(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Frare de l’Hospital. Fou senescal del mestre Antoni de Fluvià.
Visqué molts anys a Rodes, on assistí, el 1430, al conveni de pau entre Alfons IV el Magnànim i el soldà d’Egipte, que signaren els ambaixadors respectius.
Era comanador de Tortosa.
(Miravet, Ribera d’Ebre)
Preceptoria i comanda dels templers.
Centrada pel castell de Miravet, situat a la dreta de l’Ebre, dominant el pas de Barrufemes.
Fortalesa àrab, fou conquerida per Ramon Berenguer IV (1153), i la donà als templers.
Del 1317 al 1835 estigué a mans dels hospitalers.
(Catalunya, segle XIII – Trípoli ?, Turquia, després 1303)
Frare de l’Hospital. Actuà a Terra Santa amb els croats.
Fou emissari dels defensors de la plaça d’Acre, atacada i finalment presa pels turcs en 1291, a la de Trípoli.
L’acompanyaven en la seva missió tres catalans més: els templers Guillem de Villalba, Bartomeu de Vilafranca i Guillem d’Hostalric. Tots quatre foren capturats.
Continuaven presos en 1303, any en què Jaume II s’interessava encara perquè fossin alliberats.
(la Baronia de Rialb, Noguera)
(o Sant Salvador d’Isot) Antiga casa i comanda de l’orde de l’Hospital, situada prop de Bellfort.
Consta com a comanda des d’abans del 1190. Entre el 1202 i el 1263 tingué també adjunta una comanda de monges hospitaleres.
Des del segle XIII un sol comanador regia les cases d’Isot, Costoja i Berga.
(Països Catalans, 1108 – 1851)
Orde religioso-militar. La primera donació documentada a l’Hospital en terres catalanes (un mas del terme del castell de Sarroca) és del 1108. Les donacions sovintejaren, i per rebre-les l’orde nomenà batlles especials dependents del priorat de Sant Gèli de Provença.
L’orde aviat prosperà, i la seva fama atragué nobles i particulars, com el rei d’Aragó Alfons I el Bataller, mort sense descendència, que deixà en testament (1131) el seu regne a l’orde de l’Hospital, al del Temple i al del Sant Sepulcre, disposició que no fou complerta.
La professió a l’orde de nobles i particulars, juntament amb l’increment progressiu dels seus béns, motivà la creació de priors, que tingueren a llur càrrec el regiment de les noves propietats; el primer prior documentat fou Guillem de Belmes (1149), nomenat magister in Aragonia et in Barchinona.
La participació dels hospitalers en el setge i la reconquesta de Tortosa (1148) fou recompensada per Ramon Berenguer IV amb la cessió, a més d’altres donacions, d’Amposta a favor de l’orde, la qual establí en el seu castell una de les seves cases més importants al Principat, i el seu prior prengué el títol de castellà d’Amposta, el qual vers el 1154 fou nomenat director de totes les cases fundades al Principat i a Aragó, reconegudes així independents del priorat de Sant Gèli de Provença.
D’altra banda, al país les propietats més importants foren organitzades en comandes i confiades a l’administració d’un frare, el comanador, el qual centralitzava els productes i les rendes del seu districte i enviava després la seva contribució al gran mestre per tal d’atendre les necessitats de l’Hospital de Jerusalem. El comanador regia també la comunitat de membres de l’orde que residien dins una mateixa casa religiosa i que podien ésser frares, cavallers, sergents i capellans, i donats i donades. Cal assenyalar també l’existència de convents femenins de monges hospitaleres, com el de Cervera, que ja funcionaven a la fi del segle XII, i sobretot el d’Alguaire, fundat vers el 1250.
Fou important la contribució dels hospitalers a la tasca de la reconquesta: a més de la citada conquesta de Tortosa (1148), intervingueren, en temps del gran castellà d’Amposta Hug de Fullalquer, en la de Mallorca (1228) i en la de València (1238).
Després de l’extinció de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquests, a excepció de la major part dels de València, foren atribuïts als hospitalers (1317). Aquesta assignació provocà el desmembrament de la castellania d’Amposta i la creació d’un nou districte, el gran priorat de Catalunya, limitats ambdós per l’Ebre i el Segre i el segon dels quals comprenia les antigues comandes de l’Hospital i del Temple del Principat de Catalunya amb el comtat de Rosselló i Cerdanya i la batllia de Mallorca (1319).
El segle XIV fou el moment de màxim apogeu econòmic, social i polític de l’orde. D’altra banda, fou també en aquest temps que l’Hospital donà figures excepcionals, com el gran mestre Juan Fernández de Heredia (1377-96), el qual anteriorment havia estat castellà d’Amposta (1341-76), i com el gran prior de Catalunya Guillem de Guimerà.
Al segle XV l’orde entrà en un període de decadència, agreujada pel gran dispendi d’homes i de numerari que suposava el manteniment de Rodes, residència del gran mestre i de la seva cort. En aquesta centúria, dos grans mestres foren catalans: Antoni de Fluvià (1421-37) i Pere Ramon Sacosta (1461-67). Aquest escindí el 1462 l’antiga llengua d’Espanya en dues, la llengua d’Aragó i la de Castella-Portugal.
El 1522 l’orde rebé un cop molt fort quan els turcs prengueren Rodes. Llavors els hospitalers, que pretenien Menorca, reberen en feu, de l’emperador Carles V, l’illa de Malta. El 1814 l’illa passà al domini d’Anglaterra, la qual es negà a tornar-la als hospitalers, davant el fet que el capítol general de Castella i d’Aragó celebrat a Saragossa el 1802 reconegués com a gran mestre Carles IV.
