Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Serra i Vilaró, Joan

8 Respostes

(Cardona, Bages, 24 març 1879 – Tarragona, 27 octubre 1969)

Arqueòleg i medievalista. Seguí la carrera eclesiàstica i fou canonge de l’arquebisbat de Tarragona. Ja de jove era director del museu diocesà de Solsona, però el seu interès per l’arqueologia el portà a una tasca continuada d’investigació: entre el 1915 i el 1925 va excavar 25 coves sepulcrals, el poblat d’Anseresa, etc.

La Junta Superior d’Excavacions de Madrid li confià la direcció de les excavacions de la necròpolis romanocristiana de Tarragona, i el 1926, en ésser creat el museu de la dita necròpolis, li’n fou encarregada la direcció.

Entre les seves obres, a més dels estudis sobre les baronies de Pinós i Mataplana, cal esmentar Universidad Literaria de Solsona (1953) i Història de Cardona (1966).

Serra i Ràfols, Josep de Calassanç

8 Respostes

(Maó, Menorca, 2 maig 1902 – Barcelona, 30 abril 1971)

Arqueòleg i prehistoriador. Germà d’Elies. Deixeble de Bosch i Gimpera.

Fins al 1939 fou professor d’arqueologia a la Universitat de Barcelona, vicerector del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i del Museu d’Arqueologia de Barcelona.

A partir del 1941 dirigí nombroses excavacions a Catalunya i especialment a Barcelona. Director del Museu Arqueològic de Barcelona (1970), fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell Permanent dels Congressos Internacionals de Prehistòria i de l’Institut Arqueològic alemany, i president de la Societat Catalana de Geografia.

Publicà nombrosos treballs i articles a revistes, com ara a “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, “Butlletí de l’Associació Catalana de Prehistòria”, “Archivo Español de Arqueología”, “Revue Anthropologique”, “Orbis Romanae”, etc, sobre temes arqueològics de les més diverses poblacions i indrets de Catalunya.

Col·laborà també en obres generals, com a l’Art català, a la Geografia de Catalunya, dirigida per Soler i Sabarís, i a Els castells catalans. És autor, entre altres, dels llibres Poblament prehistòric de Catalunya (1931) i La vida en España en la época romana (1948).

Fou el pare de la historiadora Eva Serra i Puig.

Serra i Ràfols, Elies

2 Respostes

(Maó, Menorca, 26 juliol 1898 – Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 27 juliol 1972)

Historiador. Germà de Josep de Calassanç.

Fundà l’Ateneu de Lleida, on residí durant un temps, i passà després a Canàries, on fou catedràtic a la Universitat de La Laguna des del 1925 fins al 1968.

Autor, entre altres, de Fernando el Católico y los payeses de remensa (1925), Ferran el Catòlic i els cosmògrafs catalans (1929), La frontera catalano-aragonesa, El Estudio General de Lérida (1931), Los portugueses en Canarias (1941), El Molino de Viento (1948), Cinc lletres privades del segle XIV, etc.

Col·laborà en nombroses publicacions especialitzades, com “La Jornada” de Lleida, “Revista de Catalunya”, “Vida Lleidatana” i “Revista de Historia Canaria”.

Serra i Puig, Eva

1 Resposta

(Barcelona, 27 juliol 1942 – 3 juliol 2018)

Historiadora. Filla de l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols. Es doctorà l’any 1978 amb La societat rural catalana del segle XVII: Sentmenat, un exemple local del Vallès Occidental, 1590-1729, estudi sistemàtic de la producció agrícola i les relacions de producció des de la triple òptica estadística, narrativa i institucional, dirigit per E. Giralt i publicada el 1988 amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat 1590-1729.

Ha col·laborat al volum Estructura social i econòmica del camp català (1983), que recull els textos de les sessions celebrades a l’Institut Municipal d’Història des del 1977; i a La revolució catalana de 1640 (1991).

Féu el pròleg al volum II de Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994), ha estat responsable de l’edició i l’estudi introductori del llibre Secrets públics de Gaspar Sala i altres escrits (1995) i ha dirigit, amb Xavier Torres, Crisi institucional i canvi social. Segles XVI i XVII de la Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1997).

Entre el 1991 i el 1997 impartí cursos a la Universitat Pompeu Fabra, i després tornà a la Universitat de Barcelona.

Segura i Mas, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1952 – )

Historiador. Es llicencià a la Universitat de Barcelona, de la qual després fou catedràtic d’història contemporània i codirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

Inicià la seva tasca investigadora en temes d’història agrària i del món rural, i posteriorment ha desenvolupat dues noves línies de treball, dedicades a l’estudi del món islàmic contemporani, i del franquisme i la transició democràtica.

