(Inca, Mallorca, segle XVI – Madrid, 30 abril 1615)
Escriptor. Es doctorà en dret civil i canònic a Itàlia i hi actuà com a jutge i assessor reial. El 1604 tornà a Mallorca i, influït per Alfons Rodríguez, ingressà a la cartoixa de Valldemossa, d’on fou prior (1611-13).
Escriví diverses obres espirituals en castellà, entre les quals es destaca la Vida, muerte y milagros de la bendita virgen sor Catherina Thomasa (1617).
(Inca, Mallorca, 17 juliol 1881 – Palma de Mallorca, 15 gener 1963)
Músic. Estudià a Madrid i a París.
És autor de Danses romaneses, per a piano i orquestra, Simfonia, per a violí i orquestra, i Sonata, per a violoncel.
(Inca, Mallorca, 1535 – Palma de Mallorca, 1620)
Frare franciscà observant, teòleg i predicador. Entrà al convent de Jesús de Palma de Mallorca (1553), d’on fou enviat al col·legi de Santa Maria del Pi (Gandia). S’ordenà de sacerdot a València, on inicià la seva tasca de predicador.
De tornada a Mallorca, fou professor de filosofia, teologia, sagrada escriptura i d’hebreu. Fou tres triennis provincial de l’orde (1578-81, 1591-93 i 1604-06).
Fou proposat per a diversos càrrecs, entre els quals per a bisbe de Mallorca, però renuncià sempre per humilitat. Fou molt famós com a predicador i se li atribuí el do de profecia. S’instà el seu procés de beatificació.
Deixà obres manuscrites de sagrada escriptura i teologia, dos volums de sermons i una regla per a les penedides de Mallorca.
Antoni Fluixà (Illes Balears, segle XIX – Inca, Mallorca, segle XIX) Sabater. El 1870 reuní els artesans més anomenats de Mallorca i formà amb ells la primera fàbrica de sabates de l’illa.
Guillem Fluixà (Palma de Mallorca, segle XVII – 1743) Eclesiàstic. Era canonge penitencier de la seu mallorquina. Destacà entre els partidaris de Carles d’Àustria. A la victòria dels borbònics, en 1715, fou desterrat. No pogué tornar a l’illa fins al 1723.
Pau Fluixà (Illes Balears, segle XVI – Palma de Mallorca, 1604) Religiós dominicà. Fou prior del convent d’Eivissa. Excel·lí com a predicador. Deixà alguns escrits.
(Inca, Mallorca, 11 desembre 1917 – 17 gener 1998)
Prehistoriador. Ha treballat a Mallorca, sobretot a la rodalia de Sóller.
Ha publicat treballs sobre les ceràmiques incises, els problemes del ritu dels enterraments amb calç i les construccions talaiòtiques.
(Inca, Mallorca, 1866 – 1953)
Publicista, poeta i impressor. Fundà el Círculo de Obreros Católicos (1900).
Dedicà especial atenció a les publicacions en català i creà diversos setmanaris (“Ca Nostra”, 1907-29; “La Veu d’Inca”, 1915-19).
Els seus llibres de versos, A flors de roella (1922), A la Mare de Déu de Lluc (1936), expressen els aires populars, la seva fe religiosa i la influència del paisatge.
(Inca, Mallorca, segle XIII – Illes Balears, 1320)
Urbanista. A partir del 1300 dugué a terme, per encàrrec de Jaume II de Mallorca, juntament amb Pere Esturç i, des del 1304, amb Bernat Bertran, la creació i reorganització d’onze viles de l’illa de Mallorca, entre les quals Felanitx i Llucmajor, determinant amb una gran precisió les reformes a fer, si existia ja un nucli de població, i la disposició dels nuclis nous.
Estudià també les fonts de l’illa, sobre les quals escriví (1307) l’obra Aquarum forensium.
(Inca, Mallorca, 1525 – Palma de Mallorca, 1587)
Jesuïta. Fou provincial de l’orde a Sardenya.
Assolí gran fama com a predicador.
(Inca, Mallorca, 1893 – Palma de Mallorca, 1978)
Escriptor. Canonge-arxipreste de la seu mallorquina. Participà als Jocs Florals.
És autor del poema In hoc signo vinces (1913), del drama La trobada de la Mare de Déu de Pollença i d’Edificant la ciutat. I. Amor (1935).
En prosa escriví, entre altres, un Himnario litúrgico (1944), així com l’anotació al Blanquerna en l’edició d’“Els Nostres Clàssics” (1954).
Pere Andreu (Illes Balears, segle XVII, Nàpols, Itàlia, segle XVIII) Militar. Partidari de l’arxiduc Carles III, fou tinent coronel durant la guerra de Successió i hagué d’exiliar-se a Nàpols, on fou nomenat comte d’Andreu per l’emperador Carles.
Pere Andreu (Palma de Mallorca, 1802 – Inca, Mallorca, 1844) Advocat i pedagog. Alhora que estudiava lleis, fou professor de castellà a la càtedra creada per la diputació i així escriví una Gramática castellana (1823). Més important, però, fou la seva participació activa en la comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País -a la qual havia ingressat el 1834- que promogué la substitució de la desapareguda Universitat Literària per la creació, el 1835, de l’Institut Balear.
Dades dels Països Catalans 