(Igualada, Anoia, 29 juny 1547 – Torres de León, Castella, novembre 1614)
Comte de Vilallonga i polític. Fill d’una família noble, sota la protecció del duc de Lerma pujà ràpidament al poder.
Acompanyà Felip III a València (1599) i fou secretari de les Corts de Barcelona el 1599, i de les de Saragossa, fou nomenat (1600) secretari d’estat per al Consell d’Itàlia.
Acusat de malversació de fons, fou denunciat i processat (1607).
(Igualada, Anoia, 9 agost 1778 – 18 març 1855)
Guerriller. Propietari de terres, fou el primer a organitzar una partida contra les tropes de Napoleó a la guerra del Francès.
Juntament amb el manresà Maurici Carrió dirigí els sometents que venceren les tropes franceses als combats del Bruc (juny 1808). Des de llavors lluità en diverses accions i fou batlle d’Igualada.
Posteriorment, el 1814, entrà a l’exèrcit regular com a coronel d’infanteria.
Des del 1902 figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de Barcelona.
(Igualada, Anoia, 10 març 1886 – Òdena, Anoia, 18 agost 1936)
Escriptor i eclesiàstic. Traduí la Imitació de Crist, de Kempis, i diverses obres d’escriptors catòlics moderns.
Escriví, en col·laboració amb mossèn Fitó, el llibre Dijous i Divendres Sants (1917).
Fou assassinat per un grup de milicians al començament de la guerra civil.
(Igualada, Anoia, 23 juliol 1844 – Madrid, 9 desembre 1908)
Religiós agustí. El 1864 professà a Valladolid i el 1868 passà a les Filipines; el 1875 fou nomenat predicador general, i el 1885, definidor de l’orde.
Erigí col·legis i asils, que confià a la congregació d’agustines missioneres, fundada per ell. Fou provincial de l’orde a Espanya, i fundà els tallers de Santa Rita a Madrid.
El 1908 escriví a favor de la Solidaritat Catalana.
(Igualada, Anoia, 12 octubre 1811 – 28 octubre 1900)
Eclesiàstic. Fou declarat fill il·lustre de Igualada per les seves virtuts i les seves incansables activitats benèfiques.
Destacà també com a divulgador de les doctrines homeopàtiques.
Visqué un temps a Cuba, on era confessor de sant Antoni Maria Claret.
(Igualada, Anoia, segle XX – París, França, 1978)
Anarco-sindicalista. Dirigent de la CNT d’Igualada, dirigí, a l’exili, diferents revistes, entre les quals “Umbral” (París 1962-70).
Autor dels llibres de memòries Vida sindicalista (1957) i De l’Anoia al Sena sense presa (1966) i, amb el pseudònim de Joan del Pi, d’Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947).
(Igualada, Anoia, 1914 – Montserrat, Bages, 12 març 2008)
Biblista i historiador. Monjo de Montserrat, estudià teologia a Friburg i a Salamanca i s’especialitzà a Jerusalem.
Ha escrit les biografies de l’abat Antoni Maria Marcet (1951), de Bonaventura Ubach (1962) i de Pere Tarrés (1973), i una monografia (El Sant Crist d’Igualada, 1965). També ha escrit la guia Pelegrins de la Paraula a Terra Santa (1982).
(Igualada, Anoia, 13 març 1951 – 5 gener 2022)
Polític i escriptor. Llicenciat en dret, ha tingut diversos càrrecs públics, entre els quals regidor municipal, president de la Diputació Provincial de Barcelona, que traslladà del palau de la Generalitat de Catalunya a un nou estatge i on impulsà una gran transformació, i vice-president de Parlament de Catalunya.
Assagista i narrador, ha publicat Pels camins de la història d’Igualada, Materials d’obra, El cor de l’espiral i Capsa de records.
(Igualada, Anoia, 1817 – Barcelona, 1872)
Metge. Fou catedràtic de les facultats de València (1848), Granada (1850) i Barcelona (1862).
Publicà un Tratado de terapéutica general (1862) i uns Prolegómenos clínicos de clínica médica, editats pòstumament (1874).
(Igualada, Anoia, 8 setembre 1915 – Barcelona, 10 gener 1965)
Poeta en castellà. Escolapi.
És autor de Mi soledad sonora (1941), Navidad (1943), Arpa en éxtasis (1945), Tan herida de adioses (1961).
Ha conreat, esporàdicament, poesia en català.
Dades dels Països Catalans 