(Xàtiva, Costera, vers 1435 – Roma, Itàlia, 1504)
Cardenal (1503), amb el títol de Sant Esteve in Monte Celio. Protonotari apostòlic i cambrer secret d’Alexandre VI (1498).
Assistí com a testimoni al casament de Lucrècia Borja amb Giovanni Sforza (1493).
(Castella ?, segle XV – Nàpols, Itàlia, segle XV)
Poeta en castellà de la cort d’Alfons IV de Catalunya a Nàpols.
Diverses poesies seves són a l’anomenat Cancionero de Lope de Stúñiga (publicat el 1872): algunes de dedicades a Lucrèzia d’Alagno, favorita del rei, i una elegia, Por la muerte de Joamot Torres, capitán de los ballesteros del rey, etc.
A Roma ha estat editada (1967) tota la seva obra coneguda.
(Sicília, Itàlia, segle XV – Bicocca, Llombardia, 1522)
Vuitè comte de Collessano, títol que heretà del seu pare Artau de Cardona i de Ventimiglia (1478). Després d’haver militar al servei de Gonzalo Fernández de Córdoba, com a tinent general, fou nomenat per Ferran II el Catòlic estrateg de Messina, gran conestable de Sicília (1497) i gran almirall de Sicília (1506).
El 1511 ajudà el virrei Hug de Montcada i de Cardona a reprimir la revolta de Palerm, però a la mort del rei (1516) esdevingué el cap de la revolta contra el virrei. Al parlament del 1516 fou elegit pels habitants de Catània com a llur representant.
Carles I el cridà a la cort, fet que donà lloc a noves revoltes a Sicília, puix que corregué la veu que havia estat mort. Tornà a Sicília a precs dels sicilians. Mori a la batalla de Bicocca, prop de Milà, en la guerra entre Carles I i Francesc I de França.
El seu fill Artau de Cardona i de Gonzaga fou confirmat, a la seva mort, en els càrrecs d’almirall i de conestable.
(l’Alguer, Sardenya, 31 març 1914 – Càller, Sardenya, 28 desembre 1983)
Poeta. Germà d’Antoni. Guanyador de diversos premis literaris. Col·laborà, en català i en italià, a “La Nova Sardegna”, de Sàsser.
Es donà a conèixer als Jocs Florals de l’Alguer (1961) amb el poema Les oracions. És autor, entre d’altres, del llibre de poemes Flors del camp (1969).
(Illes Balears, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, després 1327)
Cavaller. Conseller de l’infant Ferran de Mallorca, que acompanyà en la conquesta de Morea (1315).
Muntaner, entre altres, censurà la seva conducta en la batalla de la Manolada, on morí l’infant (1316).
Sembla que participà en la conquesta de Sardenya (1323-24), on residia encara el 1327.
(Palma de Mallorca, 19 juny 1740 – Roma, Itàlia, 28 abril 1829)
Jesuïta i polígraf. Era de família procedent d’Extremadura. Visqué uns anys exiliat a Itàlia, arran de l’expulsió de l’orde.
S’establí a Roma, on publicà un catàleg d’incunables hispànics (De prima typographiae hispanicae aetate specimen, 1793) i estudis, en alguns dels quals ocultà el seu nom veritable. Els més remarcables són Observazioni sulla Patria del Pittore Giuseppi di Ribera detto lo Spagnoletto (Roma, 1796), Bibliotheca scriptorum Societatis Jesu Supplementa (1814-16) i Observaciones americanas y Suplemento crítico a la historia de Méjico, que restà inèdita per l’oposició que hi féu la censura espanyola.
(València, 1472 – Roma, Itàlia, 4 octubre 1511)
Cardenal. Germà de Joan, també cardenal, el qual succeí en l’arquebisbat de València (1500-11) i com a cardenal (1500). Havia estat membre de l’orde militar de Sant Joan i abat comendatari del monestir cistercenc de Valldigna.
Entrà a Roma el 1501. Davant la reacció antiborgiana de Juli II, es retirà a Nàpols, ja dominada per Ferran II el Catòlic.
(València, 1470 – Fossombrone, Itàlia, 17 gener 1500)
Cardenal (1496). Fill de Jofré de Borja-Llançol de Romaní i germà del cardenal Pere Lluís. Es considerat el Borja de la cort d’Alexandre VI amb més qualitats polítiques. Protonotari apostòlic, fou bisbe electe de Melfi (1494-98) i arquebisbe de Càpua (1496-98) i de València (1498-1500).
A Perusa, de primer com a governador i després com a legat pontifici, donà proves de les seves altes condicions de governant. El 1497 acompanyà el papa a Òstia per tractar amb el futu Juli II, addicte a Carles VIII de França.
Nomenat legat de Bolonya el 1499, morí quan es dirigia a Forli a felicitar Cèsar de Borja per la conquesta d’aquella ciutat.
(País Valencià, segle XV – Sassuolo, Itàlia, 4 maig 1521)
Filla de Joana de Montcada i de Jofre de Borja-Llançol de Romaní, baró de Vilallonga (nebot, per part de mare, d’Alexandre VI). Àngela fou promesa el 1500 al futur duc d’Urbino, Francesco della Rovere (nebot del futur papa Juli II), però el matrimoni no s’arribà a celebrar.
Passà a Ferrara com a dama de Lucrècia Borja, i són ben coneguts els violents i tràgics amors que sentiren per ella els dos cunyats de Lucrècia, Hipòlit i Juli d’Este.
El 1506 Àngela es casà amb Alessandro Pio di Savoia, senyor de Sassuolo.
(País Valencià, vers 1446 – Roma, Itàlia, 1 agost 1503)
Cardenal, anomenat el Major, fill de Galceran de Borja i de Tecla Navarro d’Alpicat, senyors de la baronia de Quartell. Fou protonotari apostòlic després de la mort de Calixt III, i més tard arquebisbe de Mont-reale de Sicília (1483), quan tenia només els ordes menors.
Fou el primer i únic cardenal creat per Alexandre VI al primer consistori del seu pontificat (1492). El 1494 coronà el rei de Nàpols, Alfons II de Nàpols, com a legat a latere, i fou tramès a Bracciano per pactar amb Carles VIII de França el seu pas per Roma, camí del regne de Nàpols. El 1495 acompanyà el papa a Orvieto.
Dades dels Països Catalans 