(Sabadell, Vallès Occidental, 5 setembre 1879 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 20 gener 1964)
Doctor en farmàcia. El 1908 instal·là a Caldes de Montbui un laboratori d’anàlisis químiques.
Fou un dels primers preparadors de iogurt als Països Catalans.
El 1930 fundà l’Associació de Cultura de Caldes, que presidí, i impulsà la creació de diverses entitats musicals d’aquesta vila.
(Figueres, Alt Empordà, 1754 – a 1829)
Fabricant d’indianes. Fundà a Barcelona la indústria d’indianes Llorenç Clarós i companyia, que li proporcionà una considerable fortuna. El 1793 i el 1794 contribuí a la guerra contra la República Francesa amb importants donatius pecuniaris. El 1806 figurava en la matrícula de comerciants de la Junta de Comerç de Barcelona.
Es féu construir un palau a la riera de Sant Joan, contigu a la fàbrica i amb sales decorades pel Vigatà, desaparegut amb la reforma de Barcelona el 1909.
Fou el pare de Marianna Clarós, la qual es casà amb el també fabricant d’indianes Domènec Serra i Armadà, el qual continuà la indústria del seu sogre. .
(Ripoll ?, Ripollès, segle XVIII – Barcelona ?, segle XIX)
Fabricant d’indianes. Havia pertangut al col·legi d’adroguers de Barcelona.
Des del 1768 ocupà la fàbrica i el prat que foren de Melcior de Guàrdia al carrer de Trentaclaus de Barcelona. El 1772 fou un dels fabricants que constituïren la Companyia de Filats de Cotó; en aquesta data posseïa 30 telers.
Les seves nòmines de personal han permès de conèixer el nom de molts dibuixants i gravadors que treballaren per a ell.
En el prat de la seva fàbrica tingué lloc el primer aixecament, a Barcelona (1784), d’un globus aerostàtic.
(Catalunya, 1985 – 2010)
(CIDEM) Institució. Dependent del departament d’indústria i energia, que té la finalitat d’impulsar el desenvolupament industrial de Catalunya i posar a l’abast de les empreses la informació i els mitjans necessaris per a elevar-ne els nivells tecnològics i llur competitivitat.
Creat per la Generalitat, la tasca consisteix en la creació de bases de dades pròpies i en la connexió i l’accés a les bases de dades nacionals i internacionals, especialment amb les de la Comunitat Europea. Té oficines permanents a Brussel·les, Nova York, Tòquio, etc.
Cal destacar també la participació en operacions de capital-risc i de noves societats d’aquesta naturalesa. En aquesta línia, i com a materialització d’aquesta prerrogativa, el 1986 fou constituïda la Societat Catalana de Capital Risc, que el 1992 era en procés de fusió amb Iniciatives Municipals Empresarials.
L’any 2010 fou integrat a l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ).
(Barcelona, segle XVIII – 1788)
Teixidor de vels. Fundador de la companyia Isidre Català i Cia. Fou l’introductor del sistema de pintatge o estampació de les sedes amb colors permanents, a la xinesa.
A partir del 1749 hom li concedí exempció de diversos drets, i el 1768 la seva fàbrica obtingué el títol de reial. El 1769 la Junta de Comerç li concedí una pensió vitalícia perquè ensenyés les seves tècniques (edificà una fàbrica al carrer de Montcada) i l’anomena veedor de les fàbriques d’indianes.
El 1785 s’oposà al privilegi atorgat a la Compañía de Filipinas per a introduir a Espanya i importar a Amèrica teixits de seda de l’Àsia, perquè considerava que això portaria la decadència de les fàbriques catalanes.
A la seva mort continuà l’empresa el seu fill Josep Català i Pujol (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Industrial.
(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 21 febrer 1904 – Barcelona, 3 novembre 1990)
Industrial i advocat. Fundador de l’empresa d’indústries alimentàries Gallina Blanca i de Gallina Blanca Purina SA (per a la producció de pinsos compostos i de productes de farmàcia veterinària).
Creà, el 1973, la Fundació Carulla-Font, (des del 1978 Fundació Jaume I), i el Casal de l’Espluga de Francolí (1963).
L’any 1983 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
(Sarrià, Barcelona, segle XVII – Barcelona, 1746)
Corredor d’orella i fabricant d’indianes. Continuador, amb Esteve Canals i Guerau -amb qui s’associà vers el 1739- de la primera fàbrica d’indianes, la més important de l’època, creada a Barcelona el 1738.
Féu progressar la fabricació d’indianes gràcies a les seves bones relacions amb els comerciants maltesos proveïdors del cotó de Llevant, els interessos dels quals representà a Barcelona des del 1743.
En morir, la seva vídua Magdalena Ferrussola continuà l’empresa amb Esteve Canals, i el 1758 s’establí pel seu compte amb el seu fill Jaume Canet i Ferrussola.
(Barcelona, 1730 – Madrid, 1786)
Fabricant d’indianes i químic. Era fill i successor d’Esteve Canals. L’any 1760 anà a Madrid comissionat pels fabricants d’indianes de Barcelona.
Fruit dels seus estudis sobre tints, redactà un informe favorable sobre la roja espanyola i fou nomenat director i inspector general de tints (1764), i creà a Madrid una companyia per al conreu i comerç de la roja, que s’estengué especialment per Castella la Vella-Lleó (especialment Valladolid i Mojados) i també per Andalusia i Catalunya.
En demostrar-se la seva qualitat, s’inicià l’exportació a França, Anglaterra i Holanda, que prengué un gran impuls fins als primers anys del segle XIX.
Fou un dels fundadors de la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona (1772). El 1778 sol·licità i obtingué el títol de baró de Vall-Roja. Era membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Deixà nombroses memòries i estudis, entre els quals Recopilació de las reglas principals sobre lo cultiu i preparació de la planta anomenada roja o granza (1766), i Informe sobre la cochinilla.
(Riells, Selva, segle XVII – Barcelona, 1756)
Botiguer de draps i fabricant. El 1709 fou sancionat pel fet de vendre teixits deficientment tenyits.
Vers el 1738, associat amb Antoni Serra (Antoni Serra i Companyia), instal·là prop del portal Nou una manufactura d’indianes que fou probablement la primera de la Península Ibèrica.
Mort el seu soci, s’uní al seu parent Bonaventura Canet. La societat disposava el 1941 d’una dotzena de telers i fou autoritzada a importar cotó de Malta pagant la meitat dels drets, i a emprar el títol de fàbrica reial. En la fabricació d’indianes utilitzà tècnics i artistes, algun dels quals era estranger.
El 1746 l’ajuntament li concedí l’ús d’un terreny proper al rec Comtal, a l’indret anomenat la Granota.
El seu fill i successor fou Joan Pau Canals i Martí.
(Barcelona, 1714 – 1768)
Mestre veler i fabricant d’indianes.
Fou un dels primers industrials catalans que filà el cotó en la seva fàbrica, amb caràcter clarament competitiu respecte al que venia important-se fins aleshores de Malta.
Demanà exempció de franquícia per a la importació de cotó en floca d’Amèrica, i sol·licità de la Junta de Comerç dues naus per importar cotó de Veracruz, projecte que fou aprovat el 1768.
La seva iniciativa donà nou impuls a la indústria cotonera catalana.
El seu nebot i hereu fou Joan Canaleta i Font.
Dades dels Països Catalans 