La branca espanyola de l’orde subsistí precàriament fins el 1851, data en la qual, pel concordat entre la Santa Seu i l’estat espanyol, fou extingida. Els hospitalers catalans empraren, fins al començament del segle XIX, el català com a única llengua oficial.
(Ciutadilla, Urgell, segle XIV – Barberà de la Conca, Conca de Barberà, 18 juliol 1396)
Gran prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital. Comanador de la batllia d’Amposta (1333), de la de Villel (1335), de Montsó (1337), d’Horta (1349), procurador dels frares de la castellania d’Amposta davant el mestre de Rodes (vers el 1351), comanador de Tortosa i de Granyena (1359-66), fins que el 1366 canvià la comanda de Tortosa per la de Barberà. El 1376, per voluntat del papa Gregori XI, regí, a més la comanda d’Ulldecona.
El 1372 fou elegit regent del gran priorat de Catalunya, càrrec que exercí fins a la mort.
En la guerra entre Pere III de Catalunya-Aragó i Jaume de Mallorca, fou procurador del primer al Rosselló; president de la generalitat (1376-77); el 1376 fou ambaixador del rei Pere davant Gregori XI, i acompanyà aquest en el retorn del papa a Roma.
Obtingué de Pere III l’encàrrec de supervisar la construcció de les muralles de Montblanc i de Poblet.
(Catalunya, segle XIV – Rodes, Grècia, 29 octubre 1437)
Cavaller de l’orde de l’Hospital de Sant Joan.
Fou banderer (1416), lloctinent del gran mestre (1419), gran prior o conservador de Xipre (1420) i únanimement elegit gran mestre de l’orde (1421-37).
Lluità a Egipte contra els turcs, davant Alexandria. Elevà la comanda de Mallorca a batllia (1428), i decretà la creació d’un arxiu general de l’orde (1428).
Portà una vida política activa i gestionà l’alliberament del rei de Xipre, Joan II, captiu a Egipte. Així mateix, gestionà la pau entre el soldà d’Egipte i el rei Alfons IV el Magnànim, que fou signada a Rodes (1430). Convocà capítols generals de l’orde els anys 1428 i 1433.
Bastí nombrosos edificis i fortificà Rodes. Dotà la capella dita dels cavallers catalans, i en el testament féu una deixa important per a la construcció de l’Hospital dels Cavallers (ara Museu Arqueològic), erigit en 1440-89.
El seu nebot Antoni de Fluvià fou comanador de l’orde a Gebut, Cervera–Ametlla i Puig-reig.
(Catalunya, 1372 – 1423)
Baró d’Erill. Fill de Bernat Roger (III) d’Erill i d’Anglesola.
Prengué part en la defensa del Pallars contra el comte de Foix (1396). Fou capità de la Vall d’Aran i participà en les bandositats de Lleida (1410). Assistí al parlament de Tortosa (1411) i fou comissionat a València per pacificar els ànims.
Durant la guerra contra el comte Jaume II d’Urgell, del qual fou acèrrim enemic, fou enviat a Osca a lluitar contra Antonio de Luna. Anant al Pallars per impedir l’entrada de tropes franceses, forçat pels urgellistes, s’hagué de refugiar al castell de Margalef (1413). Al setge de Balaguer demanà, com a procurador reial fiscal, que fos incoat procés contra el comte d’Urgell i que li fossin embargats els béns.
Fou sots-veguer de Pallars (1414), majordom de la reina Elionor d’Alburquerque (1415), conseller del rei Ferran I d’Antequera (1416) i governador de València (1417).
Pare de Joan Roger (I), Berenguer i Francesc d’Erill i de Centelles.
Foren germans seus:
Ramon Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XV) Comanador hospitaler de Barbens. Preceptor i visitador d’Alguaire (càrrec que perdé, acusat de mala administració i per ultratge a una de les monges, cosina germana seva), preceptor de l’Espluga de Francolí (1431) i lloctinent del gran mestre de Rodes.
Bernat Roger d’Erill i d’Orcau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cambrer reial.
(Catalunya, segle XII – segle XIX)
Antiga comanda de l’orde de l’Hospital, creada el 1121, una de les més antigues de Catalunya, dita comanda de Cervera i l’Ametlla des de la donació del castell de l’Ametlla de Segarra als hospitalers el 1215; en depengueren, a més, els llocs del Vilar i de Saladern i tingué comanadors propis fins el 1805.
De l’antic hospital de Cervera, on radicava la comanda, resta part de l’església de Sant Joan, romànica; el 1245 s’hi instal·là una comunitat de germanes hospitaleres com a evolució de les donades que hi consten des del 1172, però la major part de la comunitat es traslladà a Alguaire (Segrià).
(Catalunya, 1319 – 1798)
Priorat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Creat com a escissió de l’antiga castellania d’Amposta, després de la incorporació de part de les cases de l’extingit orde del Temple a la corona catalano-aragonesa.
Comprenia les cases hospitaleres del Principat de Catalunya, excloses les de la dreta de l’Ebre, i les del regne de Mallorca i comtats de Rosselló i de Cerdanya. Els gran priors solien habitar a Barcelona i reberen com a dotació, a mitjan segle XVI, quatre cambres priorals (les comandes de Barberà, Corbins i Gardeny i les cases antigues de Lleida).
Les comandes rosselloneses es mantingueren, després del tractat dels Pirineus, sota la jurisdicció dels grans priors de Catalunya fins a la Revolució Francesa; el català fou llengua oficial del gran priorat fins a la seva extinció, esdevinguda lentament a partir de l’ocupació de Malta per Napoleó, el 1798.
Dades dels Països Catalans 