(Palma de Mallorca, 1716 – Itàlia, 1799)
Historiador. Usà el pseudònim de Pròsper Martí. Pertanyia a la Companyia de Jesús.
És autor de les Memòries històriques i geogràfiques d’Eivissa i Formentera.
Desterrat a Itàlia amb el seu orde, hi continuà escrivint. En aquesta segona etapa de la seva vida publicà en italià Storia natural dell’isola d’Ibiza.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Nàpols ?, Itàlia, segle XIV)
Dama. Era la filla petita de Joan de Sicília i de Caríntia, duc d’Atenes i de Randazzo, i de Cesarina Llança, i neta de Frederic III de Sicília.
Visqué a la cort de Nàpols amb la seva mare i la seva germana, Elionor, sota la protecció de la reina Joana I de Nàpols, tia seva.
Devers el 1367 es veié complicada als incidentals projectes matrimonials que afectaven principalment la seva germana, la qual cosa li costà un breu empresonament per ordre de la reina.
Sembla que morí soltera.
(Algaida, Mallorca, 1732 – Gènova, Itàlia, 1806)
Jesuïta. Fou un hebraista excel·lent. Passà a residir a Itàlia arran de l’expulsió de la Companyia per Carles III de Borbó.
Publicà una epístola sobre temes hebraics, traduccions del jueu Filon i les obres Rudimenta linguae grecae i Nomina et acta Episcoporum Barcinonensium.
(Muro de Mallorca, Mallorca, segle XVI – Palerm, Sicília, Itàlia, 1574)
Franciscà. Ingressà a l’orde el 1565. Fou elegit provincial del Regne de Mallorca el 1567.
El 1571 participà en l’expedició de Lepant com a confessor i consultor de Joan d’Àustria.
Escriví un Diario de los sucesos de la armada de la liga mandada por el Serenísimo Señor Don Juan de Austria (que restà inèdit fins al 1847).
(València, 13 abril 1743 – Ferrara, Itàlia, 25 maig 1795)
Poeta en castellà i en italià. Fou alumne del Col·legi de Cordelles a Barcelona i estudià, després, humanitats. El 1759 entrà a la Companyia de Jesús. Arran de l’expulsió, residí a Ferrara, on fou ordenat prevere.
És autor de Valencia, poema en tres cants (1704), i deixà inèdita El espíritu de las bellas artes, en tres volums, que combatia Esteban de Artega, i diverses poesies i traduccions de clàssics.
(País Valencià, vers 1380 – Sardenya ?, Itàlia, 1433)
(dit també Ramon de Riu-sec) Baró de Nules, d’Oliva i de Rebollet. Fill de Gilabert de Centelles i de Riu-sec. De molt jove passà a Sicília al servei de Martí I el Jove, del qual fou camarlenc. Posseí a l’illa el feu de Naso i, després, la castellania de Capo d’Orlando (1409). El 1408 acompanyà el rei en la seva expedició a Sardenya amb tropes a despeses seves.
Fou un dels signants del testament del rei, que li destinà un llegat (1409). Retornà després a València, on, en morir el seu pare (1410), capitanejà el bàndol dels Centelles en els moments decisius de l’interregne.
Partidari de Ferran I d’Antequera, aquest li envià tropes castellanes per fer cara als Vilaragut i al governador de València, Arnau Guillem de Bellera, partidaris de Jaume II d’Urgell, que foren derrotats a Morvedre, batalla que decidí de fet el triomf de la candidatura de Ferran d’Antequera. Fou conseller i mariscal del nou rei en el setge de Balaguer, al cap de les tropes valencianes, i fou premiat per aquest amb diverses donacions i amb 36.000 florins (1412).
El 1415 acompanyà l’infant Joan a Sicília, on el rei Ferran I li concedí nombroses rendes. Retornat a terres catalanes, acompanyà posteriorment el rei Alfons IV el Magnànim en la seva expedició a Itàlia com a capità d’una galera i, després, com a capità general de les tropes.
Virrei de Sardenya (1421-33), obtingué els feus d’Osilo, Monteagudo, Anglona i Metzalogo, i, a més, la baronia de Goceà (1421). Acompanyà el rei en les seves empreses i residí a Sardenya i també als seus dominis del País Valencià.
(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)
Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.
Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.
Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).
En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.
Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.
Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.
Fou el pare de:
Antoni de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV) Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.
Enric de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV) Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Santa Clara, Itàlia, 1341)
Filla de Frederic III de Sicília i d’Elionor d’Anjou. Abraçà l’estat religiós.
Arribà a ser abadessa del monestir de Santa Clara, a Messina, on hi morí en olor de santedat.
(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)
Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).
Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).
Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).
Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:
Joan de Castre-Pinós i de So (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506) Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.
(País Valencià, segle XV – Càller, Sardenya, segle XV)
Noble. El 1473 fou dels qui anaren amb Joan II el Sense Fe a Perpinyà per alliberar aquesta ciutat. Hi passà el setge frustrat que hi posaren poc després els francesos.
Amb el seu germà Lluís compraren (1479) el vescomtat de Sanluri a Enrique Enríquez, oncle del rei. Perot, que ja tenia drets a l’illa el 1471, prengué part en la batalla d’Ures contra el marquès d’Oristany.
Ambdós germans deixaren hereu testamentari del vescomtat llur nebot Pere de Castellví i Boter.
Dades dels Països Catalans 