Entre les seves nombroses obres destaquen El catastro en España (1988), El Magreb: del colonialismo al islamismo (1994), Burgesia i propietat de la terra a Catalunya en el segle XIX (1993), El mundo actual (1995), El món àrab actual (1997), Empresaris de la postguerra (1999), Aproximació al món islàmic (2000), La cesta cultural y social de la Declaración de Barcelona y las líneas de fractura en las sociedades mediterráneas (2001), Irak en la encrucijada (2003), Mirades sobre Euskadi: claus per a facilitar el diàleg (2003, juntament amb Gurutz Jáuregui) i Senyors i vassalls del s. XXI: una explicació dels conflictes internacionals (2004). Edità també la Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (2000).

Sarret i Arbós, Joaquim

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 4 agost 1853 – 25 setembre 1935)

Arxiver i historiador. Autodidacte, col·laborà amb Leonci Soler i March en l’ordenació dels arxius manresans, i el rellevà en la direcció efectiva de l’arxiu municipal, del qual fou nomenat oficial el 1893.

Publicà una trentena de llibres i opuscles de tema històric local, entre els quals Lo sometent de Manresa y son districte (1894), Etologia de Manresa (1901), La séquia de Manresa (1906) i els cinc volums dels Monumenta historica civitatis Minorisae (1921-25), i centenars d’articles.

Fundador i president del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres i cronista de la ciutat de Manresa, en morir era degà dels arxivers de Catalunya.

Sans i Travé, Josep Maria

Deixa un comentari

(Solivella, Conca de Barberà, 1947 – )

Arxiver i historiador. Llicenciat en història medieval i professor de la Universitat de Barcelona (1972-80). Director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (1973-80), reprengué el 1984 la publicació d'”Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols”. Dirigí, des del 1982, les publicacions de la Fundació Noguera. Cap del servei d’arxius de la Generalitat de Catalunya (1980-92), i des del 1992, de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Ha col·laborat en obres generals, com Lexikon des Mittelalters i Catalunya Romànica, ha coordinat l’edició d’obres com Estudis sobre Història de la Institució Notarial a Catalunya en honor de Raimon Noguera (1988) i ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1994-96). És autor, entre d’altres, d’Història del Tallat (1986) i Els papers de Salamanca. Història d’un botí de guerra (1996).

En el període 2003-04 assumí la direcció general del patrimoni cultural. L’any 2006 ingressà, com a acadèmic numerari, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i, el 2008, a l’Acadèmia de Doctors de la Universitat de Barcelona.

Sanpere i Miquel, Salvador

5 Respostes

(Barcelona, 1840 – 25 setembre 1915)

Polític i historiador. Milità en el republicanisme català i col·laborà en periòdics republicans d’ençà del 1860. L’any 1868 formà part de les juntes revolucionàries de Barcelona i Martorell i fou diputat a les constituents (1869). El 1875 lliurà a la diputació de Barcelona una memòria en pro de les relacions entre art i indústria. El Museu de Reproduccions, instal·lat al palau de la Indústria de l’Exposició del 1888, fou, al principi, gairebé obra personal seva.

Especialista en pintura medieval catalana, fou també historiador fecund. Destaquen les seves obres Les Dames d’Aragó (1879), El año de los Catalanes (1886), Minoría de Jaime I (1910) i Fin de la nación catalana (1905), la seva obra més important. Dirigí durant set anys la “Revista de Ciencias Históricas” (1880-87).

Una altra obra destacada, en el camp de la història de l’art, fou Els quatrecentistes catalans (1906), notable estudi sobre pintura catalana del s XV. Després va emprendre l’estudi dels trescentistes, però morí sense acabar-lo.

Fou membre de la Junta de Museus, de l’Academia de la Historia de Madrid i de les de Bones Lletres de Barcelona i Sevilla.

Salrach i Marés, Josep Maria

Deixa un comentari

(Llinars del Vallès, Vallès Oriental, 1945 – )

Historiador medievalista. Professor de història medieval a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

S’especialitzà en els primers segles de la Catalunya medieval (s VIII-X): Els orígens històrics (1977, en col·laboració amb M. Aventín), El procés de formació nacional de Catalunya (1978), Història dels Països Catalans: dels orígens al 1714 (2 volums, 1981, en col·laboració amb E. Duran), El procés de feudalització, segles III-XII (1987), volum II de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i Història medieval de Catalunya (1998, amb M. Aventín). Ha dirigit una Història de Catalunya (6 volums, 1978-79) i una Historia Universal (10 volums, 1980-83).

Salas i Bosch, Xavier de

1 Resposta

(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)

Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.

Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).

Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.

Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.

En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.

Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.

Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).