
Les restes mandibulars d’un primitiu hadrosaure fan pensar que els hadrosaures europeus foren poblacions endèmiques i aïllades de les del nord d’Amèrica i Asia del Cretaci inferior.
Conjunt arqueològic. Després d’anys de treballs d’excavació i recerca arqueològica al jaciment de les Toixoneres, el 1995 s’obrí al públic la ciutadella, poblat de la tribu dels cossetans habitat des del segle VI fins al II aC, que ha estat reconstruït amb finalitats experimentals, didàctiques i recreatives.
Es tracta de la primera experiència de reconstrucció hipotètica i recreació museogràfica d’un jaciment arqueològic que es fa als Països Catalans. Els visitants reben informació sobre el treball dels arqueòlegs i poden resseguir el barri dels artesans, les corts del bestiar, la casa del cabdill, el barri dels guerrers i les muralles de la ciutadella.
Jaciment del Plistocè inferior.
Fou excavat l’any 1997, fruit de la important concentració de material fossolífer aparegut durant els rebaixos de l’ampliació de la Mútua Sanitària d’aquesta localitat.
Un seguit d’esllavissades procedents de l’àrea actual de Matadepera propicià la conservació d’una variada fauna d’un estadi climàtic temperat. Entre aquesta fauna es trobaren animals vinculats a zones humides colindants, com els hipopòtams i els peixos; d’altres més relacionats amb zones boscoses, com els cérvols gegants i les daines; i d’altres més propis d’espais oberts, com el cavall de Stenon, l’elefant i un simi macaco.
Aquesta varietat d’herbívors eren depredats per les hienes de mossell curt, per l’ós i per petits depredadors com el linx, la guineu i el gos.
L’excepcional conservació de les restes vegetals permeté conèixer millor la vegetació de la Terrassa d’ara fa entre 1,8 milions i 800.000 anys.
