(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Frare hospitaler. Fou castellà d’Amposta, fortalesa pertanyent a l’orde, en 1522-24.
Residí alguns temps a Rodes, gran reducte dels santjoanistes. A la seva casa en aquella illa posà la divisa Tot per lo millor, que s’ha conservat.
(Granyena de Segarra, Segarra)
Santuari on és venerada la imatge de la Mare de Déu del Camí, situat mig km al nord del poble.
Hom hi celebra, el dijous següent del 8 de setembre, l’anomenada festa del Capítol.
Pertanyia a l’orde de l’Hospital.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
(Catalunya, segle XIII – 1374)
Antiga comanda de l’Hospital. Tenia com a centre l’hospital de Sant Joan de Berga.
La casa hospitalera de Berga és documentada ja al començament del segle XIII dependent de la comanda de Costoja. A partir del 1233 apareix ja organitzada com a comanda, però el comanador de Berga era el mateix de Costoja.
El 1374 la casa i la seva església foren adquirides per la vila (cedides el 1378 a la comunitat cistercenca de Montbenet).
(Barberà de la Conca, Conca de Barberà)
Comanda dels templers, una de les més antigues i importants de l’orde a Catalunya. El lloc i el castell de Barberà fou cedit a l’orde els anys 1132 i 1135 per donacions del comte Ermengol VI d’Urgell, que ratificà Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1143.
Al començament del segle XIII els seus religiosos endegaren la casa de Vallfogona, que aviat (1240) s’independitzà de Barberà.
Extingits els templers (la comanda de Barberà es distingí per la resistència oposada al decret d’extinció de l’orde), la comanda passà al gran priorat de Catalunya de l’orde de Sant Joan, creat el 1319; en aquests temps era, de molt, la casa més rica de l’orde a Catalunya.
Els seus religiosos es refongueren amb els de l’Espluga de Francolí al començament del segle XV, però restaren alguns religiosos a Barberà; el 1664 s’hi reuní un capítol provincial de l’orde.
Fou propietat dels hospitalers fins al començament del segle XIX.
(Àger, Noguera / Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà)
Depressió (1.497 m alt) de la serra del Montsec d’Ares, per on passa l’antic camí i la carrerada de Balaguer a l’Alta Ribagorça.
Al vessant meridional, prop del coll (dins el terme d’Àger), hi havia, els segles XII i XIII, un hospital a càrrec de religiosos hospitalers dit hospital d’Ares (o de Sant Joan de Jerusalem).
(Catalunya, 1317)
Nom de l’antiga batllia de Miravet, pertanyent als templers, quan els béns d’aquest orde passaren a dependre dels hospitalers (1317) i aquesta batllia esdevingué “cambra” o dotació especial del castell d’Amposta (els dominis del qual a la corona catalano-aragonesa foren també designats amb aquest nom).
El nom de Castellania ha persistit, al costat del de Terra Alta, com a nom de la comarca de Gandesa.
(Catalunya, segle XIII)
Frare hospitaler. Possiblement es tracta de l’homònim que, en 1244, rebé del rei Jaume I el Conqueridor algunes donacions petites al regne de València, com a recompensa probable d’un bon servei militar. Fou castellà de la fortalesa d’Amposta, pertanyent al seu orde, i també mestre d’aquest.
En 1273 s’enemistà amb l’infant Pere, el futur Pere II el Gran, el qual el detingué i empresonà. Aquesta circumstància agreuja les relacions tibants que sostingueren per aquest temps l’infant i el rei. El monarca arribà a fonamentar per un temps la seva enemistat amb el promogènit sobre l’empresonament de Berenguer d’Almenara. En reclamà iradament la llibertat.
Arran de la conciliació entre pare i fill, el 22 desembre del mateix any, l’infant Pere dugué amb ell Almenara davant el monarca, com a prova d’haver-lo alliberat.
L’any següent representà el vescomte Ramon Folc V de Cardona en els tractes que aquest tingué amb Jaume I poc abans de trencar-hi.
Municipi de la Conca de Barberà (Catalunya): 56,97 km2, 411 m alt, 3.791 hab (2016)
Situat al límit amb l’Urgell i accidentat pels contraforts nord-orientals de les muntanyes de Prades, a la capçalera del riu Francolí.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres), que ha donat lloc al celler cooperatiu més antic de Catalunya, i l’avicultura. Darrerament s’hi han implantat algunes indústries, sobretot alimentàries i de fabricació de materials per a la construcció. Àrea comercial de Montblanc.
La vila, a la dreta del Francolí, té un nucli antic aturonat que fou emmurallat; se’n destaca l’església Vella o de Sant Miquel (acabada el 1297), de transició romànico-gòtica; l’església nova (neoclàssica, del segle XIX); edifici gòtic de l’hospital de Sant Joan (segle XIV); la font de Baix (amb 17 canelles); el Celler Cooperatiu (1913), modernista, de Ll. Domènech i Montaner i el seu fill P. Domènech i Roura; i el Casal de Cultura (fundat el 1963), que domina la part moderna de la vila.
Al segle XII apareix la distinció entre l’Espluga Sobirana i l’Espluga Jussana. A mitjan segle XIII els hospitalers hi establiren la comanda de l’Espluga de Francolí.
Dins el terme hi ha el caseriu i estació balneària de les Masies de Poblet i el santuari de la Trinitat. Restes neolítiques i de la cultura ibèrica, descobertes en la cova de la Font Major (naixement del Francolí), que es troba al subsòl de la vila. Aquesta cova és una de les més llargues d’Europa excavada en conglomerats.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Museu de la Vida Rural – Cova Font Major – Fassina Balanyà
Municipi de les Garrigues (Catalunya): 21,53 km2, 434 m alt, 375 hab (2016)
Situat a l’est i al sector més elevat de la comarca, al vessant oest de la serra del Tallat, regat pel Rinet i pels seus afluents, al límit amb l’Urgell i la Conca de Barberà. Relleu accidentat.
La principal activitat és l’agricultura: conreus de secà (cereals, olivera, vinya, ametllers) i arbres fruiters al regadiu. La ramaderia (porcina, ovina) està en augment; avicultura. L’activitat agrícola, dedicada especialment a la producció d’oli i vi, ha donat lloc a una cooperativa vinícola i oleícola. Explotació d’algunes pedreres. Àrea comercial de Lleida. La població, tanmateix, ha disminuït notablement a partir del 1940.
La vila és a la vora del Rinet; església parroquial dedicada a santa Maria. El 1408 els hospitalers hi establiren la comanda de l’Espluga Calba, que perdurà fins al 1797.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Dades dels Països Catalans 